El mes passat, VIA Empresa informava dels múltiples problemes que travessa l’empresa catalana Ercros, que pateix l’estancament del sector químic en general i que, alhora, està sota l’ombra d’una OPA de la firma portuguesa Bondalti. L’OPA segueix el seu curs, però mentrestant sembla bon moment per fer història d’aquesta companyia catalana tan tradicional, que ja acredita una trajectòria de més de 120 anys en el negoci químic i que en fa més de 100 que va començar a cotitzar a borsa.
L’empresa factura 643 milions d’euros anuals, una xifra semblant a les vendes que ja tenia el 2009, el que dona una idea de l’estancament secular de l’empresa. El 2024 va tornar a les pèrdues, una situació que feia una dècada que no es vivia perquè el 2015 van aconseguir números negres després de molts anys encadenant pèrdues. El valor de l’empresa avui és d’uns 323 milions d’euros, molt lluny dels més de 500 milions que valia fa dues dècades. Queda clar que els millors temps del negoci són cosa del passat.
L’actual president de la companyia és Antoni Zabalza Martí (1946), que ocupa el càrrec des del 1996, quan va substituir Josep Piqué Camps (1955-2023), a qui acabaven de nomenar ministre d’Indústria i Energia. Abans d’arribar a Ercros, Zabalza havia estat secretari d’Estat d’Hisenda amb els socialistes. Avui, al consell d’administració l’acompanyen diversos consellers externs i independents, però també un de dominical: es tracta de Joan Casas Galofré, que amb el seu 6% de la companyia és el segon major accionista. Per davant d’ell, només hi figura l’advocat Victor Manuel Rodríguez Martín, que en té un 6,3%. En total, els paquets estables només totalitzen una quarta part del capital, atès que un 75% és considerat de lliure cotització a borsa, allò que en termes tècnics s’anomena free float.
L’empresa factura 643 milions d’euros anuals, una xifra semblant a les vendes que ja tenia el 2009, el que dona una idea de l’estancament secular de l’empresa
El perfil accionarial de la companyia ha canviat molt respecte el moment en què Zabalza va arribar a la presidència, perquè en aquell temps encara hi havia vestigis de qui havia estat el gran propietari, el Grup Torras, braç inversor del fons sobirà de Kuwait (KIO). La implosió dels negocis ibèrics dels kuwaitians van provocar, entre moltes altres conseqüències, que Torras anés reduint la seva participació des del 40% fins al 15% d’aquell 1996. El segon accionista era Javier de la Rosa (11%), també estretament vinculat als kuwaitians i ja amb problemes amb la justícia en aquells moments. El tercer en importància era el constructor Juan Miguel Villar Mir, que tenia un 9,4% producte de la seva entrada en la filial de fertilitzants d’Ercros, que era el que realment li interessava del negoci. No hi ha dubte que el país ha canviat molt en aquests gairebé trenta anys transcorreguts des d’aleshores.
Però podem continuar tirant enrere en el temps, i arribarem al període 1987-89, en què es forma l’Ercros actual a partir de la fusió d’Anónima Cros amb Unión Explosivos Rio Tinto (ERT), un altre clàssic del sector químic estatal. De fet, les seves arrels s’enfonsen fins al 1872, quan es va fundar al País Basc l’empresa Sociedad Española de la Pólvora Dinamita, que just 100 anys més tard es fusionaria amb la Compañía Española de Minas de Rio Tinto per formar l’esmentada Unión Explosivos Rio Tinto. Com dèiem, el 1987 es va produir l’entrada d’Anónima Cros l’accionariat d’ERT i dos anys més tard totes dues firmes es van transformar en una, batejada com a Ercros.
La història de la Cros havia començat el 1866, quan Amadeu Cros Nubiola (1832-1916), d’ascendència occitana, va agrupar els negocis químics de la seva família en una nova societat. Ja el 1817 el seu avi, François Cros, es dedicava a aquest sector. El 1904 el negoci va prendre la forma de societat anònima, fet que va permetre incorporar-hi accionistes aliens a la família, en general personatges influents de diferents àmbits del món de l’empresa. D’ençà del 1930 la seu central de la companyia va passar a ser un edifici molt ben conegut pels barcelonins, una obra de l’arquitecte Joan Padrós Fornaguera que trobem al número 56 del Passeig de Gràcia, just a la cantonada amb el Carrer Aragó.
La nòmina de presidents de l’Anònima Cros és impressionant, perquè per allà van desfilar-hi Eduard Maristany Gibert, marquès de l’Argentera i magnat del món ferroviari, que va ser president entre 1916 i 1941 (precisament va substituir al fundador quan aquest va morir), Josep Valls Taberner, entre 1958 i 1965, Josep Maria Bultó Marquès (de la mateixa nissaga que els propietaris de Bultaco), entre el 1965 i el 1977 o Francisco Godia Sales, que va presidir la companyia entre el 1977 i el 1988. El cas de Bultó és mereixedor d’una ressenya, perquè el seu mandat va finalitzar de manera abrupta quan va ser assassinat pel grup terrorista EPOCA (Exèrcit Popular Català), amb un modus operandi idèntic al que un any més tard es faria servir per acabar amb la vida de l’exalcalde Joaquim Viola Sauret.
El darrer canvi corporatiu important d’Ercros es va produir a començaments del segle XXI, quan es va incorporar a l’empresa un altre grup químic rellevant del país, com és el cas de la firma especialitzada en derivats del formol Derivados Forestales, l’empresa que havia capitanejat Pere Mir Puig (1919-2017) i que tenia com a un dels seus principals executius a Àngel Surroca Surroca (1935).
Finalment, també cal parlar de qui amb tota probabilitat aviat serà el nou propietari d’Ercros, com és el cas de la companyia portuguesa Bondalti, que també té arrels al segle XIX, en aquest cas sota la denominació de Companhia União Fabril. Les seves àrees de negoci són la química (productors líders d’anilina), el cicle integral de l’aigua i l’energia (producció d’hidrogen i refinament de liti), fet que els permet facturar 535 milions d’euros. La totalitat del capital pertany al hòlding familiar José de Mello Capital.