"Cap jugador al món pot tenir dubtes de si vol estar vestint els colors del Barça o marxar a un altre Club", deia Johan Cruyff.
El moment històric és diferent, però encara que la situació esportiva, social i econòmica és molt greu, avui més que mai és quan més vàlida és aquesta afirmació, que no deixa de ser una part intrínseca de la filosofia que ha generat més èxits al club i també als seus esportistes. Una anàlisi objectiva del passat ens determina que en la majoria de casos, tant des del punt de vista esportiu com econòmic, "fa fred fora del Barça" .
Un mal consell acompanyat de diners crema una carrera per les presses i el desconeixement de no saber que el que aquí funciona, fora és molt probable que no
"No és manca de talent", em comentava un membre de l'equip metodològic del Club fa un temps, "és l'adaptació a un altre futbol, a un altre esquema, a altres directrius". Al final, molts esportistes segueixen des d'alevins una forma d'entendre el joc, de moure's, d'activar-se. És un model únic, que requereix una dedicació exclusiva en una metodologia concreta. En treure'ls d'aquest hàbitat, comencen les pors, les inseguretats, comencen els dubtes, i si a això s'afegeix la poca paciència d'un club comprador del jugador acabes amb un alt percentatge de joguina trencada. Una altra promesa que, per precipitació, un mal consell acompanyat de diners, crema una carrera per les presses i el desconeixement de no saber que el que aquí funciona, fora és molt probable que no.
El mateix succeeix al revés, jugadors formats en altres escoles futbolístiques, amb models diferents, amb diferents entorns, ni millors ni pitjors, simplement diferents, no funcionen.
D'aquí es poden extreure unes conclusions clares basades en el mètode i l'experiència;
Treballem durant molt de temps en un mètode que a mi m'agrada denominar "Cruyffisme econòmic" que se centra bàsicament en tres aspectes en la relació amb l'esportista d'elit i que és plenament vàlid en el vessant econòmic;
- L'esportista ha de demostrar la seva implicació amb el projecte, amb el Club, i alinear els seus èxits als del Club. Per tant, les evidents conclusions serien mantenir una escala salarial en relació amb el talent i experiència, amb una major part de l'equip format a la Masia, i contractes curts amb bonus importants per rendiment i èxit col·lectiu, la qual cosa coneixem com a variables per èxit. En aquest sentit, el Club ha de ser raonablement estricte per mantenir el mètode, fins i tot quan de la seva aplicació es pugui produir el cost de perdre algun jugador pel camí.
- El canvi a l'escala salarial no pot ser "simple" ni "fàcil", s'han d'establir projectes de carrera clars, amb un increment sostingut i sostenible en el temps per al Club, en el qual l'esportista entengui com a única la possibilitat de formar part d'un col·lectiu que li pot donar una rellevància i notorietat que pocs clubs li poden garantir, amb els ingressos col·laterals que això comporta.
- Per garantir la mateixa viabilitat del Club, mantenir el model de propietat de sòcies i socis i no perdre la competitivitat exigida en un Club com el Barça, la major part de jugadors naixeran de la formació, reservant alguns llocs en l'equip per a jugadors determinants, que clarament compleixin amb el valor diferencial que necessita el col·lectiu, però adaptant-se a la idiosincràsia del Club, i sense trencar l'escala salarial, que ha de contemplar l'arribada d'algun esportista excepcional per completar l'excel·lència de l'equip.
Qui gasta més, no és qui millor gestiona. Sembla evident, però és el gran error d'institucions com el Barça, quan s'ha deixat portar per l'"entorn" i el poc rigor i anàlisi a l'hora d'abandonar al procés natural de formació, promoció i maduresa, prevalent les urgències sense anàlisi i la despesa sense contenció.
Qui gasta més, no és qui millor gestiona. El gran error d'institucions com el Barça és prevaler les urgències sense anàlisi i la despesa sense contenció
Quan s'arriba a la conclusió objectiva de com ha de gestionar-se el club en relació amb els seus esportistes, la següent qüestió és saber el que pensa el propi futbolista, on es podran veure les seves arestes o renúncia.
Sent plenament objectius, no hi ha millor decisió per a un jugador que ha arribat promocionat al primer equip i es compta amb ell en el projecte esportiu, que quedar-s'hi. En dos sentits clars: en primer lloc, pel projecte professional en l'àmbit esportiu, en el qual tindrà de ben segur oportunitats de guanyar en l'àmbit col·lectiu, podent promocionar-se en l'individual. En segon lloc, en l'econòmic, ja que els jugadors que han desenvolupat la seva carrera professional en el Barça han aconseguit obtenir millor remuneració econòmica en el temps. Casos com els de Carles Puyol, Iniesta, i el mateix Xavi que va renunciar a una oferta del Milà per seguir al Club, són algunes de les demostracions. I ve a més una pregunta a col·lació: seria avui Xavi l'entrenador del Barça si s'hagués anat i acceptat l'oferta del Milà? I és que la vida d'un esportista d'elit contínua després de penjar les botes, i no hi ha res millor que continuar aportant talent i il·lusió al teu propi Club.
Als joves futbolistes que tenen pendent la renovació, en els que el Club ha invertit i creu en el seu potencial i talent, els espera un projecte de carrera il·lusionant, amb les dosis de paciència i atenció que necessiten. Amb l'entorn adequat i una metodologia dissenyada per al seu èxit individual i col·lectiu. Si ningú es "desvia", els diners arribaran amb molta probabilitat, arribaran més i amb millors contractes, tal com vagin escalant en experiència, èxits i maduresa.
Per a aquests joves futbolistes, des d'un punt de vista objectiu, el seu projecte està lligat al del Barça, on amb major probabilitat podrà desenvolupar millor el seu talent, i adquirir l'experiència necessària per formar part d'un equip de referència en la pròxima dècada.