Els barcelonistes continuem en aquesta dinàmica de muntanya russa, per molt que ens pesi i ens arribi a molestar. Ni un dia de pau, com si fos impossible, com si volguéssim donar la raó als tòpics que expressen els nostres adversaris. Quan no és el forensic, és l’adeu de Ferran Reverter, un CEO que havia aconseguit el miracle de la unanimitat. O pel cap baix, de la majoria absoluta en el respecte i la consideració dels culers, siguin del bàndol que siguin, que aquesta és una altra pena. És evident que els perdedors de les darreres eleccions continuaran tirant amb bala contra Laporta prengui la decisió que prengui, faci el que faci. Ells tenen un sentit de propietat del club que els manté incòmodes a més no poder en la batalla contra un president electe que desperta fílies i fòbies també portades a extrems. I així, tenim al Barça dels nervis, com si no n’hi hagués prou amb la nefasta herència del bartorosellisme, amb el deute de 1.350 milions d’euros que ningú no explica com pagarà i la voràgine de crèdits a demanar per tirar endavant l’Espai Barça.
A sobre, l’equip, orfe de Messi i a punt de tancar l’època d’èxits massa tard i malament, ha de ser la pedra angular que permeti engegar la dinàmica de reconstrucció. Massa fronts oberts, en definitiva. De moment, aquesta temporada, mentre Xavi Hernández intenta trobar la línia ascendent, s’han emprat ja més de 35 jugadors i un nodrit repertori de setze davanters que expliquen la necessitat de sacsejar el que calgui per trobar l’alternativa, la manera de posar la primera pedra en la reconstrucció d’un club que no es pot permetre temporades de transició en el seu delicat estat de tresoreria. I perquè mai se l’ha permès, diguem-ho clar, a causa del seu formidable potencial simbòlic. Però quan just s’albiren brots verds a la gespa, comença la tempesta als despatxos. El cas és no viure tranquils ni per equivocació...
Contràriament al que pensen alguns, la bona marxa del Barça precisa que es practiqui la crítica constructiva de manual, farcida d’arguments, idees i alternatives, que fugi de vísceres i trinxeres
Amb aquest panorama digne d’unitat de cures intensives, hi ha un altre element a ressenyar abans d’escometre el cas Reverter. El club necessita criteri, professionalitat i molta, molta tranquil·litat per sortir de l’actual atzucac, però no hi ha manera d’aconseguir-ho. I contràriament al que pensen alguns, la bona marxa del Barça precisa que es practiqui la crítica constructiva de manual, farcida d’arguments, idees i alternatives, que fugi de vísceres i trinxeres, d’aquest blanc o negre actual que protagonitzen els laportistes, d’una banda, i l’altre bàndol que no cal definir per ser també prou conegut. L’exèrcit còmplice de la darrera dècada, el que callava davant tanta barbaritat acumulada de gestió. Aquí aplica allò del país petit i on tothom es coneix. Per tant, seria fantàstic recordar aquell savi consell d’Evarist Murtra a Pep Guardiola, suggerint-li que, davant qualsevol dubte, prioritzés el que fos millor per al Futbol Club Barcelona. Res de personalismes: per sobre de tot, l’entitat, l’ambaixador esportiu dels catalans sense cap mena de vacil·lació ni recança. A La Milanesa de Messi ens apuntem de cor i cap a aquesta espècie de tercera via. Independents de pensament, sense cap factura que pagar a ningú, volem el millor per al club en un moment delicadíssim de la seva història i fugim com de la pesta d’aquesta dinàmica de trinxeres enfrontades que només enrareix l’ambient. Vivim una profunda crisi a la qual només li cal, cirereta d’un malvat pastís, aquesta tòxica atmosfera per fer-la més irrespirable. Més encara quan tothom hi diu la seva sense pensar-s’ho dues vegades i les xarxes socials afegeixen un volum considerable de prescindible morralla a un debat crispat, continu, on aviat ens resultarà impossible treure’n l’entrellat perquè tothom escombra cap els seus i els seus interessos sense manies. Podem dir sense embuts que no requerim autèntics adversaris fora del barcelonisme. Amb les fraccions internes ja tenim unes guerres d’allò més distretes, sense cap mena de dubte.
I ara, Ferran Reverter. Mesos després d’aterrar al club, quedava clar que ell i Mateu Alemany eren dos executius de primer nivell, d’indiscutible prestigi i valoració. Semblava quasi un prodigi que, en temps tan convulsos, poguéssim comptar amb professionals de contrastada categoria. Significaven un contrapès, a més, ben fiable a la possibilitat d’algun caprici del president, que ha abusat del nepotisme al formar el seu equip de confiança. Una cosa és la proximitat quan toca formar un grup que comandar i altra, prou diferent, carregar la nòmina com si no hi hagués ningú més al món que els amics, coneguts i saludats de torn. Convindria recordar, malgrat que siguin avui figues d’un altre paner, que el Barça disposa d’una xifra superior amb escreix als mil treballadors. Per tant, amb la gent que coneix la casa i cobra la nòmina cada mes, n’hi hauria d’haver-hi prou per tirar la nau endavant. Però no, pel que es veu i comprova. De fa anys i panys, al món del futbol se li permeten alguns excessos que mai són qüestionats. Per exemple, assumir sense cap mania que sigui un sector presidencialista. I així, qui mana fa i desfà a plena voluntat, sense aturador ni conseqüències, realitat prou discutible.
És evident, tot se sap si repassem hemeroteques i ens fiem de periodistes com cal (que encara en queden), que Ferran Reverter no era un fitxatge de Laporta. En tot cas, l’avalava la seva trajectòria a Mediamarkt i el seu desig de tornar a casa després d’una estada a Alemanya. Els avaladors de la candidatura van proposar-lo com a CEO i la cosa va reeixir. D’entrada, tornem-hi, tant ell com Alemany s’erigien en asos a la màniga de la candidatura Laporta, aquella que provocava cops d’efecte amb lones publicitàries prop del Bernabéu, però que rebia constantment acusacions d’improvisació, de confiar-ho tot a la intuïció del seu cap de cartell, tal com havia passat ja en els últims comicis del 2015. Però aquest cop quedava clar que les circumstàncies empenyien el vell conegut cap a la presidència amb un sentit de certa nostàlgia, repassant el que havia aconseguit durant el seu primer mandat.
En cap estructura pot entendre’s que el màxim mandatari imposi certs noms en posicions claus que ha de supervisar el director general
Des del primer moment quedava clar que Reverter no era, doncs, un home de la corda Laporta. I que no ho fos resultava una garantia per a molts. Les divergències van aflorar ja d’entrada, amb el crèdit CVC que proposava Tebas a canvi de perdre un percentatge dels drets de televisió i també, amb la continuïtat d’un Messi a qui calia renovar en situació de fallida tècnica. Tot queda massa recent i tothom interessat s’haurà fet ja la seva composició de lloc, però aquest excessiu presidencialisme, de creure’s que pots fer i desfer a voluntat en el nomenament d’executius intermedis, ha anat erosionant la corda fins a trencar-la. En cap estructura pot entendre’s que el màxim mandatari imposi certs noms en posicions claus que ha de supervisar el director general, com era el cas. Pel cap baix, s’havien de pactar, anar a una en benefici col·lectiu. Però es veu que no. Ara poden suavitzar el divorci tot el que vulguin parlant de projectes personals i familiars per part d’en Reverter que només creuran els ingenus. També Jaume Giró havia d’atendre negocis particulars a Londres i ha acabat en la conselleria responsable dels diners a la Generalitat, ves per on. En el cas de Reverter, i també ho trobaran en diverses informacions, no ha de ser fàcil que et col·loquin en un munt de posicions clau a gent desconeguda i pels que preguntes sabent la resposta: és una decisió del president. I de tant tibar la corda, arriba un moment que estàs de gira pels Estats Units buscant finançament per a l’Espai Barça, segons diuen fonts de solvència, i ets informat que els teus superiors estan a punt de signar contracte amb un nou patrocinador. Nou espònsor amb el qual creus que el pacte és millorable, malgrat no haver estat consultat a la recta final de la negociació.
Ja som al cap del carrer. President que va a la seva completament i CEO que s’ensuma malestar en augment vistes les característiques personals de l’habitant de la llotja. Per tant, val més partir peres abans de prendre mal. Comprensible per part de Reverter, però una pèssima notícia per al Barça. És previsible imaginar que el seu relleu surti de la corda de confiança del president i no sigui algú amb el nivell objectiu de solvència que expressava el currículum del cessant. Quan el club necessita els bons professionals com l’aire que respira, ens toca acomiadar Ferran Reverter d’escena amb l’ai al cor. Segurament, ell no disposava en exclusiva de la pedra filosofal que provoqués el retorn del Barça allà on el volem, però queda clar que ja no les tenim totes sobre el seu successor perquè Joan Laporta tampoc no disposa del do papal de la infal·libilitat, com també ha demostrat sobradament. No és el seu club, per molt que l’hagin votat. En tot cas, té la confiança d’una massa social que ha rebut una mala notícia perquè alguns encara ens fiem més del professional competent que no pas del president intuïtiu que va completament a la seva.
A mesura que han passat les hores, superat l’impacte del primer moment, el volum de la notícia s’ha tornat calidoscòpic, amb múltiples cares. Entre els arguments de major pes, hom parla d’insalvables divergències entre Laporta i Reverter sobre el model de club. Si hem de fer cas d’aquesta versió, sobre la qual mostrem les nostres prevencions, Laporta voldria mantenir que el FC Barcelona sigui propietat dels seus socis, com tota la vida, caigui qui caigui, peti qui peti. En canvi, simplificant, Reverter és dels que pensa que una sortida similar al Bayern de Munic, amb el 49% del capital en mans de tres empreses multinacionals d’arrel bàvara, podria resultar una alternativa vàlida per a sanejar els malmesos comptes d’explotació. La qüestió de la Societat Anònima Esportiva es convertirà en referència central d’un pròxim article de La Milanesa de Messi perquè se n’hauria de parlar molt més, estudiar alternatives, i veiem, en canvi, que es margina la discussió, opció que no compartim. Si recorden, en campanya electoral, el mateix Laporta va parlar d’uns bons que immediatament van desaparèixer del mapa i mai més no s’ha debatut sobre la possibilitat que siguin els socis, simpatitzants i els 400 milions de culers d’arreu del món els protagonistes que empenyin a la recerca d’una solució econòmica. Si ens ho permeten, dubtem molt que, aquí i ara, Laporta i Reverter hagin arribat al divorci per aquesta raó fonamental. En tot cas, quedava molta batalla encara per resoldre abans que la SAD aparegués en l’horitzó barcelonista com a tema prioritari a l’agenda del club.
Amb el nom del relleu sabrem molt, és evident, de com pensa rematar Laporta aquesta crisi. Apostaríem que promocionarà algú de plena confiança personal
En les especulacions de tota mena sorgides, també hi figura el paper dels avaladors, personificats en Audax i el vicepresident econòmic, Eduard Romeu, sobre els quals constantment s’especula. Després del canvi en els avals forçat des del govern espanyol en maniobra del PNB buscant afavorir l’Athletic Club, diverses veus apunten a un canvi en la correlació de forces dins la directiva. Aquells que van posar els diners ja no fan tanta falta, per no dir cap. Aquells que van posar-se flamencs per dir que no es podia renovar Leo Messi en les circumstàncies econòmiques actuals, i es van sortir amb la seva, tindrien els dies de continuïtat comptats en una junta que encara reforçaria el seu paper de nucli que va a una en bloc al voltant de Laporta. No sabem si és una bona notícia. En tot cas, s’acaba també la diversitat de parers en la línia presidencialista que hem argumentat. I reforçar que tot es faci segons dicti el president no sembla la millor de les notícies des d’una perspectiva democràtica. Sí ens felicitem, en canvi, per aquest vernís de separació civilitzada entre ambdues parts i que Ferran Reverter mantingui el càrrec mentre no es trobi substitut. Amb el nom del relleu sabrem molt, és evident, de com pensa rematar Laporta aquesta crisi. Apostaríem que promocionarà algú de plena confiança personal i això significaria tancar el problema en fals, en l’antítesi del consell de Murtra que hauria d’estar forjat en marbre als despatxos nobles del més que un club.