Avui dia, la zona coneguda com a Gallecs és un espai rural de més de 750 hectàrees flanquejat per Mollet del Vallès, Parets del Vallès, Palau-solità i Plegamans, i Polinyà. Una catifa verda i de terra fèrtil que ofereix paisatges de gran bellesa. Però les coses podrien haver estat molt diferents si hagués tirat endavant un projecte franquista sorgit del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona del 1968 i del Pla Actur (Actuaciones Urbanísticas Urgentes) del 1970 que preveia substituir l’entorn natural verge per una ciutat -sorgida del no-res- de 130.000 habitants (algunes fonts ho eleven a 150.000 habitants).
Decidits a executar el projecte, les autoritats va encetar les expropiacions l’any 1971, en una superfície de gairebé 1.500 hectàrees, el doble del parc actual, mentre que set anys després el Consell de Ministres va donar el seu vist i plau. Però els poders del moment no comptaven amb l’oposició i el rebuig dels habitants de la zona, que el 1977 es van alçar en peu de guerra per mantenir la consideració d’aquell territori com a zona natural i agrícola. En aquell primer any de protestes, els organitzadors van aconseguir reunir a deu mil persones a la manifestació. La coincidència amb el canvi de règim va donar oxigen a les protestes, que es van estendre com la pólvora davant d’un Estat que feia aigües i que tenia en aquell moment massa fronts oberts. També el col·lapse econòmic provocat per la crisi del petroli del 1973 va contribuir a frenar els propòsits inicials. Una de les eines dels defensors de l’espai natural va ser l’ocupació de masies que estaven abandonades, amb el que es va aconseguir vigoritzar la xarxa d’oposició al projecte.
Tot aquella iniciativa col·lectiva de defensa del territori aviat va ser batejada de manera genèrica com a “Moviment Salvem Gallecs”, i tenia com a principal entitat la Comissió per a la Defensa de Gallecs. El moment àlgid de les protestes es va desenvolupar entre 1977 i 1981, mentre que a partir d’aquesta data el moviment va començar a perdre gas, en paral·lel a l’abandonat del projecte inicial del franquisme (l’organització promotora de les protestes encara allargaria un parell d’anys la seva vida, fins a dissoldre’s l’any 1983).
Tot aquella iniciativa col·lectiva de defensa del territori aviat va ser batejada de manera genèrica com a “Moviment Salvem Gallecs”
Per posar-ho tot en context, cal tenir en compte les dimensions d’una ciutat de 130.000 habitants. Avui dia, amb un volum de població de Catalunya molt més elevat, una ciutat amb aquesta demografia seria la setena població catalana, just per darrere de Lleida i empatada amb Tarragona. També suposa just la meitat que la segona ciutat més poblada del país, l’Hospitalet de Llobregat. Tot això en termes actuals, però si viatgem en el temps fins a finals dels setanta, amb una Catalunya de només cinc milions i mig d’habitants, les comparacions encara resultarien més doloroses.
L’objectiu de les autoritats consistia a crear una ciutat dormitori per treure pressió demogràfica a Barcelona, amb un plantejament semblant al que havia donat vida a entitats municipals com Bellvitge o l’antiga Ciutat Badia. Aquí també podem afegir que l’ideari estètic del franquisme tampoc no ajudava a crear paisatges urbans integrats amb l’entorn, que és el que hauria passat si Gallecs s’hagués culminat.
L’objectiu de les autoritats consistia a crear una ciutat dormitori per treure pressió demogràfica a Barcelona
A finals de l’any 2004, i després de trenta-cinc anys de conflicte, la Generalitat va declarar la zona com a espai natural, el que impedia que s’hi pogués edificar. Avui dia, el propietari d’aquestes terres és precisament la Generalitat, que gestiona l’anomenat Parc Agroecològic a través del Consorci de Gallecs. Unes desenes de pagesos exploten les terres gràcies a les llicències que el govern català va atorgar en el seu dia. L’activitat agrícola es complementa amb zones de lleure i algunes petites àrees residencials.
Malgrat que el gran conflicte de Gallecs ja és història, en l’actualitat han sorgit noves batalles, perquè la voluntat de la Generalitat relativa a què tots els cultius de les parcel·les siguin de caràcter ecològic (avui aquest enfocament ocupa el 40% de les terres) ha provocat un xoc amb Unió de Pagesos, que està en contra d’aquesta monopolització.