No és una tasca fàcil adaptar una de les novel·les més transcendentals del segle XX a la gran pantalla. L’australià Baz Luhrmann va adaptar The Great Gatsby (El gran Gatsby, 2013) de l’escriptor Francis Scott Fitzgerald al setè art i el resultat no va ser el millor, tot i comptar amb una plantilla d’intèrprets excepcionals. La història és clara i relata una època de prosperitat als Estats Units amb l’amor com a eix vertebrador.
Carraway toca fons
La pel·lícula comença amb el protagonisme de Nick Carraway (Tobey Maguire), venedor de bons, a un sanatori per tractar de curar els seus problemes de depressió, alcoholisme i ira. Carraway va explicant al doctor els motius fins que arriba el moment que no sap com expressar-se. La recomanació és que provi d’escriure-ho i funciona. Els flashbacks són constants i cada vegada es va coneixent més la vida del protagonista.
Carraway descriu Jay Gatsby (Leonardo DiCaprio) com una de les persones més optimistes i una de qui millor record guarda. Gatsby comença sent un home misteriós, ric i que resulta ser el veí de Carraway al poble fictici de West Egg, a Long Island. Només per on viu, una mansió amb tots els luxes possibles, ja es pot comprovar l’estil de vida que deu portar.
Estiu de 1922
El film està excel·lentment ambientat fa just 100 anys, l’estiu de 1922, el que va provocar que guanyessin l’Òscar a millor vestuari. Després de la Primera Guerra Mundial, Estats Units va tenir els feliços anys 20, un període de prosperitat que xocava amb el que acabava d’ocórrer i el que estava per venir (el crac del 1929).
La mansió de Gatsby servia com el lloc idíl·lic de celebració de festes i el que s’acaba descobrint és que el motiu principal d’aquestes festes és per retrobar-se un dia amb Daisy (Carey Mulligan), l’únic amor que ha tingut. Daisy està casada amb el multimilionari Tom Buchanan (Joel Edgerton) i és la cosina de Carraway, d’aquí que Gatsby es vulgui fer amic d’ell.
Abans d’entrar en acció, els rumors personals i professionals sobre Gatsby són diversos. Carraway té unes altíssimes expectatives i està desitjant tenir un cara a cara. Fins que rep una invitació per anar a una de les seves festes i es fan inseparables. En qualsevol dels moments vitals del relat, hi és. L’afinitat entre els dos personatges també es veu que ho porten amb facilitat i aquí és on juga un paper clau el que ha passat fora la pantalla.
DiCaprio i Maguire, amics dins i fora la pantalla
No és casualitat el bon feeling entre DiCaprio i Maguire i és que es coneixen des de fa 35 anys. Que tinguin una relació tan estreta a la pel·lícula és un gran encert del director australià, però no era la primera vegada que coincidien en un repartiment. Abans, van rodar plegats a Don’s Plum (2001), un film que no va anar gaire bé.
"No és casualitat el bon feeling entre DiCaprio i Maguire i és que es coneixen des de fa 35 anys"
Una de les grans reflexions d’El gran Gatsby és sobre el passat. Ha estat un dels temes recurrents de la societat al llarg dels anys i la pregunta és si es pot recuperar un amor del passat. DiCaprio aposta pel sí, Maguire pel no. Al film, la llum verda que il·lumina l’aigua és el simbolisme d’aquesta temàtica.
La pel·lícula va acabar facturant 351 milions de dòlars, però la sensació que va deixar va ser agredolça per la crítica. Tenir de referència una de les novel·les emblemàtiques del segle XX no ajuda i és que els lectors s’imaginen els personatges i els paisatges a la seva manera. Quan ho veus a la pantalla, la majoria de les vegades és decebedor perquè cadascú ja s’havia construït com era cada participant al seu imaginari.
The Great Gatsby (el llibre) va ser un fracàs els primers anys
I el més surrealista de tot plegat, però que a vegades succeeix, és que Fitzgerald va morir el 1940 pensant-se que The Great Gatsby, publicat el 1925, havia estat un fracàs. Les crítiques no eren del tot bones i les vendes haurien d’haver estat superiors (en el primer any es van vendre 20.000 còpies). Va ser durant la segona Guerra Mundial quan el llibre es va convertir en una referència per a la societat nord-americana.