Són temps esplèndids per al teatre català. Les darreres xifres d'ocupació i recaptació confirmen un nou rècord històric a Barcelona el 2025: més de 3,1 milions d'espectadors i una taquilla que frega els 100 milions d'euros, un 6% més que l'any anterior. Però Isabel Vidal (Barcelona, 1971) coneix massa bé l'ofici per caure en el triomfalisme. Fa exactament 30 anys, Vidal era la teleoperadora del Telentrada que venia tiquets en un estand de l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca) per Sant Jordi. Avui, la vida l'ha col·locada al capdavant d’aquella mateixa institució com a presidenta, i més recentment, com a CEO del Grup Focus. Des d’aquí pivota quatre teatres emblemàtics de la capital catalana: el Condal, La Villarroel, el Goya i el Romea.
Llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona (UB), Vidal va encetar la seva trajectòria a Focus el 1996. Vicepresidenta primera de la Federació Estatal d'Associacions d'Empreses de Teatre i Dansa a l'Estat (FAETEDA), participa activament en aquells organismes relacionats amb el sector cultural, és acadèmica de l'Acadèmia de les Arts Escèniques d'Espanya, cofundadora d’Actua Cultura 2% i del Grupo Niebla.
Malgrat viure envoltada d’escenaris, programacions i reunions sectorials, queda el dubte de si encara té temps d’asseure’s a platea i deixar-se sorprendre com una espectadora més. Rep VIA Empresa abans de marxar cap a una cita a la Fundació Romea. Al seu despatx, un quadre d'aquest mateix teatre presideix la paret, just darrere de la seva cadira. Se’l mira i no pot evitar reconèixer que li encanta, llença un petó a la seva assistent i seu a taula.
Va al teatre?
Vaig molt al teatre, és la raó de ser que a mi m’agradi tant aquesta feina. De dilluns a dijous, com a mínim, estic en un espai escènic. I quan no hi soc és perquè tinc altres compromisos del sector o d’altres sectors, o estic viatjant. Però si estic a Madrid i em quedo a dormir, aquella nit vaig al teatre. El cap de setmana, de vegades amb la família.
"De dilluns a dijous, com a mínim, estic en un espai escènic"
Quines inquietuds tenia la Isabel universitària que va estudiar Dret, per acabar sent una de les principals caps del sector de les arts escèniques a Catalunya?
Jo vaig estudiar una carrera que, com a bona estudiant que era, donava unes sortides professionals econòmiques superiors a una vocació que tenia, que era ensenyar. M’agradaven -i m'agraden- molt les arts escèniques, la cultura, la música, ballar… El meu cos tirava cap a una banda i el meu cap em deia: “Necessitaràs uns ingressos superiors als que et pot donar aquesta sortida”. De tota manera, Dret sempre m’ha ajudat moltíssim perquè la disciplina d’estudiar hi és, i perquè m’ha ofert un bagatge important en coneixements que he pogut aprofitar pel meu sector, que necessita juristes, i ho he pogut aplicar.
Però la sort -crec que és sort-, es va creuar en el meu camí quan vaig decidir que entrava a l’empresa Focus a ajudar en aquell moment al director de teatres a desenvolupar la seva tasca, i m'hi vaig quedar, i fa 30 anys que estic en aquesta empresa. Gairebé des del principi amb en Daniel Martínez quan era president d’Adetca, també ajudant i col·laborant amb el sector.
Sort i 30 anys de feina, també.
Sí, però en la vida en general he tingut sort. Quan m'he intentat desviar per motius que no eren els correctes, és a dir, només econòmics, la vida m'ha tornat a portar a esquers per recuperar el camí que em fa més feliç, i on sempre he gaudit més.
Enceta una nova etapa com a consellera delegada del Grup Focus. Aquest febrer s’anunciava el nomenament, en relleu del president, Daniel Martínez de Obregón. Quines són les principals línies d’actuació per al nou mandat?
Són molt continuistes amb les línies que tenia marcades abans, però amb una responsabilitat i un honor afegit, que és ser la màxima responsable per sota del consell d’administració amb el seu president al cap, en Daniel. Nosaltres gestionem divuit empreses, i l’objectiu és que totes les firmes i línies es desenvolupin correctament gràcies a uns equips formats i molt professionals que fan que això sigui fàcil de gestionar, i intentar fer créixer l’empresa.
No només volem consolidar el que ja tenim, sinó permetre que noves línies apareguin i que altres que estan en desenvolupament ho aconsegueixin. No he agafat una companyia que hagi de continuar rodant únicament, sinó una que mira al futur, com diu el nostre lema.
Un d'aquests projectes és Gènesis. Els treballs per aixecar-lo avancen fins al punt que avui conversem uns metres més enllà de la seu habitual, que és on hi tindrà cabuda, al Poblenou.
Sí, ens hem de preparar perquè allò va tot a baix.
Quan van presentar aquest nou teatre, vostè el definia com “un bon trampolí per llançar-se a les aigües del futur, un repte que una empresa privada assumeix amb audàcia”. Com neix exactament i quin impacte i retorn aspira a generar com a nou espai i escola superior d’arts escèniques?
(Vidal somriu i agraeix la cita destacada el dia de la presentació del projecte). Gènesis neix fa uns anys a partir de l’aspiració a incidir en el món de l'educació i la formació. Fruit de la nostra tasca, participem activament en projectes educatius amb l'objectiu de preparar millors professionals de diferent índole. Sempre hem tingut aquesta vocació de voler compartir el coneixement. Fer-ho d’una manera professionalitzada i amb un negoci com una escola, doncs bé, és un repte superior, perquè aquí ja no només es tracta de compartir coneixement, sinó d'estructurar-lo a partir d’una realitat.
Vam traslladar tota la secció de serveis tècnics al parc de la Verneda per una qüestió d'espai i logística. La seu se'ns havia quedat petita i la ubicació urbana complicava les tasques de càrrega, descàrrega i la gestió de les gires. Quan vam adquirir les naus, ens va quedar una zona totalment buida. I a partir d’aquest buit, l’equip de direcció, amb el César Martínez com a ànima mater, va pensar: “Escolta, i si fem allò que fa tants anys estem parlant, d’incidir en el món educatiu i tanquem aquest cercle, aquesta circumferència 360, de totes les fases de l’itinerari que pot tenir una persona des que decideix que vol ser artista fins que ho és, i que nosaltres aleshores és quan intervenim per donar-li feina?” I així vam començar a dissenyar el projecte, al qual hem invertit onze milions d'euros i esperem tenir-lo enllestit el 2028.
I per què aquest nom?
Perquè Gènesis és el nom del grup de teatre independent dels nostres fundadors -el Daniel, l’Amparo, el Jordi i l’Àngel- que feien teatre amateur i es van voler dedicar al món professional. Després de 40 anys, han aconseguit que Focus, amb el seu treball i esforç, i també el de tot l’equip que els hem acompanyat durant aquest temps, s’hagi convertit en aquest imperi des del punt de vista de les arts escèniques, en aquesta empresa líder del sector. Què hi ha més bonic que tornar-los el nom, tornar a l’origen, i que el projecte es digui Gènesis? És el que a tots ens fa més il·lusió.
Parli'm de la salut del sector. Està de moda anar al teatre?
Si tenir salut és estar de moda, sí, crec que és un hàbit de consum molt implantat a Catalunya. Catalunya és un país d’arrel tradicionalment teatral, no només en la part de dramatúrgia sinó també en la part actoral, creativa i de públic. Públic que a més a més ha fet teatre amateur, com els nostres fundadors.
El teatre amateur és importantíssim a Catalunya perquè genera aquesta afició, i ho hem treballat bé durant molts anys, molta gent abans que jo. Ara em toca a mi, i espero que molta gent en el futur, han intentat assolir aquesta bona salut del sector escènic, del sector teatral, també dansa i circ, tant de bo tots en la mateixa mesura. Fa molts anys que treballem per anar millorant aquesta situació.
"Catalunya és un país d’arrel tradicionalment teatral, i anar al teatre és un hàbit de consum molt implantat"
Ara mateix podem dir que les quatre potes d’aquesta cadira que sempre explico, que per ser estable necessita totes quatre, estan funcionant de manera coordinada i en la mateixa direcció. La primera és la del mateix sector: tot i que hi ha problemes que hem de continuar abordant, estem en el millor moment que ha viscut mai el sector de les arts escèniques, sense cap mena de dubte. La segona pota són els mitjans de comunicació, que ens torneu a donar altaveu i pàgines, després d’uns anys en què això havia estat més complicat. La tercera és l’administració, amb qui treballem per aconseguir aquest 2% de cultura tan necessari.
Al qual encara no s'hi ha arribat.
En els últims anys hi ha hagut un increment del pressupost, fins al millor de la història, però encara ens falta arribar a aquest objectiu. Els beneficis d’aquest augment ja es noten en la qualitat, la diversitat, l’arribada de la cultura i la participació de la ciutadania.
La quarta pota, quina és?
El públic. Si hi ha públic, les empreses podem arriscar més; si podem arriscar més, podem donar més feina. El sistema es retroalimenta i millora, es crea una competència positiva, amb unes normes que ens hem donat entre tots, i aquesta competència genera més excel·lència i més ganes de fer les coses bé. El públic ho està reconeixent, i avui collim fruits de llavors sembrades fa molts anys.
"Als productors ja no ens fa por arriscar amb noms no tan coneguts, perquè hi ha molta qualitat, i això reforça tot el sistema"
Pel que fa a la dramatúrgia, pocs països del món poden explicar, com fem a Catalunya, l’alt nivell i la qualitat del nostre teatre amb dramaturgs contemporanis vius, locals, que expliquen històries que interpel·len el públic. Als productors ja no ens fa por arriscar amb noms no tan coneguts, perquè hi ha molta qualitat, i això reforça tot el sistema. Tot aquest ecosistema es mou, i el que hem d’evitar és caure en la complaença. No es tracta de dir que anem bé, sinó de continuar avançant: tenir més teatres, millorar les gires, ampliar el públic, arribar als més joves, atraure públic infantil a través de l’educació, i continuar treballant per créixer i donar oportunitats perquè tothom pugui créixer.
Catalunya té prou teatres?
Catalunya té un bon mapa teatral, que estem analitzant amb la conselleria, però hi ha espais que estan tancats, malauradament. Un exemple clar, que ha sortit recentment a la premsa i que vaig poder abordar personalment amb el seu alcalde, és el teatre de Montblanc. És imprescindible recuperar aquests espais. Montblanc és una vila totalment escènica on tota la població es bolca a representar la llegenda de Sant Jordi cada any. Centres com aquest s'haurien de rehabilitar, i potenciar la funció clau que poden exercir els centres cívics i els ateneus.
Tot i que la infraestructura existeix, el gran repte actual no és només l'espai físic, sinó la seva activitat. El nostre objectiu ha de ser incrementar les gires arreu de Catalunya, i per aconseguir-ho és fonamental una major dotació econòmica, perquè els ajuntaments necessiten més recursos, i els municipis tenen serioses dificultats per mantenir una programació estable i professional.
El gran reclam, per tant, és l'increment de les gires.
Des del meu punt de vista, sí. Perquè les gires tenen a veure també amb el públic, i no podem dir que anem molt bé de públic a tot arreu. A Barcelona ja hem superat els tres milions d’espectadors, ara els hem de consolidar. Però a la resta de Catalunya encara hi ha marge de creixement. També és públic, però potser no disposa d’una oferta tan consolidada i tan estable, i sovint es limita a veure teatre el cap de setmana o una funció cada quinze dies.
Això passa perquè molts ajuntaments no tenen els recursos necessaris. Alguns sí que tenen molta capacitat, però d’altres tenen dificultats fins i tot per obrir un teatre, no per programar-lo, sinó pel cost que representa simplement obrir-lo. I crec que, si aquesta oferta s’incrementés, també s’incrementaria el públic.
Enguany, la tercera edició del Cap Butaca Buida ha deixat nova dada rècord d’espectadors, amb 81.513. Això la porta a afirmar que s’ha convertit -o va pel camí de ser- el Sant Jordi del teatre?
Sí, s’han d’anar fent passes a poc a poc, però tens raó que només portem tres edicions i, tot i així, tant la gent del sector com el públic, tenim la sensació que en portéssim deu. M’imagino que al sector editorial li devia passar el mateix al principi. Es va popularitzant fins que arriba un dia en què ja no pots prescindir d’aquesta festa. Aquesta és la nostra pretensió: que arribi un moment en què no es pugui passar sense aquesta celebració, que posa l’accent en la importància del teatre un dia concret, però que en el fons reclama que no hi hagi butaques buides mai.
"La nostra pretensió amb el Cap Butaca Buida és que arribi un moment en què no es pugui passar sense aquesta celebració"
Ara mateix, a Barcelona tenim un índex d’ocupació al voltant del 70%, que és altíssim de mitjana, però hauríem d’aspirar que els teatres poguessin estar plens tots els dies de l’any, o si més no assolir xifres d’ocupació més altes que les actuals. Per nosaltres ha estat una gran notícia comprovar com el públic de Catalunya respon a festes i reclams com aquest. Ens esperona molt a continuar en aquesta línia i continuar activant-lo amb la campanya de Nadal. Regala Teatre ja no és un eslògan circumscrit només al Nadal: s’ha convertit en un lema que funciona tot l’any. Si vols regalar alguna cosa a algú que estimes, pel preu d’una entrada de teatre tens un regal esplèndid, i a més pots triar dins d’una cartellera molt diversa.
Per tant, la idea és que sí, que es consolidi, com dius. I que el “Sant Jordi del Teatre” acabi perdent aquest nom i esdevingui, potser, el “dia del teatre” o la “diada del teatre”. Així ja no hauríem de buscar un nom tan llarg com el que es va votar. El que passa és que és un nom que defineix molt bé la causa, és un d’aquells eslògans que expliquen exactament què és, i ens ha funcionat molt bé.
El sector teatral les ha vist de tots colors. Sobretot pel que fa a la fragilitat laboral. Les dades de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (aadpc) situen el 77% dels artistes per sota del llindar de la pobresa, probablement un dels núvols més negres del sector.
Conec les dades. Òbviament, jo em dedico al teatre, i ho faig perquè sempre he volgut estar a prop dels artistes i, en la mesura del possible, ajudar-los a desenvolupar la seva carrera. Per tant, són dades que, és clar, em preocupen. Catalunya té un conveni de teatre, i no podem dir que les condicions laborals derivin d’una manca de regulació: el conveni existeix i, a més, fixa unes xifres salarials importants.
Jo diria que la precarietat ve per dues bandes. D’una banda, per la manera com es treballa en el món de les arts en viu: depenem del públic. Les estructures es poden mantenir, però els espectacles depenen de la durada que el públic els vulgui acollir, i sobretot depenen de la feina. Si hi ha feina, hi haurà més gent treballant. Podem tenir un conveni, però si no hi ha feina, aquest queda en no res.
"Catalunya té un conveni de teatre, i no podem dir que les condicions laborals derivin d’una manca de regulació: el conveni existeix i, a més, fixa unes xifres salarials importants"
Però la precarietat no és exclusiva dels artistes. També podríem parlar de la precarietat del periodisme o de la dels fotògrafs. Nosaltres ens fem autocrítica constant, però hi ha moltes professions que, mentre no entren en una roda de recurrència laboral, queden una mica fora del sistema. Crec que això s’ha de combatre sent molt conscients de la situació i del sector en què estem, però sobretot generant feina: feina de qualitat i feina professional. I eliminant del sistema allò que no compleix els mínims de condicions laborals que ens hem donat entre tots.
En aquest sentit, és important lluitar contra l’intrusisme, perquè el que fa és reduir la possibilitat que estructures sòlides i consolidades puguin oferir la feina de qualitat que cal. Ara bé, és un tema molt complex, molt complex, i no es resol només dient que el conveni s’ha de millorar o no.
A títol personal i com a espectadora de teatre, crida l’atenció un patró que es repeteix en diverses produccions -com el musical Germans de sang al Teatre Condal-, i és aquest contrast de públic envellit amb els intèrprets joves sobre l’escenari. Què li diu això sobre l’interès de les generacions que pugen? Hi ha un problema de preu, de llenguatges o d'hàbits de consum?
Vostè és jove, oi? (Una servidora respon que sí). I vostè per què va al teatre? ("Perquè m'encanta") Doncs potser no hi ha tants joves als quals els encanti el teatre com a vostè. Quan jo era jove també hi havia més gent gran que jo a les platees, i han passat 30 o 40 anys i el teatre continua existint. Hi ha un element que té a veure amb el moment vital de les persones: ens atrauen més unes coses que unes altres, amb les excepcions que sempre hi ha.
Si va a un concert de la Rosalía, hi veurà menys gent de la meva edat i més gent de la seva. I a l’inrevés: vostè es pots sentir estranya en un entorn teatral, i jo em podria sentir estranya en un concert de Bad Bunny, tot i que hi aniré, perquè m’agrada molt. Però més enllà de si el jovent va al teatre, que evidentment vull que hi vagi, el que em preocupa de debò és l’etapa de l’educació.
Si ha anat al teatre de petit, és probable que en algun moment de la seva vida desconnecti perquè li interessen més els concerts o altres activitats, igual que pot deixar de llegir una temporada. Però si ha llegit, tornarà a llegir; i si ha anat al teatre, hi tornarà. En canvi, si no ha anat mai al teatre, no ha llegit mai, no ha anat a un museu ni a escoltar música, és més difícil que s’hi sentis atret.
Per això posaria el focus en l’educació: hi ha famílies que no poden portar els nens al teatre, o no en saben, o no els atrau, però l’escola sí que els hi pot portar. Però tinc esperança. Mentre hi hagi joves com vostè, vol dir que hi continuarà havent moviment. I això no vol dir que el sector no treballi per captar i interessar el públic jove, però també cal un cert bagatge perquè el teatre interpel·li amb força.
Per tant, creu que les costures del format clàssic del teatre -text, butaca i quarta paret- podrien començar a cedir en un futur per, per exemple, la pressió de la immediatesa digital?
No soc gaire aficionada a fer pronòstics, no soc bona fent aquest tipus de prediccions sobre què passarà d’aquí a uns anys. El que sí que crec és que hem passat un test importantíssim que no hauríem volgut passar mai: aquesta distopia que abans de la covid-19 només podíem imaginar. Què passaria si un dia ens diguessin que no podem anar al teatre? Es gravaria i es veuria des de casa? La gent el gaudiria amb el mòbil a la mà? Tot aquest test l’hem passat, i el resultat és que la gent vol compartir experiències en viu.
"Hem passat un test importantíssim que no hauríem volgut passar mai amb la pandèmia, i el resultat és que la gent vol compartir experiències en viu"
Què passarà amb la intel·ligència artificial? Substituirà els humans? De moment no ho sembla, perquè també volem gaudir d’aquesta humanitat, d’aquesta realitat que genera l’ésser humà. Estar en un espectacle on pot haver-hi alguna disfunció -un artista que s’oblida d’alguna cosa, un llum que no entra a temps- també ho valorem. El directe és important. El que passa en el directe, la gent ho vol viure així: vol viure una experiència única en aquell moment concret, que els fa còmplices d’un espectacle i del que ha passat aquell dia i no cap altre.
Una altra cosa és el tema dels guions, però crec que a Catalunya -i també a escala estatal, amb les lleis- ens estem intentant preservar bé: preservar la creació i la creació artística per sobre de tot, sigui literària o escènica. Això és fonamental. I des d’aquest punt de vista crec que estem treballant bé, i que els que ens dediquem a això no volem de cap manera que sigui substituïda per l’algoritme de la intel·ligència artificial, per molt intel·ligent i artificial que sigui.
I els clàssics?
Crec que continuaran existint. La gent vol veure, revisitar, escoltar i gaudir dels textos clàssics. El que passa és que hi ha textos que ara considerem contemporanis i que un dia esdevindran clàssics, i aquesta és la grandesa del teatre. Els textos queden fixats, però hauríem d’intentar treballar per patrimonialitzar l’espectacle en viu, és a dir, fixar-lo en condicions que permetin que algun dia els nostres hereus puguin gaudir d’espectacles que no vam poder presenciar perquè eren únics, irrepetibles, i perquè hi ha artistes que es jubilen o, malauradament, moren.
El que sí que ha vingut per quedar-se és aquesta dramatúrgia catalana tan potent, que ens dona tantes bones notícies, que té èxits, textos interessantíssims i un relleu generacional que sempre fa patir, però que al final sempre arriba. Hi ha artistes molt bons, molt bons, i joves amb un talent impressionant.
Creu que es jubilarà a Focus?
Jo voldria morir aquí. Bé, no vull morir, però sí acabar la meva trajectòria professional a Focus. Aquesta és l’empresa de la meva vida, i m’agradaria acabar portant-hi tot el que sé, tot el que he après, tot el que m’ha donat i tot el que m’han donat altres persones gràcies a treballar aquí. No m’he plantejat mai no ser a Focus: soc de Focus, soc Focus, em sento Focus.
El que sí que he de fer és intentar compartir els coneixements que he après amb generositat i transparència, i estar al servei del sector, com sempre m’han ensenyat aquí i com també forma part del meu tarannà: ajudar, col·laborar i contribuir a fer que això sigui més gran. I, alhora, ser sensible a les problemàtiques que has comentat. No es tracta de ser insensible ni de negar-les, sinó de buscar les causes correctes per poder lluitar-ho.