Reconegudes com el quart pilar de l’estat del benestar, les polítiques familiars han estat objecte d’un creixent interès durant les últimes dècades, considerades peces clau tant en els Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides com en els Pilars Europeus de Drets Socials de la Unió Europea.
Una de les causes d’aquest creixent interès ha estat assenyalada en un article recent en aquest mateix mitjà: el descens imparable de la natalitat s’ha convertit en un problema de primer ordre pels països desenvolupats. A escala europea, cap país se situa per sobre de la taxa de relleu generacional (2,1 fills per dona), i estimacions recents apunten que aquesta serà la realitat del 75% de països cap al 2050. Des d’aquest punt de vista, les necessitats d'incrementar la natalitat a Catalunya i a la resta de l’Estat es fan especialment paleses, ja que se situen a la cua de les economies desenvolupades en termes de fecunditat (al voltant d’1,1 fills per dona).
Però les polítiques familiars no són (ni han estat històricament) només una resposta al descens de la natalitat, doncs tenen implicacions importants en la lluita contra la pobresa, l’estructura del mercat laboral, el manteniment de la sostenibilitat fiscal i l’avenç en la igualtat econòmica i de gènere. Així doncs, se situen en la intersecció entre la política econòmica, social i demogràfica. Decidir com estructurar-les és, en realitat, escollir un model de societat i d’economia. Malauradament, aquesta és una tasca encara molt incompleta, tant a Catalunya com a l’Estat. Un clar exemple d’això el trobem en les taxes de pobresa infantil, que se situen entre les més elevades d’Europa. A Catalunya, un de cada tres infants viuen en risc de pobresa o exclusió social, i el 16,5% de les famílies catalanes amb fills i feina es troben en situació de pobresa laboral.
A Catalunya, un de cada tres infants viuen en risc de pobresa o exclusió social, i el 16,5% de les famílies catalanes amb fills i feina es troben en situació de pobresa laboral
Tot i la seva rellevància creixent, les polítiques familiars continuen ocupant una posició marginal tant en l'agenda pública com en el debat social a casa nostra. En un estat del benestar fortament orientat cap a les pensions, la infància i l’adolescència resten sistemàticament desateses. L’any 2021, la despesa en família a Espanya se situà per sota del 2% del PIB, significativament per sota de la mitjana europea (2,65%) i de l’OCDE (2,33%). A Catalunya, segons la Radiografia INSOCAT de 2025, mentre s’estima que les transferències socials treuen de la pobresa un 23% del conjunt de la població, aquest efecte es redueix a només un 10% en el cas dels menors d’edat. Aquesta dada posa de manifest una escletxa profunda i persistent que interpel·la directament el disseny i la priorització de les polítiques socials.
Aquest article té per objectiu, en primer lloc, delimitar conceptualment què entenem per polítiques familiars i per què són essencials per a la cohesió social. En segon lloc, s’ofereix un mapeig sintètic de les estratègies desenvolupades a escala europea i a l’Estat espanyol, amb l’objectiu de situar on som, què s’ha fet i què queda per fer. Finalment, es reflexiona sobre les implicacions econòmiques i socials d’aquestes polítiques: com afecten l’organització de les famílies, la participació en el mercat de treball, i la distribució de recursos i oportunitats al si de la societat.
L’Estat pot influir sobre les famílies de múltiples maneres, i és per això que el concepte de polítiques familiars és ampli i polifacètic. Des de l’acadèmia, solem abordar aquestes polítiques com aquelles seccions de l’estat del benestar destinades a proveir serveis i recursos, siguin aquests dineraris, en espècie o en temps, als infants i els seus pares. Partint d’aquesta definició, podem distingir les polítiques familiars entre implícites i explícites. Les primeres són aquelles que, sense tenir com a objectiu principal la família, tenen un impacte indirecte sobre el seu benestar (per exemple, les polítiques d’habitatge). Les segones són aquelles que tenen la família com el seu principal objectiu, i se situen al centre de les línies mestres de la UE i dels debats entre experts. D’ara endavant, em referiré únicament a les polítiques familiars explícites.
La baixa de paternitat de 16 setmanes al 100% del salari és, de lluny, la més extensa de l'OCDE (on la mitjana eren 2,3 setmanes l’any 2022)
Així mateix, entendre les polítiques familiars només com a despesa social dirigida a les famílies amb objectius demogràfics i/o d’igualtat de gènere és un error. Són, de fet, una eina de política econòmica amb múltiples efectes. A continuació, repassarem les que, històricament, han estat més importants: les baixes de maternitat i paternitat, les polítiques d’educació i atenció en la primera infància i els subsidis familiars o prestacions per criança.
En primer lloc, l’establiment de baixes laborals llargues i equitatives entre homes i dones és essencial per garantir temps de qualitat entre els nounats i els seus progenitors, facilita la corresponsabilitat de les tasques de cures, i contribueix al manteniment de la carrera laboral, sobretot en el cas de les dones. Però aquestes polítiques tenen implicacions econòmiques importants, afavorint la fixació del capital humà a escala empresarial i mantenint els nivells de consum. Des de la reforma implementada l’any 2021, Espanya manté una posició ambigua a escala internacional: en termes d’igualtat entre permisos maternals i paternals i en la generositat de la prestació (el 100% del salari previ), es troba en una posició destacada. De fet, la baixa de paternitat de 16 setmanes al 100% del salari és, de lluny, la més extensa de l'OCDE (on la mitjana eren 2,3 setmanes l’any 2022). D’altra banda, les 16 setmanes de baixa maternal se situen clarament per sota dels països més destacats de l'OCDE. En una frase, podríem argumentar que les baixes de maternitat i paternitat a Espanya són generoses i igualitàries, però breus, en termes relatius.
La segona de les eines que ha obtingut una centralitat creixent en les darreres dècades són les polítiques d’educació i atenció en la primera infància (especialment, escoles bressol). Clau per afavorir la conciliació entre la vida laboral i familiar, l'expansió de les escoles bressol han mostrat la seva eficàcia per facilitar la participació laboral de les dones, reduir les desigualtats entre famílies de diferents ingressos, i millorar el benestar i rendiment infantil en edats primerenques.
Espanya se situa més o menys en la mitjana de l'OCDE, amb un 36% d’infants entre 0 i 2 anys amb accés a una escola bressol. Això sí, molt per sota del 60-70% de Països Baixos o Noruega. A escala autonòmica, durant els darrers anys s’ha experimentat un avenç molt substancial, ja que moltes comunitats han introduït mesures per garantir la gratuïtat d’escoles bressol, almenys, per algunes franges de 0-3 anys. No obstant això, la cobertura encara dista molt de ser completa: moltes comunitats garanteixen la gratuïtat només en algunes franges d’edat (com en el cas de Catalunya) o durant unes hores al dia, i en molts casos la xarxa de centres públics i concertats no cobreix ni de bon tros la demanda. Quan passa això, els criteris de priorització sovint no donen al factor renda la centralitat que requeriria, generant un biaix que perjudica precisament les famílies més necessitades d’aquest servei. La situació és ben diferent en el cas dels infants que reben educació infantil (3-5 anys), on Espanya se situa entre els països amb major cobertura (prop del 100%, la mitjana de l'OCDE està al voltant del 86%).
Una tercera estratègia que ha estat històricament important, tot i que en l’actualitat sigui menys popular, són els subsidis familiars o prestacions de criança. Es tracta de transferències directes en concepte de fills a càrrec, cosa que permet redistribuir els recursos d'acord amb les necessitats familiars, amb un focus particular en la lluita contra la pobresa infantil. Però aquesta política també ha actuat històricament com una política d’ingressos, que permet el sosteniment econòmic de les famílies tot evitant la potencial pèrdua de competitivitat que suposaria fer-ho via increment salarial.
A Espanya, tot i que aquest tipus de prestacions estan reservades a famílies d’escassos recursos, existeix un debat creixent d'acord amb un projecte legislatiu de l’actual Ministeri de Drets Socials: una prestació universal per criança de 200 euros per fill menor de 18 anys. En cas de ser aprovat, aquest projecte podria ser clau per situar Espanya en el mapa europeu d’aquest tipus de prestacions (per exemple, és una quantitat molt similar a la vigent a Alemanya l’any 2018).
Les polítiques familiars són una eina clau per afrontar tres grans reptes del nostre temps: la lluita contra la pobresa infantil, l’avanç cap a la igualtat de gènere i la sostenibilitat demogràfica
En resum, les polítiques familiars són una eina clau per afrontar tres grans reptes del nostre temps: la lluita contra la pobresa infantil, l’avanç cap a la igualtat de gènere i la sostenibilitat demogràfica. Però més enllà d’aquests objectius socials, tenen també un paper decisiu en la configuració del teixit econòmic: contribueixen a l’activació de la força laboral, afavoreixen el manteniment del consum, i permeten reduir desigualtats tant dins com entre les famílies. En aquest sentit, invertir en polítiques familiars no és només una qüestió d’equitat, sinó també d’eficiència i de futur.
Per tot plegat, cal obrir un debat ambiciós i estructurat sobre el model de polítiques familiars que volem. No es tracta només d’introduir millores puntuals, sinó de reconèixer el seu paper estratègic en la millora del nostre model econòmic i social. Parlar de polítiques familiars és parlar de productivitat, de cohesió i d’oportunitats. El repte no és tant conceptual com polític: passar de la retòrica a la inversió, i de l’assistencialisme reactiu a una arquitectura de drets socials robusta i universal.