L'arribada de l'estiu sempre és una bona oportunitat per fer balanç i pensar en el futur des d’una òptica professional. Amb una actualitat marcada de forma obsessiva per una revolució tecnològica sense precedents, és habitual que apareguin pors i incerteses sobre com la intel·ligència artificial pot redefinir (o fins i tot substituir) el nostre paper en el món laboral.
Una primera aproximació a aquest repte ens diria que la solució passa per la formació contínua, l'adquisició de noves habilitats o l'especialització en eines tecnològiques. Però, i si la clau no residís només en allò que aprenem, sinó també en allò que ens expliquem?
El relat intern davant la incertesa
És materialment impossible que el relat extern actual –que parla de generacions senceres abocades a l’obsolescència– no s’acabi infiltrant en la nostra pròpia forma de veure el món. I per això és normal que patim altes dosis d’angoixa i fins i tot de paràlisi. Anys d'experiència que semblen haver-se convertit en irrellevants d’un dia per l’altre, habilitats que no semblen interessar a ningú…Inevitablement es disparen totes les alarmes. I sota el para-sol, o remenant un cafè amb llet amb les muntanyes de fons ens preguntem: he d'aprendre prompting? Python? Dominar agents d'IA? La infinitat d'opcions formatives és tan gran i recent que sentim que qualsevol elecció pot quedar obsoleta abans de començar-la. I així, podem caure en l’error de convertir els nostres moments de relax estiuencs (que haurien d’estar reservats per a intrigues vaticanes, com dirien els Manel), en moments de recerca de cursos online o de videotutorials de tota mena.
D’actor passiu a guionista conscient
Ens llevem cada matí amb la intenció de lidiar amb uns elements que ens venen donats (els companys de feina, el tren que no arriba mai, els horaris de la llar d’infants) i que ens converteixen en els protagonistes d’una cursa d’obstacles que té com a finalitat tornar a començar l'endemà. Ens sentim actors principals de la nostra pròpia història amb certa facilitat, però sovint tenim la sensació d’estar en mans de guionistes capritxosos i recaragolats.
En aquest sentit, ja fa temps que la psicologia cognitiva va descobrir una veritat fonamental: el nostre cervell organitza la realitat en estructures narratives. De fet, quan escoltem allò que tot és relat, no és només cert, sinó que a més no pot ser de cap altra manera. La nostra ment funciona narrativament. Si a això hi sumem el que la neurociència ens revela sobre els nostres diàlegs interns (els tenim i de forma intensa), resulta que “ens expliquem” la realitat de manera constant i, sovint, inconscient. En altres paraules, no només som actors principals de la nostra història, sinó que ens som els escriptors. Encara que aquest rol no ens faci sentir còmodes del tot.
Narrativa de supervivència: quan canviar el relat canvia el present
Davant qualsevol canvi, el cervell construeix un relat que ens permet donar significat a allò que ens passa. És el que jo anomeno narrativa de supervivència: "No m'han fet fora, he marxat jo", o "M'han acomiadat perquè era una amenaça, no perquè no fos vàlid". En un relat, entès com un prisma des del qual interpretem la realitat, conceptes com "veritat" o "falsedat" són secundaris. El que importa és com ens fa sentir aquell prisma i quines idees prèvies reforça.
Aquí és on la narrativa i la psicologia s'uneixen en la narrativa terapèutica. Aquesta disciplina, poc coneguda i menys practicada, té un impacte profund en la nostra manera d'explicar-nos el passat, ja que ens proporciona la capacitat de reescriure’l. Perquè quan revisem el passat des d'una perspectiva narrativa, no estem avaluant fets, sentiments o decisions. Es tracta de revisar la història que ens vam explicar a nosaltres mateixos en relació als fets, i quin prisma vam escollir per consolidar un capítol més del nostre propi relat.
Reescrivint el passat per impulsar el futur
El més fascinant d'aquesta revisió narrativa és l’efecte dòmino que provoca, i que arriba fins al present. Passar de dir-nos "Tenia 45 anys i em vaig trobar al carrer, sense perspectives" a "Als 45 anys em vaig alliberar d'una feina que em consumia personalment i vaig poder reinventar-me". Sé que pot sonar forçat o fins i tot naif. Però en termes pràctics, i especialment quan acceptem que la realitat no és una entitat inalterable sinó que es crea dins de cadascun de nosaltres, explicar-nos des d’un prisma o un altre és igual de vàlid. L'única diferència és que hi ha relats que són carrers sense sortida, i n'hi ha d'altres que són portes a mons enormes i estimulants.
Aquest estiu, entre etapes del Tour de França i decisions com què demanar de postres, valdrà la pena dedicar estones a pensar en els següents passos professionals des d'una dimensió de narrativa interna, i en aquest procés, és determinant com ens expliquem a nosaltres mateixos. Com diu Uri Hasson, investigador i professor de la Universitat de Princeton, el nostre cervell només conté passat. Ara, el que ens toca és convertir aquest passat en un relat que ajudi al present a servir de trampolí. De plataforma de llançament. Això ens permetrà escriure el futur immediat més estimulant.