Recentment, ha sigut notícia el canvi de presidència al grup Ciments Molins, que encara que cotitza als mercats ho fa de forma testimonial, ja que el 93% del capital està en mans de les tres branques familiars, amb un pacte de sindicació que afecta el 74%.
Canviar al president del Consell d’administració sempre és notícia, perquè és el responsable del funcionament de l’òrgan de govern de l’empresa, que és qui fórmula els comptes, proposa l’aplicació de resultats, aprova l’estratègia i nomena i controla a la direcció.
Però la notícia ho ha sigut principalment per altres factors. Per primer cop en aquesta empresa familiar quasi centenària (1928) s’elegeix com a president del consell a un no familiar. Això en principi podria ser molt bona notícia. Recentment, ho han fet, per exemple, els Uriach. Es pot interpretar com un símptoma de professionalització. El problema ha sigut que, per primer cop, no hi ha hagut consens en l’elecció. La llei prohibeix establir requisits d’unanimitat a les votacions, però a les empreses familiars sol haver-hi consens en les decisions estratègiques importants, i elegir el president del consell ho és.
L’escollit amb el suport de dues branques familiars i tots els independents del consell, Julio Rodríguez, havia sigut conseller delegat de l’empresa entre 2015 i 2024. S’incorpora al consell com a dominical de la branca liderada per Joaquim Molins Gil (1961). Ho fa en substitució d’un conseller Molins Amat, amb qui, sense acord, es trenca la proporcionalitat. Una solució potser hauria sigut augmentar el nombre de consellers.
L’escollit amb el suport de dues branques familiars i tots els independents del consell, Julio Rodríguez, havia sigut conseller delegat de l’empresa entre 2015 i 2024
Sembla que la branca Molins Amat argumenta que aquest pot suposar una tutela excessiva sobre l’actual conseller delegat Marcos Cela. Bona part de raó tenen, ja que qui ha liderat el dia a dia de l’empresa pot tenir molt fàcilment tendència a oblidar la recomanació de “noses in, hands out” (nas dins, mans fora) dels anglesos respecte als membres del consell. Però les altres branques poden argumentar que el president sortint, Joan Molins Amat (1942), havia prèviament portat la màxima direcció executiva de l’empresa.
Sembla que la branca dissident està molesta perquè les altres dues varen pactar sense tenir-la en compte. Diuen que la branca Molins Gil (25%) s’havia oposat a la proposta de relleu del president sortint per considerar-la massa propera; i en comptes d’iniciar un diàleg, en 48 hores varen actuar. Probablement, els Molins Amat faran pinya al voltant d’en Joan, i és convenient que apliquin la recomanació anglesa de “wait and see”, és a dir, de no actuar amb precipitació.
Una qüestió a tenir en compte és com pot afectar tot això als projectes amb socis locals a altres països, que suposa més del 50 % de l’empresa i que han sigut liderats pel president sortint. Són amb altres empreses familiars, per la qual cosa la confiança personal pot ser element molt important.
Les branques ja s’havien enfrontat, arribant als tribunals, pel canvi de seu durant el procés. Recordem que l'empresa va tornar a Catalunya a finals de l’any passat. Els japonesos practiquen l’art del kintsugi, en el qual reconstrueixen els objectes trencats deixant-los més forts que abans. Desitgem que a Molins ho puguin fer també... Però també convé recordar que continuar junts és una opció, no una obligació; i que sembla que l’acció està en màxims (30,8 euros el 27 de juliol). Arribaran tots units al centenari?
És possible que tota aquesta situació sigui en part conseqüència d’unes presidències anteriors (Casimiro i Joan) molt executives, que potser no han prestat prou atenció a la construcció dels tan necessaris consensos per a la continuïtat de l’empresa familiar. Un protocol familiar no és tenir un document, sinó treballar en el dia a dia per mantenir viva la missió, la visió i els valors de la família empresària; el que és molt més fàcil de dir que de fer.