Festivals, el terreny de joc de la música del segle XXI

En el cas del Primavera Sound és difícilment explicable que la ciutat de la llibertat i les 'terracitas' no sigui capaç de generar les condicions perquè aquest esdeveniment tingui arrelament

Imatge de l'escenari principal del Primavera Sound a Madrid | Cedida Imatge de l'escenari principal del Primavera Sound a Madrid | Cedida

La setmana passada vam saber que aquell festival de música conegut com a Primavera Sound renunciava a continuar a Madrid després d’una única edició molt poc reeixida (2023). És difícilment explicable que la ciutat de la llibertat i les terracitas no sigui capaç de generar les condicions perquè aquest festival grandiós (253.000 espectadors a la darrera edició de Barcelona) tingui arrelament allà. És cert, però, que a la capital de la Meseta són molt de xotis, toros i Arniches, i potser aquestes modernitats no acaben d’entendre-les. La renúncia a Madrid és realment curiosa si tenim en compte que fa només un any, els responsables de l’esdeveniment asseguraven que la capital de l’Estat seria la nova seu, “per sempre”, mentre llançaven fortes crítiques a Barcelona per les suposades traves que el consistori barceloní els posava.

Que aquesta marxa enrere del Primavera Sound ocupi titulars als mitjans, té molt sentit perquè avui dia el mercat de la música en directe es troba focalitzat d’una manera molt rellevant en els festivals, la majoria celebrats durant l’estiu. En el cas que ens ocupa, el del Primavera, es pot dir que es tracta de l’esdeveniment del sector més important del país i segurament també de tot l’Estat. El festival va néixer amb el segle com aparador de la música indie i ha anat creixent de manera inexorable fins a convertir-se en un producte multinacional, amb espectacles a Sao Paulo, Buenos Aires, Bogotà, Asunción i Porto, a banda de Barcelona, la seva seu inicial. Però qui gestiona tot això? Sense dubte, la cara visible és Gabi Ruiz (Gabriel Ruiz Rodríguez) -un dels fundadors- però al darrere d’ell hi ha tota l’estructura pròpia d’una gran empresa.

El Primavera va néixer amb el segle com aparador de la música indie i ha anat creixent de manera inexorable fins a convertir-se en un producte multinacional

Per començar, cal dir que la participació més rellevant (29%) correspon a la firma Festival Ltd, un vehicle inversor del fons de capital risc americà Yucaipa, que l’any 2018 va entrar a la societat gestora del Primavera Sound. El segon paquet en importància és per un altre dels fundadors, Pablo Nicolás Soler Soler, que atresora un 25% del capital, el mateix que Sonia Saura Quesada. El primer d’ells, Soler, és també el titular de la firma britànica Primavera Sound Uk Ltd. Per la seva banda, l’esmentat Gabi Ruiz és accionista a través de la societat Murmurtown Producciones, que comparteix amb Sonia Saura. Un altre paquet rellevant és el de José Alberto Guijarro Rey (12,5%), propietari també de la firma financera Vilers i Castellet. Un cop deixades enrere les dificultats de la pandèmia, la matriu del festival va facturar més de 60 milions d’euros (2022) amb uns beneficis de 5,5 milions, gràcies al més de quart de milió d’espectadors que és capaç de congregar a les seus del festival. Compta, a més, amb el patrocini de Cupra, la marca esportiva i de futur de Seat.

L’altre gran festival de la capital catalana és el Sónar, enfocat a la música electrònica, i definit per ells mateixos com a Music, creativity & technology. Si al Primavera trobàvem el logotip de Cupra, en aquest qui s’hi implica és un clàssic dels festivals d’estiu, la cervesera Damm, controlada per la família Carceller i la multinacional alemanya Dr. Oetker. L’esdeveniment va néixer el 1994 de la mà del triumvirat format per Ricard Robles, Enric Palau i Sergi Caballero com a Festival de Música Avançada i Art Multimèdia de Barcelona. A conseqüència del seu èxit sostingut, el 2018, la major part de les accions de l’empresa que gestiona el festival, Advanced Music, van passar a mans d’un fons d’inversió dels Estats Units, que va considerar que era una bona inversió a llarg termini. Els compradors van ser Superstruct Entertainment, un vehicle inversor creat per Providence Equity Partners (un fons fundat el 1989 i que té la seu precisament a la ciutat de Providence, a Rhode Island) juntament amb James Barton, un inversor procedent del món de la música.

A l’operació inicial, els inversors van adquirir la major part del capital d’Advanced Music per un import d’entre 15 i 20 milions d’euros. Aquest mateix fons fa sis mesos va comprar la totalitat de les accions de la firma The Music Republic (TMR), la marca dels germans David i Toño Sanz amb la que gestionen tot un seguit de festivals com Benicàssim, Arenal Sound, Viña Rock, Festival de les Arts, Interstellar Sevilla o Madrid Salvaje, entre d’altres. El cost de l’operació s’ha enfilat fins als 120 milions d’euros. Durant la darrera edició, el Sonar va aconseguir arribar als 120.000 espectadors, una xifra molt elevada tenint en compte que es tracta d’un festival de segment i no pas de públic en general.

La nòmina de festivals del país és molt àmplia amb franquícies ja consagrades

El darrer esdeveniment sobre el qual posarem avui l’ull és el Cruïlla, també de la capital catalana. Des dels seus inicis a Mataró, el 2005, com a Cruïlla de Cultures, fins al festival actual hi ha tot un món. El que va començar com a esdeveniment local de la capital del Maresme avui dia duu l’etiqueta privilegiada de Barcelona Summer Festival, el que implica dues coses: la seva vocació internacional i també la voluntat de ser el festival de referència dels estius de la capital catalana. La seva cara visible és Jordi Herreruela i el seu ecosistema habitual és el Parc del Fòrum, un espai amplíssim al nord de la ciutat de Barcelona, davant del mar. Enguany, sumant els quatre dies de festival, l’esdeveniment ha aconseguit reunir la gens menyspreable xifra de 76.000 espectadors. Per cert, en aquest cas la cervesera Damm també té una posició de privilegi, perquè figura com a patrocinador principal.

La nòmina de festivals del país, més enllà dels tres ressenyats és molt àmplia, amb franquícies ja consagrades com el Vida, Canet Rock, Cap Roig, Porta Ferrada o Castell de Peralada, tots ells amb tendències i continguts ben diversos, però sempre amb l’èxit assegurat.

Més informació
L'històric grup Pacha torna a canviar de mans
L'imperi de l'Aga Khan
Sir Jim Ratcliffe, l'home que va voler comprar el Barça
Avui et destaquem
El més llegit