Al món del futbol existeix una màxima: la gestió és important, però encara que sigui impol·luta o fins i tot moderna, si el derivat del terreny de joc no funciona, les persones de la cúpula directiva acabaran assenyalades. Succeeix de vegades que persones vinculades socialment, per geografia o afinitat, a un club determinat aspiren al reconeixement que suposa presidir-ho. I exploten sens dubte en l'àmbit empresarial aquesta possibilitat, però en massa ocasions també acaba penalitzant la seva imatge pública.
Arturo Tuzón va ser un dirigent que va salvar al València de la ruïna, ho va sanejar, ho va retornar a la Primera Divisió i (possiblement per necessitat, però també amb certa visió) va crear un entramat de categories de formació que àdhuc avui encara dóna bons fruits. No obstant això, encara que amb el temps s'ha tendit a posar en valor la seva figura, l'imaginari col·lectiu ho recorda més pel càntic "Arturo, suelta los duros", dirigit per l'estadi de Mestalla a la seva persona en l'afany dels aficionats de poder veure al seu club fitxar a un incipient Romario.
Per què des de fa anys, i fins a dècades, es parla d'empresaris valencians interessats a comprar les accions, però mai cristal·litza cap operació?
Els números mai han estat sexys, ni tan sols en l'era dels algorismes i la inversió en criptomonedes. De fet, van ser les promeses d'un equip campió basat en incorporacions de renom les que donarien el triomf electoral al seu oponent Paco Roig. I iniciarien el camí cap a l'auge i l'autodestrucció d'una entitat tendent als pics i valls de manera abrupta.
Tant és així que, amb unes xifres sensiblement millors que les actuals, els últims locals a posar-se al capdavant (Amadeo Salvo i Aurelio Martínez) van decidir que la salvació es trobava en un magnat de Singapur en lloc de 100 quilòmetres a la rodona. El resultat no cal explicar-ho ja.
Però, per què des de fa anys, i fins a dècades, es parla d'empresaris valencians interessats a comprar les accions, però mai es cristal·litza cap operació? Cal remuntar-se a un exemple que ho aclareix tot, just abans de l'entrada de Juan Soler com a màxim mandatari.
Els germans Roig (Juan i Fernando) van tenir i fins i tot van sospesar la possibilitat real d'adjudicar-se el paquet accionarial necessari per col·locar-se al capdavant de la institució. Però la seva deriva al Villarreal i (ja en aquells dies) el València Basket és paradigmàtica.
A Castelló amb una massa social lliurada a un projecte que ja compleix 25 anys i acaba d'arribar a la seva segona semifinal de Champions, controlar el missatge i conjuminar voluntats és més senzill que a la capital de la Comunitat. I cal dir que l'impacte mediàtic (i, així mateix, les crítiques envers ell) del bàsquet es relaciona d'un a mil amb el món del futbol.
A una ciutat on ni tan sols els poders fàctics empresarials són capaços d'unir-se davant problemes reals com l'infrafinançament o el corredor mediterrani, com podem esperar que ho facin pel futbol?
Encara que empresarialment el teu èxit sigui incontestable, l'exposició que suposa el Valencia Club de Futbol a la societat és immensa. Fins al punt d'haver estat testimonis de sacsades a cotxes o trucades a boicots de diversos negocis.
A això se li uneix una realitat: la Comunitat està plagada de pimes, la qual cosa impedeix (excepte en coexistència) l'entrada d'una única injecció de capital que resolgui els problemes generats per Peter Lim. Però, clar, derivats de les males decisions de perfils considerats prohoms de la burgesia llevantina al seu moment.
Finalment, la realitat xoca amb el desig. El club està endeutat, amb un estadi per acabar i nombrosos problemes oberts. El que suposaria un desemborsament immens d'inici, que hauria d'anar acompanyat d'un pla recolzat en els diners de CVC però també en una gestió impecable en els propers 10 anys.
I mentrestant, en una ciutat on ni tan sols els poders fàctics empresarials són capaços d'unir-se davant problemes reals com l'infrafinançament o el corredor mediterrani, com podem esperar que ho facin pel futbol, malgrat suposar la gran passió de la majoria d'ells?
Per això aquí seguim, dècades després. Queixant-nos com sempre des de llavors. Però aportant les mateixes solucions. I el temps passa.