Complir amb la legislació lingüística, no només garanteix els drets dels consumidors, sinó que el negoci guanya qualitat, valor afegit i competitivitat. Les obligacions lingüístiques a Catalunya són un requisit a l’hora de regentar una empresa, com ho poden ser els requisits de seguretat laboral, d’espai públic o d’higiene i salut. En aquest sentit, i per a facilitar la divulgació de legislació lingüística per als negocis, la Generalitat ha facilitat una breu guia amb 10 recomanacions perquè tot establiment compleixi la normativa.
Segons la normativa lingüística vigent, els rètols, cartells i senyalitzacions de caràcter fix han d’estar, almenys, en català. Com també totes les indicacions de productes amb preus, horaris, indicacions i noms de seccions o plafons informatius i de seguretat. A més de cartells de caràcter fix, es fa servir la mateixa norma per a catàlegs, llistes de productes i serveis, fullets, opuscles amb preus, embalatge, etiquetatge, instruccions o manuals d’ús o qualsevol informació per al consum o ús del producte. En cas de ser un negoci de restauració, aquest té l’obligació de tenir les cartes i els menús com a mínim en català.
La normativa s’estén també a tota aquella documentació laboral o de comptabilitat com tiquets de caixa, factures, resguards de dipòsit, pressupostos, contractes o condicions generals laborals. Tota aquesta documentació ha d’estar disponible, com a mínim, en català, amb la possibilitat de tenir-la també a més a més en altres llengües. Si no s’aconsegueix l’acord, s’han de redactar en català i castellà (i a la Vall d’Aran, en aranès) i en exemplars separats.
La publicitat del producte o servei on s’indiqui el preu d’aquest ha de fer-se també com, a mínim, en català
El català és la llengua pròpia de Catalunya, com ho és l’occità de la Vall d’Aran. Els comerços i negocis han d’estar sempre en disposició d’atendre els clients en català, i en aranès a la Vall d’Aran.
La publicitat del producte o servei on s’indiqui el preu d’aquest ha de fer-se també com, a mínim, en català tant si es difon a mitjans de comunicació, web, xarxes socials o bústies. No hi ha aquesta obligació si a la comunicació publicitària, per tant, si no es parla del preu.