L'any 1960 en Josep Maria Domingo, la seva dona Lola i els seus tres fills varen emigrar d'Amer (Girona) a Algeciras (Cadis), per muntar una fàbrica de pipes de fumar, ja que la matèria primera de la zona era molt adequada. Després d'uns pocs anys, els progenitors van voler tornar a les seves arrels a Catalunya, i van decidir tancar el negoci d’Algeciras, perquè els seus fills encara eren molt petits per continuar-lo. El fill petit, Antonio (1948 – 2009), qui havia heretat l'esperit empresari del seu pare, li va saber molt greu no tenir en aquell moment l'edat necessària per continuar el negoci, i va decidir que, en el moment que pogués, fundaria la seva pròpia empresa. Després d'estudiar enginyeria a Sevilla, on va conèixer a la que seria la seva dona Mari Carmen, el 1973 es va traslladar a Barcelona, on combinava els seus estudis de MBA d'Iese amb la feina a Carol Corbella, fabricant de roba de dona. El 1976 Domingo, juntament amb un company, al que acabaria comprant la seva part, varen fundar Grupo Docor, fabricant de vestits de bany, a Mataró. Van arribar a tenir més de 100 empleats directes.
Domingo era una persona molt inquieta, però a la que res feia perdre la son. "Mai va portar un problema a casa" (la capacitat de desconnectar és molt important i envejable; no tots la tenim). Això no vol dir que la família no visqués el negoci. Una nit de Nadal, quan es va disparar l'alarma de la fàbrica, el matrimoni i els tres fills es varen desplaçar a veure què passava; era un "assumpte de família", que diria Vito Corleone.
Antonio Domingo "mai va portar un problema a casa", però l'empresa sempre va ser "un assumpte de família"
Actualment, compten amb 29 treballadors directes, i una xarxa de tallers de proximitat on realitzen la producció. Fabriquen vestits de bany tant per marques de distribuïdor com per la seva pròpia marca, de venda en botigues multimarca i portals en línia. L'avantatge competitiva és la proximitat, el control de qualitat i el patronatge.
Un moment clau va ser la baixada d'aranzels a conseqüència de l'ingrés a la Unió Europea. També les retallades per fer front a la recessió iniciada per la caiguda de Lehman Brothers; que per ells va ser més dura de gestionar que l'actual de la Covid. Però consideren que el moment més clau va ser el traspàs del pare, que va ser precedit per una llarga malaltia, el que va permetre planificar el relleu. Els fills s'havien anat incorporant com a adjunts a gerència; el pare els ensenyava tot el negoci, i en funció del perfil els adreçava. La seva idea era que els tres continuadors rotessin de forma anual a la direcció general. La idea no era pràctica, i Elena va assumir el càrrec per consens dels germans, perquè era "la dels números".
La generació actual està formada per Silvia (47, ADE Iqs i MBA Esade) responsable de disseny i màrqueting, Daniel (46, llicenciat i MBA Esade) responsable de producció i Elena (45, enginyera de telecomunicacions i MBA per Iese) responsable de finances. Els tres són administradors solidaris il·limitats. A més de la seva àrea funcional, cada germà és responsable d'un grup de clients. Tots tres tenen el mateix sou, perquè consideren que les responsabilitats són similars i perquè això facilita la relació.
Silvia des de petita ha vist el negoci com una cosa que forma part de la família, i el destí a què havia d'anar. La seva feina l'atrau perquè a més a més de ser un negoci propi, té un toc de creativitat que el fa molt atractiu. Va gaudir molt dels deu anys de convivència a la feina aprenent amb el seu pare. Li agrada compartir el dia a dia del negoci amb els seus germans "tenir un negoci propi suposa molta responsabilitat i és bàsic sentir-se recolzat i valorar els diferents punts de vista a l'hora de prendre decisions". En Daniel, per pragmatisme, va estudiar a Esade, i va entrar a treballar directament a l'empresa familiar. El seu fill gran també estudiarà ADE. Elena va estudiar telecos perquè li agraden els números. Va treballar tres anys a Retevisión com a pas previ all MBA. Des de petita anava a l'empresa a ajudar.
"Tenir un negoci propi suposa molta responsabilitat i és bàsic sentir-se recolzat i valorar els diferents punts de vista a l'hora de prendre decisions"
Si bé la mare és accionista, ho ha sigut de tipus "passiu", és a dir que sempre ha confiat en la gestió dels seus fills i ha preferit mantenir-se al marge del negoci. "Si els veig bé a ells, sé que tot està bé". El gran avantatge que veu a l'empresa familiar és que manté a la família unida amb un mateix objectiu. Diu que no els hi va donar cap dieta especifica, però segur que te alguna part de responsabilitat, perquè diu que "s'han entès molt bé d'ençà que jugaven de petits". Sempre deia que "el negoci el portaran els fills".
El nivell d'enteniment que té la segona generació no és l'habitual; diuen que "mentre hi ha beneficis és més fàcil que les relacions siguin bones". Les decisions solen ser per consens; "quan es vota al ser tres és difícil que hi hagi empat". Es reuneixen cada dia. No planifiquen a més d'un o dos anys vista, perquè el món canvia molt i la covid "ens ho ha recordat".
No han parlat de data jubilació. "Depèn del projecte de vida i d'assegurar el benestar econòmic. Es poden trobar tasques relacionades amb el negoci que no siguin a la gestió del dia a dia més enllà dels 70. També depèn de la següent generació.".
La tercera generació està formada per sis integrants, que en aquest moment tenen entre 5 i 16 anys. No han parlat de la seva incorporació perquè la veuen lluny; no la volen forçar. "Que trobin el seu camí amb llibertat: si volen venir perfecte, ja els anirem formant" diuen. El més important és que adquireixin una bona formació acadèmica i com a persones. L'experiència fora és recomanable, perquè obre la ment". A les seves cases es parla poc de l'empresa familiar.
El que funciona a una generació no ho fa necessàriament a la següent. Els triumvirats purs són una excepció
Un dels motius per no enfocar a la següent generació al negoci és que el futur és molt incert, "ens agradaria que tinguessin l'opció de continuar, però que no hi comptin com a segur". En tot cas, l'escenari més improbable que veuen és que els sis de la següent generació estiguin junts treballant a l'empresa. "En una pime, quan entra la següent generació, la precedent l'ha d'acompanyar i fer un pas al costat. Entendre's entre cosins és més difícil, més diferència d'edat, formativa, experiències... Ells hauran de gestionar-lo; el que podem fer nosaltres és deixar normes clares", diuen; però no tenen cap norma escrita en una constitució o protocol familiar. Els hi agradaria en el termini de dos anys regular la incorporació a l'empresa dels continuadors, la no incorporació de les parelles, la retribució, la política de dividends i la forma de govern.
Tenen clar que "si el negoci no funciona s'ha de vendre o tancar". No el venen perquè funciona, els hi agrada. Si continuen, de viure tres famílies de l'empresa ho hauran de fer sis. La generació actual no s'han plantejat quina de les tres opcions possibles seguiran: podar (que no continuïn tots), que visquin la meitat de bé (dividend per càpita serà la meitat), o doblar la dimensió de l'empresa. "Potser els nebots li donen la volta" contesten quan es planteja el tema.
Els triumvirats més coneguts de l’historia varen acabar malament (el de Juli Cèsar, Pompeu i Craso; i el de Marc Antoni, Octavi i Cèsar August), però el de Sílvia, Daniel i Elena sembla que acabarà bé. Els reptes que té la família empresària Domingo són els habituals a les empreses familiars: que el negoci funcioni; decidir si el millor és continuar, vendre o tancar; i, en el primer cas, qui i com (amb quines normes) tenint en compte que no és el mateix l'empresa de germans que la de cosins, i que el que funciona a una generació no ho fa necessàriament a la següent. Els triumvirats purs són una excepció.