Joan Uriach Marçal (1929-2024) va fer poda a l’empresa familiar Laboratoris Uriach, comprant la seva part de les accions:
Als dos fills dels seus dos cosins Josep Maria i Lluís, fills del seu oncle Francesc, quan tenien poc més de 20 anys, amb pagament d'una part fixa i amb pagament a terminis, i una part en funció dels beneficis futurs, que mai no van veure. Es van considerar estafats i no varen mantenir relacions posteriors. Es diu al món de les adquisicions i fusions que “els variables estan per enlluernar els venedors i no ser pagats”.
A la seva cosina Montserrat, filla de l'oncle Trinitat. Propietària del 33% en virtut de la mort d’infart, amb 28 anys, l’any 1938, del seu germà Jaume —que va ser vestit com a “màrtir de la croada” per aprofitament de l’empresa familiar— i del pacte successori amb la seva germana sense descendència. Casada amb un terratinent rendista de Mollet, amb patrimoni originari del segle XIII. De caràcter molt tradicional, sent partidari de la Llei Sàlica imperant en la transmissió de la propietat de l’empresa familiar dels Uriach, va facilitar la venda; moralment forçada en part per la pressió del seu oncle Joan Uriach Marçal. Van mantenir sempre molt bones relacions familiars, malgrat que en les seves memòries el comprador va qualificar el seu pare —vidu des del naixement de la seva filla petita— com “el major puter de Barcelona”.
Els membres de la quarta generació, accionistes i no, comparteixen la copropietat del panteó familiar. Alguns s’han retrobat —en alguns casos sense coneixement dels predecessors— i mantenen excel·lents relacions. Reconeixen que Joan va ser llest, tenia sentiment d’hereu heretat del seu pare, i que si no s’hagués produït la poda, segurament l’empresa avui no seria el que és, o potser ja no existiria com a empresa familiar, a causa de la diversitat d’interessos. Molts eren purs rendistes, partidaris del dividend sobre la reinversió. Aquests no propietaris mantenen un cert orgull de pertinença, però la majoria ha donat l’esquena.
Si no s’hagués produït la poda a Uriach, segurament l’empresa avui no seria el que és, o potser ja no existiria com a empresa familiar
Aquesta òptica de la història de la família empresària Uriach permet reflexionar sobre la dinàmica familiar i les emocions en el procés de relleu. La poda pot ser una necessitat, tot i que pot ser dura, generant sentiments de frustració i traïció. La cultura de cada època respecte als rols de gènere pot ajudar a entendre decisions passades. Les relacions familiars poden ser molt complexes; malgrat crítiques descarnades, es pot mantenir l’afecte. El capital emocional és una realitat que, en aquest cas, es manifesta en l’orgull de pertinença d’alguns dels ja no accionistes. En resum, la història de les famílies empresàries pot tenir diferents versions, en què es reflecteix la duresa de prendre segons quines decisions i les ferides que es poden generar amb elles.