Havíem citat el nostre convidat a quarts de nou del vespre a la seu on La Milanesa de Messi celebra - sí, sí, celebra- la vida i les trobades amb els seus convidats, el temple gastronòmic d’en Lluís de Buen, el restaurant Fishhh! del carrer Modolell, a Barcelona. Ben aviat el vam veure entrar, amb la prestància que atorga treballar per a la família Rothschild, elegant com sempre, amb un vestit blau fosc de ratlla diplomàtica, corbata morada i blanca, i la Creu de Sant Jordi a la solapa, una distinció que li van concedir el 2015. Amb una Coca-Cola Zero a les mans, es va mostrar disposat que li preguntéssim sobre tot plegat en relació amb el Barça actual i amb el de la seva època com a vicepresident.
Les reticències comprensibles de Vilarrubí a deixar-se entrevistar just després que ho hagués fet l’erudit Segurola aviat es van esvair perquè aquest financer català que viu entre Londres i Barcelona té molt a explicar. És una persona que ha estat a les entranyes del club, però que no pertany al món del futbol i que, per tant, pot proporcionar una visió més panoràmica i desacomplexada que tot aquell que sigui ostatge del seu entorn. Mentre avançava el sopar, la conversa fluïa sense que el nostre convidat defugís cap dels temes que posàvem sobre la taula, ja fossin esportius o de caràcter polític. La pedra de toc per encetar la conversa va ser la seva dimissió com a vicepresident del club l’1 d’octubre del 2017, precisament per la decisió del Bartomeu de jugar un partit que, atenint-nos a la història del Barça, mai no s’hauria d’haver jugat. Qui es capbussi en l’entrevista accedirà a detalls que fins ara no s’havien conegut sobre aquests fets: com Vilarrubí va convèncer un dubtós Bartomeu que el partit es podia jugar de cap manera.
És una persona que ha estat a les entranyes del club, però que no pertany al món del futbol i que, per tant, pot proporcionar una visió més panoràmica i desacomplexada que tot aquell que sigui ostatge del seu entorn
També cridarà molt l’atenció dels lectors tot el que ens va explicar sobre com va veure el sorgiment de la figura Laporta en aquell llunyà 2003 i com va interpretar l’enfrontament a les urnes entre el jove advocat i la candidatura més institucional que encapçalava Lluís Bassat.
Vam interpel·lar-lo també per altres qüestions delicades, com les relacions sempre difícils entre el club i l’Estat durant aquell període anomenat “procés”, el pes dels jugadors en la gestió de l’entitat, el Barçagate, el risc que el club es converteixi en societat anònima i, de retruc, vam assistir a la confessió pública de Vilarrubí com a cruyffista de primera hora. Ah, i ens va confirmar, per si algú ho dubtava, que no té gens d'interès a ser president del Barça. Va bé de saber-ho. Sobre el risc esmentat que el Barça caigui en mans alienes per culpa de la seva calamitosa situació, obre la porta a solucions per capitalitzar el club que provinguin dels socis i de la societat civil.
Ens havíem proposat finalitzar la trobada puntualment a les onze de la nit, però el clima que es va crear va ser tan agradable que no ens vam aixecar de la cadira fins a quarts d’una de la nit, amb el temps just per complir amb el requisit obligat del toc de queda.