Fa pocs dies hem sabut que el grup italià Mediaset (Telecinco, Cuatro) ha nomenat Borja Prado Eulate (Madrid, 1956) com a president executiu de la seva filial espanyola. Substitueix en el càrrec a Alejandro Echevarría Busquet, que havia estat president de l’empresa audiovisual des del 1996. D’entrada, per evitar confusions hem de precisar que aquest Echevarría no és -ni hi té res a veure- amb l’Alejandro Echevarría Arévalo amic i ex-cunyat de Joan Laporta Estruch. L’Alejandro Echevarría català és el fill d’un personatge central del poder al país, Juan Echevarría Puig, que va ser president de Fecsa, de Nissan Motor Ibérica i de Mutua Universal. Per la seva banda, el de Mediaset forma part de la família basca que històricament ha controlat la firma de mitjans Grupo Correo, més tard transformada en Vocento, i que a través d’aquestes societats ha estat des de fa molts anys accionista de Mediaset (inicialment només de Telecinco). Del Grupo Correo vam parlar a l’article sobre la premsa escrita publicat el 28 d’abril del 2022.
Tornem a Borja Prado. Com dèiem, acaba d’estrenar el càrrec de president d’un dels dos grans grups audiovisuals de l’Estat, però probablement molts lectors el coneguin pel seu càrrec anterior, atès que va ser president d’Endesa, una de les grans companyies del sector de les energies. El càrrec el va ocupar entre 2010 i 2019. Què tenen en comú una companyia elèctrica i un hòlding de canals de televisió? Que tots dos són de capital italià, i això, en el cas de Prado, és molt important, com veurem més endavant.
Orígens familiars: suposat descendent de Cristòfor Colom, fill de l’administrador privat del rei Joan Carles i de la marquesa de Zuya
Però qui és realment Borja Prado? Per poder entendre el seu pes i les seves influències a les elits castellanes hem de desplegar els seus cognoms familiars: el seu pare va ser Manuel Prado y Colón de Carvajal, conegut per ser “administrador privat del Rei Joan Carles I”, el que sovint es resumeix sota la paraula “testaferro”. A més, el cognom matern de Manuel Prado ens indica que era descendent directe de l’almirall Cristòfol Colom, una circumstància que proporciona un caixet difícil d’igualar a terres castellanes. La mare de Borja Prado és Paloma Eulate y Aznar, V marquesa de Zuya, procedent de la burgesia de Neguri. Al seu llinatge apareixen cognoms tan il·lustres com de la Sota o Martínez de Irujo. Al petit Borja el van dur a escoles de l’Opus Dei (Retamar) i de la reialesa (Santa María de Los Rosales) i va finalitzar la seva formació universitària als Estats Units. Allà va debutar en el món laboral, i no va ser a qualsevol lloc, sinó que la seva primera feina va ser a Philbro, una gran firma d’intermediació de matèries primeres (petroli, gas, metalls, productes agrícoles, etc.). De retorn a Espanya, i com correspon a algú del seu llinatge, va ocupar diversos càrrecs rellevants a la banca de negocis internacional, successivament a UBS, Rothschild i Lazard. Més tard encara va presidir a la península i Llatinoamèrica la firma italiana de banca d’inversió Mediobanca. Abans hem vist com les seves feines posteriors han estat a empreses de capital italià (Endesa, Mediaset), i és que les seves relacions amb els transalpins són profundes. Fins i tot es diu que és amic íntim de Silvio Berlusconi.
Un dels principals aliats és Florentino Pérez, amb el qual ha col·laborat en l’intent de compra d’Autostrade i en el de la creació de la Súperlliga
A l’Estat, un dels aliats principals de Prado és Florentino Pérez Rodríguez (president del Real Madrid i de la constructora ACS), amb qui ha col·laborat en l’intent de compra d’Autostrade (les autopistes italianes) i en la constitució de la cèlebre Súperlliga, això últim a través de Key Capital Partners, la firma financera de la que fins fa poc Prado n’era accionista i directiu. De fet, durant cert temps l’administrador únic de la Súperlliga (formalment A22 Sport Management) va ser Rodrigo Marín García-Manso, que treballava per a Key Capital Partners. Això fins fa uns dies, perquè poc abans del Nadal es va fer públic el seu fitxatge precisament pel Real Madrid. La teranyina castellana es tanca sobre ella mateixa i genera subproductes com aquesta competició de futbol amb vocació de panacea; mentrestant, per allà deambulen un afamat FC Barcelona, que desitja parar la mà com sigui, i un despistat Andrea Agnelli, generalíssim de la Juventus de Torí.
L’any 2015 Prado va fundar una gestora de fons de capital risc (fons que inverteixen majoritàriament en empreses no cotitzades a borsa) batejada com a Península Capital i que té una pota a Luxemburg (dirigida pel mateix Prado) i una altra a Londres. A la nòmina de treballadors trobem personatges com Carlos Cortina Lapique (fill d’Alfonso Cortina Alcocer, president de Repsol i germà d’un dels “albertos”), Javier Prado Benítez (fill del mateix Borja Prado), Jean Sarkozy de Nagy-Bocsa (fill de l’ex-president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy) o Javier de la Rica Aranguren (marit de Blanca Entrecanales Domecq, que pertany a una de les nissagues més poderoses de l’Estat). Aquesta llista és una petita mostra de l’endogàmia que existeix al món de la gestió de patrimonis i de la banca negocis, on sembla que sense tenir cognoms de renom és impossible fer-se un lloc al mercat. En qualsevol cas, observant aquesta realitat és fàcil preguntar-se si existeix alguna llei que obligui a que llinatge i talent vagin de la mà; en cas contrari, podria ser que ens trobéssim davant d’un cas flagrant d’ineficiència del mercat. Ja ens entenem.
Presideix el capítol espanyol de la Comissió Trilateral, on coincideix amb Jaime Castellanos, Javier Faus, Manuel Falcó o Cristina Garmendia
Fora del món dels negocis, Prado és el president del capítol espanyol de la Comissió Trilateral, un think tank fundat per David Rockefeller i que sovint apareix les teories de la conspiració que tracten sobre els qui mouen els fils del poder mundial. Alguns ciutadans de l’Estat que formen part d’aquest club tan elitista són Jaime Castellanos Borrego (Willis, Lazard, Vocento, Acciona, Casbega i cunyat del difunt banquer Emilio Botín-Sanz de Sautuola y García de los Ríos), Javier Faus Santasusana (Garrigues, Cuatrecasas, FC Barcelona, Meridia Capital Partners, Real Club de Tenis Barcelona), Manuel Falcó y Girod (Marquès de Castel-Mocayo, fill de Carlos Falcó -marquès de Griñón-, Citigroup), Cristina Garmendia Mendizábal (ex-ministra de Ciència i Innovació, Gas Natural Fenosa, Caixabank) i Ignacio Garralda Ruiz de Velasco (AB Asesores, Mutua Madrileña, Caixabank), entre d’altres.
I per donar-hi un accent ben espanyol a tot plegat, cal afegir que Borja Prado és propietari d’una explotació ramadera de toros braus (Torrealta) que gestiona la seva filla, alhora que és un gran aficionat a allò que anomenen “la lidia”.
Que teranyines existeixen a tot arreu és un fet; que les teranyines són més denses i imbricades conforme baixem de latitud al mapamundi, també. Però sens dubte, el que destaca de la castellana respecte la catalana és el pes de la sang per sobre de la indústria, o en altres paraules, la importància determinant que tenen algunes famílies -com és el cas dels Colón de Carvajal que acabem de veure- simplement per la seva antiguitat sense que mai hagin creat cap negoci productiu. Per aquest mateix motiu els encaixa tant la indústria financera i encara més la de la banca d’inversió, on tot plegat es fonamenta en arreplegar diners a través dels contactes personals, per després invertir-los en negocis que han creat altres persones.