Va haver-hi un temps en què a l’Estat espanyol només hi havia una televisió; dècades d’un monopoli que va començar a esquerdar-se a mitjans dels anys vuitanta amb l’aparició de les televisions autonòmiques, anomenades “tercers canals” en aquell temps. Per ser acurats direm que també existien les televisions locals, amb Radiotelevisió Cardedeu com a emblema del sector i pionera en les emissions (van començar ni més ni menys que el 1980).
Les cadenes privades encara haurien d’esperar, però entre una cosa i l’altra va haver-hi un intent fracassat d’obrir l’espectre televisiu. Davant la demora del govern socialista per aprovar la llei de televisions privades, un grup inversor es va llançar a la piscina amb un projecte que ara semblaria ben estrambòtic, però d’això en parlarem més endavant.
Un intent fracassat d’obrir l’espectre televisiu
Primer farem una aturada per recordar que els canals privats van arribar a l’Estat el 1990, després que la Llei 10/1988 regulés la seva existència. De manera immediata es va engegar la licitació per atorgar les concessions, que serien només tres. Es van presentar sis aspirants: Antena 3 Televisión, que venia a ser una rèplica d’Antena 3 Radio, una emissora molt reeixida que tenia al Grup Godó entre els seus accionistes principals.
En l’aventura televisiva, els acompanyaven el Grupo Correo (avui Vocento) i el diari ABC. Un altre candidat va ser Tele5 (avui Telecinco), la versió espanyola de la cadena homònima italiana, el propietari de la qual era Silvio Berlusconi (que feia pocs anys havia agafat les regnes de l’AC Milan). A la filial espanyola de la cadena transalpina, els accionistes eren, a banda del magnat italià, l’ONCE i el grup editorial Anaya (avui en mans dels francesos Hachette Livre). El tercer candidat era un dels favorits, per la fortalesa indubtable del projecte.
Es tractava de Canal Uno Univisión, que pertanyia al Grupo Zeta d’Antonio Asensio Pizarro i que comptava amb els suports de Mario Conde Conde, aleshores president de Banesto, i de Rupert Murdoch (News Corporation). Un altre dels candidats, en principi amb poques probabilitats d’èxit per la seva naturalesa singular, era Canal +.
Una proposta del Grupo Prisa de Jesús de Polanco que permetia l’arribada a l’Estat del canal d’origen francès i que tenia com a principal característica que era de pagament, gràcies a un sistema de codificació de les imatges que no es podien visionar sense ser-ne abonat. Precisament aquesta característica de ser un mitjà restringit feia que els analistes li conferissin escasses possibilitats de ser seleccionat. Finalment, hi havia dos projectes menors, que eren Canal C i Tele16 (aquest últim vinculat a les publicacions Diario16 i Cambio16). Cal que ens posem la lupa en l’esmentat Canal C, perquè es dona la circumstància que era una iniciativa del tot catalana.
Els fundadors eren un total de vint-i-cinc persones, entre les quals hi havia vuit empresaris, tres advocats, un periodista, un advocat de l’Estat, un auditor, un metge, un escultor i un grup de cineastes. Les cares visibles eren Josep Maria Forn, Antoni Ainoza i Joan Piqué Vidal. El capital inicial eren 1.000 milions de pessetes (6 milions d’euros), amb una expectativa d’ampliar capital fins als 11.000 milions (66 milions d’euros) si aconseguien la llicència.
Joan Piqué Vidal, un advocat clau en moltes de les trames que es van moure a Barcelona
Sens dubte, del trio de personatges que lideraven el projecte, el més conegut és Piqué Vidal, un advocat clau en moltes de les trames que es van moure a Barcelona dècades enrere. Va ser defensor de Jordi Pujol en el cas Banca Catalana i més tard el seu despatx es va constituir en l’epicentre de les activitats del jutge Lluís Pascual Estevill, el magistrat que extorsionava els empresaris investigats per la justícia. Però això és una altra història.
Divendres 25 d’agost del 1989, el govern va fer públic el resultat del concurs i l’endemà la premsa va obrir amb la notícia amb grans titulars. Començava una nova era per a la televisió a Espanya, després de trenta-tres anys de monopoli de RTVE (si obviem les televisions autonòmiques, d’àmbit geogràfic restringit). El veredicte del govern de Felipe González incorporava una gran sorpresa: per bé que dos dels favorits (Antena 3 i Tele5) van ser agraciats, el tercer dels grans candidats, Univisión, es va quedar fora contra tot pronòstic.
No resulta exagerat afirmar que aquell primigeni desenvolupament dels operadors privats de televisió va suposar certa decepció entre els espectadors, desitjosos d’accedir a més qualitat i a més pluralitat informativa. Per contra, es van trobar amb una cadena que tenia com a pal de paller de la seva programació tot un seguit de noies amb poca roba (Tele5), una altra de pagament i que només feia pel·lícules i futbol (Canal +), i una tercera que justejava tant en recursos, que sovint transmetia una imatge molt tronada (Antena 3).
El desencís d’Antonio Asensio i dels seus companys de viatge es va transformar en impuls per tenir una segona oportunitat en el mercat de les televisions privades, i així va ser quan, tres anys més tard, el tàndem Asensio-Murdoch van unir esforços, juntament amb el Banesto de Mario Conde, per adquirir una de les llicències guanyadores, la d’Antena 3. El Grupo Godó i el nucli provinent d’Antena 3 Radio es van quedar amb una participació minoritària, mentre que la societat Renvir (Asensio-Murdoch) i Corporación Banesto aconseguien acumular el 45% del capital i, així, convertir-se en els nous propietaris.
La cadena de televisió va experimentar un canvi de dalt a baix, que va arribar a afectar fins i tot al logotip, que va deixar de ser una versió del de l’emissora de ràdio amb la qual estava agermanada la cadena. Recuperem ara el fil temporal que havíem encetat al primer paràgraf, i situem-nos el novembre del 1987, quan es va anunciar que un grup inversor havia dissenyat un canal de televisió que iniciaria les seves emissions pocs mesos després, el gener del 1988.
Canal 10 no tenia marc legal on emparar-se
El nom de la nova cadena era Canal 10. Com hem vist, la llei de televisions privades no seria aprovada fins a la primavera del 1988, de manera que aquest canal no tenia marc legal on emparar-se. Per solucionar-ho, els promotors es van empescar una estratègia tan curiosa, que el projecte mereix el qualificatiu d’estrambòtic que li hem dedicat unes línies enrere: van decidir emetre des de Londres, amb senyal via satèl·lit.
Addicionalment, es van presentar com a canal de pagament, el que feia encara més estranya la proposta per a uns ciutadans acostumats, al llarg de dècades, a no pagar per consumir televisió (recordem que el Canal + arribaria tres anys més tard de l’anunci de Canal 10). Un altre element en certa manera paradoxal és que els anuncis per captar subscriptors els passaven a Televisió Espanyola, el seu rival directe (i únic).
Les condicions per accedir a ser abonat de Canal 10 passaven per una quota d’alta de 15.000 pessetes (90 euros) i una subscripció mensual de 3.500 pessetes (21 euros), mentre que l’antena parabòlica la instal·lava de manera gratuïta la mateixa empresa. Els reclams publicitaris, amb els ulls de tres dècades i mitja després, transmeten certa flaire d’ingenuïtat: “Des de l’espai a la seva llar”, en referència a l’emissió via satèl·lit; “cada hora de programació, menys de cinc pessetes”; “coneixem els seus gustos: Canal 10 disposa d’un equip d’investigació dedicat a estudiar i conèixer les preferències del seu públic”; “Canal 10 en cap moment interromprà amb anuncis les pel·lícules”. Tot plegat sota l’eslògan estrella de la casa: “Apunti’s al 10”.
Un conglomerat d’accionistes molt heterogeni
Al darrere d’aquest projecte hi havia un conglomerat d’accionistes molt heterogeni. El líder era l’empresari italo-andorrano-català Enrique Talarewitz, fill d’un personatge clau en el món del cinema català, perquè el seu pare -Alfredo Talarewitz Rosenthal- havia estat un alt executiu de la Metro Goldwyn Mayer per a Europa i fundador de la productora Fílmax (inicialment com a distribuïdora de títols de la indústria americana). El Talarewitz júnior era titular del 39% del capital d’aquesta nova televisió. Un esglaó per sota en el llistat d’accionistes, i de manera sorprenent, hi havia la CASS, o cosa que és el mateix, la Seguretat Social andorrana, que posseïa un 15% del capital.
Els dos blocs següents d’aquest nucli dur eren bascos: per una banda, la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Vitoria (que tres anys més tard es va fusionar amb Caja de Álava per formar Caja Vital, de la que seria president el pare d’Iñaki Urdangarin), amb el 12%; per l’altra, el propietari de la marca de begudes Kas, Luis Knörr Elorza, que acompanyat d’altres empresaris de la zona atresoraven un 10%, de manera que el bloc del País Basc totalitzava un 22%.
El porridge empresarial no acabava aquí, perquè també tenien accions el Canal + (encara només francès, faltaven dos anys per a la seva arribada a l’Estat), que n’era titular del 10%, l’home de negocis Jacques Hachuel (molt proper al banquer Mario Conde) i la cadena RTL, aquests dos darrers amb un 5% cadascun. Més tard també va entrar el magnat dels mitjans Robert Maxwell, que el 1991 va desaparèixer misteriosament mentre navegava per aigües de les Illes Canàries.
Malgrat tot, la nova cadena era coneguda pel públic en general com “el negoci de Calviño”, en referència a José María Calviño Iglesias, que havia estat l’omnipotent director de general de Televisió Espanyola, entre 1982 i 1986, i que semblava ser l’home que movia els fils del projecte des d’un discret segon pla.
De fet, Calviño era el nexe d’unió d’alguns dels accionistes implicats i sembla que ell mateix va participar també al capital del projecte, mitjançant la societat Lake Wood Enterprises. Ah, per cert, per als qui s’ho estiguin preguntant, sí, hi ha una relació entre aquest senyor i l’actual vicepresidenta del govern espanyol Nadia Calviño Santamaría: són pare i filla.
El gener de 1988 van començar les esperades emissions, primer en obert i més tard ja en format de pagament. Entre pel·lícules i programes de José Luis Moreno, el projecte va anar declinant, amb disputes entre socis incloses que van acabar per esquerdar els plans. A més, les acusacions de portes giratòries i connivències espúries entre Canal 10 i TVE que van fer diversos mitjans i el principal partit de l’oposició, Alianza Popular, encara van contribuir a deteriorar més la imatge del nou canal.
La realitat empresarial que hi havia al darrere era un fracàs absolut a l’hora de captar clients; algunes informacions xifren el nombre d’abonats aconseguits per sota dels set-cents, una quantitat del tot insuficient per sostenir un canal de televisió. Amb la tardor va arribar el col·lapse del projecte, enmig d’un munt de demandes per impagament per part dels proveïdors i també dels socis entre ells, amb acusacions de mala gestió, on Talarewitz era el que sortia més malparat.
La realitat empresarial que hi havia al darrere era un fracàs absolut a l’hora de captar clients
Aquesta va ser una aventura pionera en el món de les televisions privades, una història tan fugaç que gairebé tothom ha oblidat, i també difícil de creure per les generacions que no ho van viure i que tenen la percepció que la multiplicitat de canals de televisió ha existit sempre. Però en tot sempre hi ha una prehistòria desconeguda.