Villar Mir, el dinosaure que s’enretira

Els avatars del mercat i la mala gestió han vençut un tòtem del poder

Juan Miguel Villar Mir en una junta general d’accionistes d’OHL (l’actual, OHLA) | Europa Press | ARXIU Juan Miguel Villar Mir en una junta general d’accionistes d’OHL (l’actual, OHLA) | Europa Press | ARXIU

La setmana passada es va fer públic que el veteraníssim inversor Juan Miguel Villar Mir -un d’aquells perfils que sovint s’anomenen dinosaures- feia una passa enrere i sortia de l’accionariat de la constructora OHLA, que ell havia fundat. Per tal de ser escrupolosos direm que no ha sortit del tot de la companyia perquè s’ha quedat un petit paquet que equival només al 0,001% del capital. Aquesta notícia és el desenllaç de tota una sèrie d’històries que s’entrecreuen i que convé posar en ordre.

Per començar, direm que Villar Mir (1931) és un constructor que prové de l’administració pública, un camí explicable si considerem que l’obra pública i el poder polític estan íntimament lligats des de la nit dels temps. Després de llicenciar-se en enginyeria de camins, i abans dels trenta, va començar a acumular càrrecs rellevants a l’administració pública franquista, i temps després també les presidències de les empreses Altos Hornos de Vizcaya i Electra de Viesgo. Amb el pas dels anys, acabaria comprant a preu de saldo una de les filials d’Altos Hornos de Vizcaya, la constructora Obrascon (Sociedad General de Obras y Construcciones), sobre la que edificaria -mai millor dit- el seu imperi. Abans que això succeís (1987), i pocs dies després de la mort del General Franco, Villar Mir va ser nomenat vicepresident del govern espanyol, amb Carlos Arias Navarro com a president, el que dona una idea de la seva bona ubicació dins les estructures de poder.

Com hem avançat, el 1987 va adquirir la constructora Obrascon per una pesseta a canvi de quedar-se el deute de la companyia, que es trobava al caire de la fallida. Una dècada més tard, el 1998, la va fusionar amb la històrica constructora navarresa Huarte, aquella que va fer edificar la creu gegantina del Valle de los Caídos. El nou grup va passar a ser el sisè de l’Estat al seu sector i el nostre protagonista en posseïa un 48%. Però només un any més tard, al duet se li afegiria la firma Lain, per formar un conglomerat on el màxim accionista seria precisament Villar Mir, amb un 27% del capital. La nova OHL va començar a caminar amb dos copresidents, Enrique de Aldama (president de Lain) i el mateix Villar Mir. La constructora Lain havia nascut el 1963 com a filial espanyola del grup britànic John Laing Construction.

Problemes amb les obres i de reputació han ensorrat la cotització de les accions fins que, avui, ja només valen mig euro

Durant gairebé dues dècades, Villar Mir va controlar còmodament la firma OHL, però en els darrers anys (sobretot a partir del 2015) les coses es van començar a complicar. Els problemes en algunes obres emblemàtiques, com és el cas de les autopistes que van fer a Mèxic, van iniciar un deteriorament de la imatge de la companyia, que va veure com les seves accions van iniciar un camí de baixada que va provocar que en només tres anys (entre l’esmentat 2015 i el 2018) caiguessin dels 20 euros als 5. En aquesta tessitura, tot va començar a fallar: el deute es menjava tots els ingressos (fins i tot els diners de les ampliacions de capital, com la de 2015), la justícia els va acusar de suborns a les autoritats mexicanes per l’assumpte de les autopistes i van aparèixer sospites de fraus comptables. Amb el pas del temps, tot plegat va quedar en no res, però els danys a la imatge ja estaven fets. La vinculació als casos Gürtel, Púnica, Bárcenas, Lezo i Son Espases tampoc van ajudar gaire a calmar les coses. Des del 2018 la crisi no ha fet més que accelerar-se, fins el punt que avui dia les accions ja cotitzen a només mig euro.

Villar Mir claudica davant el seu finançador, Tyrus Capital, amb seu a Mònaco i propietari de l’hotel barceloní Juan Carlos I

L’únic clau roent al que Villar Mir es va poder agafar enmig de la caiguda van ser els germans Amodio, uns inversors mexicans que el 2020 van començar a insuflar oxigen a OHL amb la voluntat de tornar-la als seus millors temps. Precisament han estat els Amodio els qui han acompanyat a la porta Villar Mir, que s’ha vist obligat a vendre les seves accions al fons d’inversió Tyrus Capital, domiciliat a Mònaco i que va entrar en el món OHL a través de proveir-la de finançament (les accions que ara s’han venut eren garantia d’un préstec) i també com a accionistes en l’ampliació de capital del 2015. D’aquest fons d’inversió ja n’hem parlat recentment, perquè són els nous propietaris de l’hotel Rey Juan Carlos I (ara Miranda Pedralbes) de Barcelona. Per cert, amb tots aquests canvis, OHL ha passat a dir-se OHLA, cal suposar que per afegir-hi la lletra A d’Amodio.

La participació de Villar Mir a OHL s’instrumentava a través d’una de les empreses familiars, la immobiliària Espacio, relacionada íntimament amb una de les quatre torres de la Ciudad Deportiva del Real Madrid, precisament la que fins fa poc duia per nom Torre Espacio. La relació prové del fet que l’empresari madrileny va ser-ne constructor i propietari (la va vendre el 2015 al grup filipí Emperador, que ara li’n dona nom) i allà té la seu de les seves empreses. A banda d’Espacio, l’altre vehicle inversor de Villar Mir és la societat Ferroatlántica.

Candidat fracassat a la presidència del Real Madrid, en aquelles eleccions de 2006 conegudes  per les saques de correu

Un altre vessant de l’empresari és la seva relació amb el Real Madrid, perquè va ser-ne candidat (2006, les famoses eleccions de les saques de correu) i vicepresident (1995). Diu haver estat fan de Ricardo Zamora, tot i que sembla estrany perquè quan el porter català es va retirar, Villar Mir tenia només cinc anys d’edat.

En resum, els avatars del mercat i la mala gestió han pogut vèncer un d’aquells tòtems que acampaven a l’ull de l’huracà del poder des de feia moltes dècades. Ha hagut de superar els noranta anys d’edat perquè algú li digués que es fes a un costat i deixés la seva joguina en mans dels qui es veuen capaços de reflotar-la. Veurem com acaba la història.

Més informació
Rumasa, la gran expropiació
RACC: el gran club de Catalunya
Revlon, la caiguda del gegant
Avui et destaquem
El més llegit