En tots els ordres de la vida, gestionar les expectatives és part fonamental en el lideratge d’una institució. Ser capaços de mantenir els equilibris, valorar els riscos i prendre decisions en funció de les possibilitats reals. En el cas de l’esport, i en especial, en el futbol, aquest fet és magnífic i encara prenen més rellevància conceptes com la coherència, el sentit comú, la professionalització dels ens de decisió o la protecció de la institució. A més sentiment, més racionalitat en la gestió. A més bilis, més sentit comú. A més crits, més professionalització.
El model de gestió del Barça s’ha caracteritzat de forma, a més, molt evident aquests últims 10 anys, per la falta de professionalització tant en la part executiva com en la part directiva. Això ens ha portat a través de moments molt complexos fins on som avui: un club d’expectatives incompletes. L’any 2017, la sortida per sorpresa de Neymar n'evidencia totes aquestes mancances en la direcció del club. Aquell estiu podíem optar per desenvolupar el projecte més important de la història del Barça, fent i executant l’Espai Barça i utilitzant aquell patrimoni financer sobrevingut per fer del nostre camp el primer del món en transformar-se, davant les exigències d’entreteniment de les noves generacions i la necessitat d’incrementar ingressos per continuar competint al màxim nivell.
En canvi, Bartomeu va decidir sortir al mercat amb presses, amb les maletes plenes i sense criteri professional ni tècnic, a “comprar” jugadors. En el camí vàrem perdre l’essència esportiva i, a la vegada, vàrem abraçar la temeritat amb l’increment desorbitat del deute. Va decidir incrementar el deute per sobre de qualsevol indicador de prudència financera, tot pensant que els ingressos continuarien creixent in eternum, mentre posava en risc la viabilitat del propi club.
El model de gestió del Barça s’ha caracteritzat, de forma molt evident aquests últims 10 anys, per la falta de professionalització tant en la part executiva com en la part directiva
A més, Bartomeu va afegir la renovació de contractes molt per sobre del mercat d’aquell moment i va elevar les despeses generals fins a ser les més altes del món de l’esport, fent insostenible la relació entre ingressos i despeses. Havíem passat de tenir un club viable i sostenible, amb una estructura esportiva majoritàriament amb gent de casa i un balanç sanejat, a una gestió basada en la por per la sortida precipitada de Neymar, la temeritat per la incertesa de la immediatesa, i la manca de visió estratègica per orientar el rumb de la institució. Al final, manca de professionalització i la gestió des de les emocions mal entesa va derivar en la pèrdua del rumb i els referents.
El 2021, la foto era la d’un club amb 600 milions d’obligacions financeres a curt termini per refinançar, amb uns ingressos en decreixement i amb una càrrega de compromisos salarials inassolibles. Per completar-ho arribava la finalització del contracte de Leo Messi, líder de la marca Barça i el gran escut del Barça que havia tapat tantes vergonyes i mala praxi als despatxos, a base de talent i títols a la gespa.
La sortida de Messi, precipitada i inexplicable per les formes, va crear un relat incert i ple d’interessos particulars. Avaladors que deien en portada que havia acabat una era, que Messi ja no podia ser el líder d’una nova generació de jugadors, que calia passar pàgina... El temps, però, posa tothom a lloc: no competir a Europa; no incrementar els ingressos per patrocini com els clubs amb qui competeixes; i no haver pogut aprofitar una Copa del Món, l’esdeveniment amb l’engagement més alt del món de l’esport que el Barça no va poder capitalitzar. Clarament, un error històric en el diagnòstic. La millor prova del qual n’és l’intent a la desesperada per recuperar un jugador icònic que ens hagués assegurat a curt termini incrementar els ingressos per matchday a Montjuïc, nous patrocinis, increment de consum de la marca Barça.
El 2021, la foto era la d’un club amb 600 milions d’obligacions financeres a curt termini per refinançar, amb uns ingressos en decreixement i amb una càrrega de compromisos salarials inassolibles
Tot això és senzillament innegable perquè si no fos cert, no l’hauríem intentat recuperar. Senzill, oi? En el pla financer tornem a 2021 per analitzar més en profunditat com havia de ser l’única possibilitat de retenir a Messi, més enllà d’un sou que el Barça no podia pagar i d’unes expectatives esportives que tampoc era raonable projectar, sobretot a curt termini a Europa. Alguns conceptes del que podia haver estat i no va ser:
- El pla de la renovació de Messi havia d’anar més enllà, era la possibilitat de capitalitzar una història única al món de l’esport que podíem fer nostra per sempre. El relat romàntic més gran i més bonic de la història del futbol, la relació del noi de casa, del one club man més exitós.
- Emocionalment, portava a fer un esforç per forjar un acord entre les fundacions del Barça i la de Leo Messi, més enllà de contractes esportius. Una aliança estratègica estesa en el temps que permetés retornar-li a la societat una petita part de tot allò que aquesta ha donat al club i a Leo, i fer-ho junts.
- El reclam i l’excel·lència esportiva, apostar fermament per la Masia i per Messi com a símbol de tota una generació de futbolistes “nascuts” a la Masia que van canviar el món, ens van fer eterns. Nosaltres havíem de saber reconduir-ho perquè ells ens tutelessin i donessin pas a la nova generació.
- Marca Barça, marca Leo Messi. Aquesta associació era estratègica per assolir nivells de facturació històrics a nivell de BLM. La creació de productes exclusius amb una marca pròpia nascuda de la globalització del Millor Club del Món i el millor jugador de la història, era imbatible. Els ingressos amb creixement de dos dígits els primers anys, i anant molt més enllà de la pura carrera esportiva, eren un pla de vida per Messi i una assegurança a escala d’imatge i projecció per al Barça. Negocis compartits amb variables per constants, creixents i fent una alineació natural dels interessos de les dues parts.
- One Club Man, el relat imbatible d’un esportista fet a casa, que sedueix al món fent allò que tant ens enamora, i fent-ho al seu club, al club que va apostar per ell i li va donar l’oportunitat, el va cuidar i el va portar fins al lideratge del millor equip del món. Aquest relat ens tornava al primer nivell en la lluita per patrocinadors, en l’engagement generat amb els nostres seguidors i en la projecció de la marca Barça.
Era, en definitiva, la carta de presentació i la palanca (ara que estan tan de moda) que havia de servir per posicionar i fer créixer Barça Studios. No ho vam saber veure i, en canvi, només se’ns va acudir oferir-li un contracte més a un jugador únic i etern. Avui, any 2023, el mateix. Un contracte que no podem oferir, que no podem garantir, i amb la necessitat de rebaixar, traspassar altres jugadors, tot enmig d’una situació de màxima dificultat econòmica, en la que s’han venut actius per valor de més de 700 m€ que han servit per tapar els forats del balanç ordinari, no per crear valor, no per crear patrimoni.
La foto real ara com ara, amb els exercicis auditats i les previsions de desviacions de pressupost, és negativa. Pèrdues de 487 milions d'euros en el negoci ordinari en dos exercicis econòmics. Sumarem 200 milions més amb l’exili a Montjuïc, per tant, estarem al voltant d’un forat ordinari de 700 milions que s'ha compensat amb la venda d’actius del Barça. Ens queda BLM, la gran aposta del club, amb un pla de negoci que pot facturar més de 500 milions, ja que també haurem de vendre una part per cobrir les pèrdues del dia a dia del negoci del club.
Amb aquesta imatge camina el Barça avui, i no em fa mal l’intent de recuperar a Messi, em fa mal intentar-ho despullat, sense cap projecte més que un contracte de diners, per diners. I aquí, avui, i contra els clubs Estat o conglomerats empresarials, sempre perdrem. Si intentem gestionar el club com ells, perdrem el club i perdrem al camp. Professionalització real, multilideratges, especialistes incontestables en cada àrea estratègica del club. I sobretot, perfil moderat, negociacions de portes endins, l’il·lusió que sigui desmesurada després d’aconseguir el repte, després de signar el contracte, després de guanyar el partit decisiu.
No em fa mal l’intent de recuperar a Messi, em fa mal intentar-ho despullat, sense cap projecte més que un contracte de diners, per diners
L’efecte boomerang d’una expectativa irrealitzable serà evident i ens afectarà en la línia de flotació dels ingressos, en la part de match day, patrocinis i engagement. Ens van fer creure que ho faríem, els nostres acompanyants i possibles acompanyants també, ara, la realitat ens posa enfront del mirall i ens avisa en forma de matchball d’un canvi urgent en el model de gestió, única via per tenir possibilitats de salvar el nostre model de propietat.
Tenim una generació de futbolistes joves, amb talent i ambició, apostem per ells, no fem més temeritats, amb ells no ens equivocarem. Potser no guanyem sempre, però salvarem el club. Recuperarem l’essència i crearem nous pals de paller. Sí, ho podem fer, només som nosaltres. Només el Barça.
