Gràcies a la tasca periodística de la perseverant Núria Orriols aquests darrers dies la ciutadania ha conegut una situació de privilegis i abusos perpetrats contra el pressupost públic durant massa anys a diferents institucions, i no conec ningú que no estigui indignat, ofès, emprenyat i decebut. Un munt de gent implicada any rere any, diferents fornades de funcionaris i treballadors públics i diferents fornades de càrrecs electes de diferents legislatures de gairebé totes les formacions polítiques. Uns per ignorància o desídia, altres per ineficiència o incapacitat, i segur que en alguns casos també per abús i avarícia. Per si tot això fos poc, encara cal afegir-hi els qui han intentat ocultar-ho, segrestar la informació i dilatar en el temps l’inevitable rendiment de comptes. I tot això ha passat en el si de l’organisme on es discuteixen i decideixen les normes de la nostra societat. Un desastre.
Però el greu no són els molts diners que tot plegat ens ha costat i ens costarà, el que és dramàtic i ens pot suposar un preu exagerat és la desconfiança que es genera al voltant de les nostres institucions. Encara que avui dia ho puguem arribar a dubtar, necessitem aquestes institucions i són absolutament indispensables per viure en societat. Hem de ser absolutament exigents amb les nostres institucions i els seus membres, però el que no ens podem permetre és caure en la temptació d’acabar amb elles o fer-les desaparèixer. Si abandonem les nostres institucions acabarem abandonant les nostres llibertats. Acabar amb el Parlament és convidar el feixisme. Per això és tan greu el que ha passat, i per això hem de ser implacables en exigir responsabilitats.
La majoria de les institucions han quedat sota control dels partits polítics i resulta evident que això ja no és cap garantia d’un bon funcionament. Per tal que tornin a ser confiables, i eficients, cal activar sistemes complementaris de vigilància i control
Viure en societat implica que cadascú de nosaltres delega en el grup aspectes bàsics de la vida. Hem delegat en el grup la capacitat d’impartir justícia, administrar la cura i la salut dels nostres, educar els nostres fills, protegir-nos de les amenaces i un llarg etcètera que ha donat com a resultat models comunitaris d’educació, sanitat, justícia... no només normes, sinó també serveis públics i sistemes de govern. Aquest és l’origen del que anomenem institucions, que no són altra cosa que els instruments amb que ens hem dotat per organitzar la nostra convivència: un parlament, una escola, un jutjat o un hospital, però també una cambra de comerç, un sindicat o una policia.
La majoria de les institucions han quedat sota control dels partits polítics i resulta evident que això ja no és cap garantia d’un bon funcionament. Per tal que tornin a ser confiables, i eficients, cal activar sistemes complementaris de vigilància i control. Benvinguda la premsa, però segurament tampoc serà suficient. Cal societat civil desvinculada del sistema de partits. Enlloc de caure en la temptació de retirar el suport popular a les nostres institucions, el que hem de fer és augmentar la vigilància popular sobre les nostres institucions. Vigilem, auditem i augmentem la nostra exigència tant com calgui, però no ens podem permetre abandonar-les. Sense institucions la nostra societat és encara més vulnerable als populismes. Anem amb compte.