Hi ha moments vitals que marquen que estan àmpliament reconeguts per l'ordre social: els batejos, fer divuit anys, treure't el carnet de cotxe, graduar-te a la universitat, comprar-te una casa o un cotxe, viure en parella, casar-te, tenir una criatura, tenir més d'una criatura, jubilar-te. Però hi ha esdeveniments que es viuen en segon pla, però que, malgrat la poca rellevància que tinguin en l'ordre de les coses, son importants. Feia dotze anys que no anava a un casament i ha estat el primer casament on m'han convidat en qualitat d'amiga i no de cosina, neboda o familiar. Per tant, també és la primera vegada que he anat sola a un casament.
Anar sola a un casament és una mica igual que anar-hi acompanyada, perquè si bé al principi estàs nerviosa al final acabes parlant i ballant amb tothom. Però té un punt de rellevància en la teva autonomia com a persona, en la teva autosuficiència. A més, també és la demostració que, havent passat uns anys, ja comences a tenir una tribu formada no només per persones properes, sinó per persones amb qui ja col·lecciones unes quantes anècdotes. I des de la teva butaca te'ls mires, somrius, i penses en totes les coses que heu viscut plegats. Penses en què deuen pensar, en aquell moment. Veus les seves mirades nervioses i calmades a la vegada, que això ja està i ara ja només s'ha de treballar perquè encara sigui bonic. Ara ve la part més bonica de l'amor, la que ja no és cap cursa ni conquesta, la que et permet assaborir els fruits d'allò que semblava quasi impossible d'aconseguir. El casori només és el primer dia d'una cosa que heu decidit, des de la llibertat que resideix intrínsecament a l'amor, celebrar cada dia. Estimar-vos. Cuidar-vos. Ser la persona a qui truqueu quan us passa una cosa important, ser la persona amb qui ploreu al sofà, ser la persona a qui us farà més vergonya reconèixer els errors perquè sabreu que us entén millor que a vosaltres mateixos.
L'amor romàntic és una mica com la democràcia: no és perfecta i té errades, però, de moment, és la manera més bona que tenim per viure en comú
Els reconec, els defectes de l'amor romàntic, però continua sent la meva forma preferida d'amor. L'amor romàntic és una mica com la democràcia: no és perfecta i té errades, però, de moment, és la manera més bona que tenim per viure en comú. I penso que la parella que es va casar aquest cap de setmana d'octubre va demostrar que l'amor romàntic pot ser una manera molt bonica d'estimar. Es van dir coses maques, van fer plorar a família i amics, i vam riure molt recordant el passat juvenil del nuvi. Va ser un casament entre aigües, perquè la família de la núvia era de lluny, però tenim, gràcies a Déu, una cultura molt similar d'entendre aquestes celebracions. He de dir que això va ser un gran plus per animar-me a baixar d'Amsterdam, perquè no sé si heu viscut al segrest ociós del techno, però arriba un moment on una dona mediterrània necessita moure el cul sense represàlies.
El cas és que vam celebrar l'amor de dues persones i de moltes més, i jo vaig descobrir que m'encanta ser una convidada que es pot mirar l'escena des de lluny amb un purito a la mà. Mirar les parelles fent-se un petó quan sona una cançó que els agrada, les mares ballant amb els fills, el tiet que té més marxa que gran part del jovent, les persones que feia temps que no ballaven juntes i, per què no, algunes voltes de més a la pista de ball amb uns ullets que et miren prou benevolentment. Admirar com els meus amics són feliços, i sentir aquella sensació de "tot està bé" perquè l'endemà, quan agafi un vol cap a Amsterdam, senti el cor ple un altre cop.