La setmana passada finalitzava l’article amb un gràfic elaborat per Eurostat on figuren les deu regions europees que, al llarg del 2020, van liderar la pèrdua de productivitat. La producció bruta de valor afegit mesura molt bé la productivitat d’un territori. El repeteixo aquí perquè seria bo que cada català tingués al cap aquesta informació. Perquè marca la tendència d’allò que pot destruir el país -econòmicament i socialment-.
Observaran que, excepte la regió d’Åland (un petit arxipèlag finès de 30.000 habitants), la resta de regions que ens acompanyen en el desastre són regions on el turisme constitueix un pal de paller de la seva economia.
Algú es preguntarà per què sempre ataco aquest sector. Hi ha dues raons fonamentals. La primera és econòmica. El turisme no és el principal problema de Catalunya. Però sí que representa -és característic- els mals de fons de l’economia catalana. És, per dir-ho així, un sector paradigmàtic dels nostres defectes econòmics i, atenció, socials. La segona raó és perquè el turisme, tal com l’entenen molts -entre ells els empresaris turístics catalans- és insostenible. Defensar el model actual equival a, en el passat, haver defensat la contaminació i la destrucció del medi ambient a qualsevol preu.
Vaig llegir aquí mateix una crònica de la directora de VIA Empresa, Elena Busquets, on la consellera Natàlia Mas criticava l’excés de notícies negatives. Deia que s’amplificaven innecessàriament. Tot seguit procedia a fer una llista de les coses bones que ens succeeixen. Té raó en aquest darrer punt. Però els nostres polítics -i la majoria dels mitjans- intenten evitar sempre les dades que ens interessen. I, entre aquestes, hi figura el benestar de cadascun dels individus. M’explico. El PIB de l'Índia és de 3,2 bilions de dòlars. El de Suïssa és de 0,8 milions de dòlars. Sense dubte, el PIB indi és molt superior al suís. En valor absolut els indis tenen més riquesa. Pregunta: vostès prefereixen, des d’un punt de vista de benestar, ser suïssos o indis?
Però els nostres polítics -i la majoria dels mitjans- intenten evitar sempre les dades que ens interessen. I, entre aquestes, hi figura el benestar de cadascun dels individus
La resposta és fàcil, no? Perquè resulta que el que compta és el nombre de gent entre la que es reparteixen els béns. No és difícil d’entendre. L’exemple domèstic està en el tortell dels diumenges. És gran? És petit? Depèn de quants som a taula. Però els governants, i els mitjans de comunicació que els acompanyen, sempre ho obvien. La consellera va explicar les inversions que moltes empreses fan, la creació de nou PIB, etc. Va obviar, però, que el problema econòmic -i de pas social- fonamental de Catalunya és que la població creix per sobre d’aquesta creació de riquesa. I que, per afegitó, aquesta creació de riquesa és, per dir-ho d’alguna manera, una mena de suflé: molt volum i poc contingut.
El Cercle va posar el dit a la nafra en la seva nota Reactivar el futur. I va ser educat, com li correspon. El primer trimestre es van incorporar al mercat de treball català més de 50.000 treballadors estrangers. Així ho informava el senyor Jordi Goula a la seva Píndola. Allí hi dona molta informació. Ara bé, amb una taxa d’atur superior al 10% cal reflexionar què ens està passant. Què estem fent malament. Perquè les xifres no enganyen.
De tot això en parlarem la setmana vinent. Allò que es discuteix obertament -per progressistes i per conservadors- a tota Europa, està vetat a casa nostra. El rol de la immigració econòmica és un tema de debat. I cal dur-lo a terme amb atenció i delicadesa. El risc de ser acusat de xenòfob pel progressisme intransigent català és elevat.