Les externalitats del sector turístic: l’aigua

Aquests dies ha estat notícia un fet que és, al mateix temps, una denúncia: alguns empresaris turístics de la Costa Brava han comprat una dessalinitzadora portàtil. El fet posa en evidència dos fets que s’intenten obviar. Per una banda es destapa allò que permanentment es vol amagar: les externalitzacions provocades pel turisme. La segona és que, resulta avorrit repetir-ho, estem governats per gent extremadament incompetent. Portem tres anys de xerrameca i la solució final al problema de la sequera consisteix en restriccions i portar aigua en vaixell. Aigua produïda per una dessalinitzadora com les que no ha construït el nostre govern. Els dic una cosa vergonyant? En temes d’aigua, Franco ho feia millor.

Els darrers anys la cançoneta governamental de la sequera ha perseguit l’objectiu dels que governen i els donen suport: la culpa no és nostra. Fins ara la manera de diluir responsabilitats era d’engaltar la culpa als “mercats”, a la “societat”, als “fons voltors”, etc. Ara s’ha donat un pas més: la culpa ja no només te la cara difuminada. Simplement, no té cara: climatologia i el canvi climàtic. Per tant, que ningú vingui amb romanços! Quan vivíem en una societat tocada per la religiositat s’organitzaven processons, pregant per tal que plogués. Però ara?

Girem la vista cap el sector turístic. El soci perenne dels que governen a les espanyes. Les externalitats són aquells costos o efectes que provoca qualsevol activitat humana. Pot ser econòmica, o no. Quan les externalitats són negatives -és a dir, algú, o un col·lectiu, en surt perjudicat- el més adequat és que les cobreixi aquell que les genera. És una manera de compensar l’efecte negatiu provocat. El nostre sector turístic -en general, arreu- mai les compensa. I la seva llista d’externalitats és bastant llarga. La més escandalosa a casa nostra és la social. Els salaris que paga el sector no cobreixen el cost social dels seus empleats. I aquest cost, després, l’hem de pagar tots els altres. Amb pitjor servei i augment d’impostos.

"Quan les externalitats són negatives -és a dir, algú, o un col·lectiu, en surt perjudicat- el més adequat és que les cobreixi aquell que les genera"

Però n’hi ha una, d’externalitat, que ningú ha posat en evidència fins ara. Millor dit, el propi sector l’ha manifestat. Parlo del consum d’aigua. Resulta que el país passa sequera però el sector turístic no paga per la seva externalitat. Quina és? El turisme consumeix massa aigua. I la meva pregunta és: per què no paga un impost especial pel fet de ser un consumidor d’aigua enorme? Amb el que paguessin, potser es podrien dedicar els recursos a finançar solucions. No soc un demagog. El consum d’aigua es duplica a les poblacions amb més de 100 llits per cada 1.000 habitants. I es triplica a les poblacions amb 1000 llits per cada 1000 habitants. Així ho diu l’informe elaborat pel Ministeri d’Economia i Finances francès el 2019.

"Resulta que el país passa sequera però el sector turístic no paga per la seva externalitat"

Fins on jo sé aquest és un debat que, a casa nostra , s’ha obviat. Lògic.

Aquesta adquisició, la de la dessalinitzadora comprada a la Costa Brava hauria de servir per donar idees als governants. Mesures contra la sequera? Una d’elles: els municipis turístics de la costa haurien d’obligar als hotels a instal·lar dessalinitzadores estacionals. La idea l’han donada ells. Ho poden fer... i pagar-ho! Ha quedat demostrat. Si volem ser un país evolucionat s’ha de començar a fer pagar per les externalitats. I més quan pinten bastos, com ara mateix succeeix amb l’aigua.