Quan fa vint anys vaig publicar un llibre (Ni som ni serem) on criticava el sistema educatiu català vaig merèixer tota mena d’improperis. Em semblava que el sistema no funcionava. I ho vaig deduir escoltant i llegint el que deien i publicaven els mestres i altres experts. I, a més, parlava amb gent i, qui més qui menys, estava escalivat. Amb això vull dir que per descobrir-ho no vaig necessitar tenir dots d’Hercule Poirot, ni de Jules Maigret, perquè res no estava emmascarat o amagat. És una característica del país. Se sap que hi ha mancances en un determinat tema, però ningú obre un debat crític. Comoditat? Covardia? Ara mateix ha començat, només començat, a parlar-se d’immigració, sota risc de ser titllat de qualsevol inconveniència.
La conclusió a la qual vaig arribar respecte del nostre sistema educatiu es basava en un principi bàsic: un sistema mai pot ser millor que els individus que el componen. I sostingut per un altre principi, laic, que assegura que els miracles no existeixen. No devia anar tan equivocat, ja que em van convidar un parell o tres de vegades a debats i taules rodones per parlar del tema. Recordo que en una d’aquestes taules rodones, amb experts i professionals del sector, la meitat dels assistents van quedar astorats quan, tot caricaturitzant la situació, vaig dir que jo només confiaria en el sistema en el moment en què el director d’una escola li pogués dir a un mestre: “Demà no tornis. Estàs acomiadat”.
"Se sap que hi ha mancances en un determinat tema, però ningú obre un debat crític"
Tota aquesta introducció treu cap perquè arran aquest terrabastall generat per l’informe PISA hem pogut llegir i sentir diversos comentaris i opinions. Tots apel·len a temes tècnics i de difícil anàlisi i sobre els que no es pot carregar el neuler: eines, mètodes, hores, etc. No hi ha responsables, com sempre. Però el veritable problema el veig jo en la gestió dels centres i en la inspecció corresponent.
Ser gerent d’una cosa -ni que sigui petita- requereix capacitats de gestió que no tothom té. No significa ser millor ni pitjor. Hi ha gent capacitada naturalment per ser dibuixant, metge, enginyer, advocat, etc. Haurà de tenir la formació corresponent, segur. Però, abans, ha de gaudir d’uns dots naturals que el qualifiquin per ser un bon professional. El mateix succeeix amb la professió gerencial.
El millor director d’un hospital no és el millor cirurgià o metge. Tampoc una empresa automobilística nomena els seus gerents basant-se en qui és el millor enginyer. Tot això és cert, però el que no fan mai és nomenar un individu temporalment, de forma més o menys assembleària, que exercirà per torns -com el president d’una escala de veïns- per, després, tornar a la feina amb els "companys".
Perquè un gerent difícilment té “companys” en el sentit corporatiu del terme. Sovint ha de ser desagradable i poder dir-li a algú: “Estàs acomiadat”. Doncs bé, tot això el nostre sistema educatiu ho ignora olímpicament. El que dic no és cap sorpresa i els que treballem al món empresarial ho assumim com a bàsic i lògic. Però no sembla que el nostre sistema educatiu ho entengui. Una escola és una empresa on el seu compte de resultats fonamental és la qualitat amb què els seus alumnes surten formats. Una empresa on el soci capitalista pot ser un particular o l’estat, poc importa.
"Ser gerent d’una cosa -ni que sigui petita- requereix capacitats de gestió que no tothom té"
Però una empresa a la qual cal prendre la temperatura de la seva gestió de manera constant. Una empresa a la qual cal definir com bona o dolenta, o més bona o més dolenta que la del costat. Pensar que el fracàs que ha destapat PISA és puntual -ignorar que s’arrossega i s’incrementa des de fa anys- i que depèn només de tecnicismes professionals que el sector, isolat, solucionarà, és ingenu i, segons com, malintencionat. Tant com deixar que els problemes estructurals d’una empresa automobilística els solucionin els enginyers de les fàbriques.