Catalunya té energia (de moment)

A Catalunya, des dels primers anys del segle XX, i propiciada pel fort creixement industrial, el desenvolupament de la generació i de la xarxa elèctrica ha acompanyat i donat servei a les creixents necessitats d'aquesta, que no han parat d'augmentar des d'aleshores. De fet, ara com ara, és la comunitat autònoma amb més demanda elèctrica de tot el país.

Des de les primeres centrals hidroelèctriques (citaré a La Canadiense com a referència), es van incorporar posteriorment tèrmiques de carbó i fueloil, nuclears, per donar pas després a centrals de gas (tant de cicle combinat com cogeneracions) i l'última onada, constituïda per renovables (eòliques i fotovoltaiques, principalment).

Avui dia, a Espanya trobem un mix de producció elèctrica altament diversificat, amb centrals de gairebé tots els tipus esmentats a excepció de les de carbó, que pràcticament han desaparegut, (únicament queden els vestigis d'aquestes, com les Tres Xemeneies a Barcelona), pel fort component de pol·lució que arrossegaven a l'esquena. Cadascuna de les supervivents presenta unes característiques diferents, amb pros i contres (seguretat de subministrament, variabilitat, flexibilitat, fermesa, estabilitat, preu, residus, emissions al medi ambient, preu del combustible, etc.).

"Ara com ara, Catalunya és la comunitat autònoma amb més demanda elèctrica de tot l'Estat"

No és la meva intenció fer apologia de cap ni desglossar els seus avantatges i inconvenients (totes en tenen de tots dos), ja que és un tema en què les opinions estan fortament polaritzades, i sovint polititzades. Però sí que m'agradaria fer una reflexió sobre alguns aspectes que poden arribar a ser preocupants al Principat.

El primer d'ells és que, d'acord amb les dades que ofereix Red Eléctrica de España, operador de la xarxa elèctrica de transport, mentre en el conjunt de l'Estat s'ha passat en els últims quinze anys de produir amb energies renovables el 31% de l'electricitat al 55% de l'any passat, a Catalunya aquest percentatge ha augmentat tan sols del 15 al 18%, arribant com a màxim al 21% d'algun any intermedi. Les raons d'aquest augment tan lent comparat amb altres territoris podríem buscar-les, entre altres raons, en una forta contestació social a la implantació d'aquest tipus d'instal·lacions, que es va traduir en una legislació autonòmica poc procliu a aquestes.

Això ha anat acompanyat d'un creixement de l'energia generada mitjançant els tres reactors nuclears instal·lats a Tarragona, els quals han augmentat des d'un 50% del 2011 a un 57% el 2025. Això, per se, no seria especialment greu si no hi hagués actualment vigent un pla per al tancament d'aquestes centrals nuclears, començant les dates previstes de cessament de funcionament per Ascó I el 2030, seguida d'Ascó II el 2032 i de Vandellòs el 2035.

Si vols saber-ne més

 

   

Les renovables i les nuclears un any després de l’apagada: què ha canviat?

Si fem el compte de la vella, s'hauria de poder substituir en menys de deu anys el 57% de la generació per altres tipus que amb prou feines han crescut un 3% en quinze anys. Esperem, a més, que les situacions cada vegada més freqüents en què les dites centrals no poden generar per excés d'energia a la xarxa (denominades curtailments en el sector) i el nombre creixent d'hores amb preus baixos, zero o negatius de l'energia en el mercat majorista (que no en el preu que paguen els consumidors) no arribin a desincentivar aquestes noves instal·lacions.

Aquesta possible apatia, per descomptat, no ha afectat les bateries per a emmagatzematge d'energia, fonamentals per ajudar a gestionar la variabilitat de la fotovoltaica i eòlica, i en les quals la comunitat destaca sobre les altres en nombre i potència de les peticions de connexió a la xarxa elèctrica. El problema d'aquestes és que, per poder usar la seva energia elèctrica, primer cal subministrar-la i carregar-les.

És cert que la comunitat disposa actualment d'altres fonts de producció d'electricitat, principalment cicles combinats i cogeneracions, que van produir el 2025 el 22% de l'energia elèctrica a Catalunya. Tot i ser fonts fiables i segures, tenen l'inconvenient de funcionar amb gas, el preu i la disponibilitat del qual es poden veure fortament afectats per esdeveniments geopolítics (com ha quedat palès en la guerra d'Ucraïna o l'actual conflicte a l'Iran) i que són centrals emissores de CO₂.

A tot l'anterior s'hi suma l'agreujant que Catalunya no arriba a cobrir la seva demanda, havent generat el 2025 aproximadament un 84% de la que consumeix i havent d'importar la resta des de les comunitats veïnes i França.

"Catalunya no arriba a cobrir la seva demanda, havent generat el 2025 aproximadament un 84% de la que consumeix i havent d'importar la resta des de les comunitats veïnes i França"

No cal ser alarmista, ja que, ara per ara, la xarxa elèctrica és comuna a tot el territori espanyol, per la qual cosa els electrons que es produeixen en una regió viatgen sense traves (de moment) a aquelles on fan falta, com es pot veure clarament entre Extremadura i Madrid. O fins i tot es pot importar aquesta energia des de França, de la qual el 70% és produïda mitjançant reactors nuclears.

Però per a això, la xarxa ha de ser robusta, fiable, resilient i flexible, i s'ha de desenvolupar per oferir aquesta capacitat de transport, reduint-se les càrregues burocràtiques que retarden i impedeixen la seva execució (sempre dins de la legalitat i la salvaguarda del bé comú, per descomptat).

En el context abans esmentat de pal·liar el retard d'implantació de renovables, em sembla molt benintencionada la iniciativa del Pla territorial sectorial per a la generació elèctrica eòlica i fotovoltaica (PLATER) en què el Govern intenta una implantació ordenada de renovables per assolir amb elles la meitat de l'energia el 2030. En aquest pla, a més d'establir uns objectius mínims per territoris, defineix zones d'implantació. De seguida s'han alçat veus recriminant que posa la Catalunya rural al servei de la urbanita. També és lloable el fet d'implicar els ajuntaments perquè declarin en quines zones preferirien que s'implantessin centrals renovables, però em sembla que hi ha poca probabilitat que aquestes zones coincideixin amb punts on es pugui evacuar l'energia produïda, en aquest cas són inviables o caldria construir llargues línies amb el consegüent augment de cost (econòmic, paisatgístic i social).

Així, per posar un exemple, en la planificació de Red Eléctrica de España figura l'eix Escatrón (Teruel) - Aubals – La Secuita (Tarragona), que permetria que, des d'Aragó, comunitat amb gran implantació de solar fotovoltaica i eòlica i que té excedents d'energia (per ara, ja que està incrementant fortament el seu consum elèctric), flueixi l'electricitat cap a Tarragona i posteriorment cap a Barcelona. Està dissenyada per transportar tanta potència com poden generar els tres reactors que he esmentat abans, i que tancaran en els pròxims tres anys. Enfront d'aquest anunci d'infraestructura, ja ha aparegut en premsa que aquesta línia està tenint un fort rebuig social i s'exerciran accions legals per impedir-la.

"No es volen parcs renovables, i la seva implantació va molt endarrerida a Catalunya. De construir nous embassaments, ni en parlem"

No és el meu objectiu desautoritzar qui defensa de forma pacífica i legal els seus ideals, creences i interessos (res més allunyat de la meva intenció!), però sí fer recapacitar sobre el conjunt de tot el que anteriorment s'ha exposat.

No es volen parcs renovables (ni eòlics ni fotovoltaics) i la seva implantació va molt endarrerida a Catalunya. De construir nous embassaments, ni en parlem. En els pròxims anys es tancaran les centrals nuclears i les de gas contaminen i són cares (i amb disponibilitat de matèria primera subjecta a vaivens). A més, les xarxes elèctriques que podrien traslladar energia al llarg del territori no agraden i generen una elevada oposició.

Avui dia, l'energia elèctrica és un requisit indispensable per a l'activitat de tots els sectors i per a tot nou projecte (sigui urbanístic, industrial o de qualsevol altre tipus) que es vulgui dur a terme. Però en algun lloc cal produir-la i, d'alguna manera, dur-la fins on es necessita.

I és que és molt difícil nedar i guardar la roba. De moment, Catalunya té energia, però esperem que en un futur pròxim no calgui esquinçar-se les vestidures perquè en falti.