Cultura d’empresa: no és el que dius, és el que permets

“Aquí tenim una cultura molt oberta.” “Els nostres valors són el respecte, la transparència i el treball en equip.” Tot això sona molt bé fins que mires què passa quan algú diu el que realment pensa. A moltes empreses catalanes, la cultura no és el que s’anuncia. És el que es permet. És la manera com es parla (o es calla) als equips. És el to amb què es donen instruccions. És si es pot dir “això no va bé” sense patir represàlies. La cultura és com el wifi: no la veus, però ho connecta (o desconnecta) tot.

Si vols saber-ne més

 

   

Ivette Castro-Quan el lideratge va a remolc: com evitar que el setembre et dirigeixi a tu (i no tu a ell)

1. El problema no són els valors, és la incoherència que tolerem. És molt fàcil escriure que valorem “la col·laboració”. Una altra cosa és que quan algú diu “això no m’ajuda”, li responguin amb un “és cosa teva” i canviïn de tema. Els valors que es viuen de debò no són els que es declaren. Són els que no fa falta recordar perquè es respiren.
2. Vols saber quina cultura tens? Mira què calla tothom. Quan algú fa una broma sexista i ningú diu res. Quan una decisió que perjudica l’equip es comunica amb un “ja ho hem decidit a dalt”. Quan una reunió acaba amb cares llargues i ningú ho verbalitza. Això també és cultura. Una cultura que genera distància emocional, desconnexió i pèrdua de sentit.
3. Un exemple que segur has viscut (i no ho sabies). En una empresa de serveis, la direcció repetia constantment que la clau era “el client intern” tot i que cada cop que algú demanava suport, rebia un “ara no toca”. L’equip va deixar de demanar. I al cap d’uns mesos, es va perdre més talent pel desànim que per la càrrega de feina. Cultura no és el que es diu als discursos. És el que passa entre reunió i reunió.
4. Fortaleses que no veus, resultats que no arriben. Moltes empreses tenen persones amb fortaleses clau que ningú ha detectat. La que cuida l’ambient. El que sempre escolta abans de parlar. L’altra que resol conflictes sense fer soroll. I com que això no surt en cap informe, no es reconeix. I el dia que marxen, algú diu: “No feia tant, però es nota que ja no hi és.” Aquesta és la part silenciosa de la cultura. I sovint, la més valuosa.
5. La mentalitat que marca el to (sense dir-ho). La manera com una direcció pensa es filtra en cada decisió. Si la mentalitat és “millor no incomodar”, això es tradueix en evitar conflictes i no corregir actituds. Si és “ja s’espavilaràn”, es genera individualisme. I si és “fem veure que tot va bé”, ja saps com acaba la pel·lícula.
6. Com canviar la cultura sense fer un pla de 40 pàgines. Pregunta’t què estàs tolerant que no representa els valors. Detecta les fortaleses que sostenen el bon clima. Canvia una sola acció repetida cada dia (una mirada, un reconeixement, una pregunta real). I sobretot, deixa de premiar en silenci allò que et resta.
7. El gir final: què passaria si et preguntessin...? Imagina’t que el teu equip pogués respondre honestament aquesta pregunta: Quines actituds reals es recompensen aquí? El que responguin és la cultura que tens. No la que voldries. No la que declares.