Hi ha unanimitat a l’hora de reconèixer que la institucionalització de la Direcció Pública Professional (DPP) ha de servir per impedir que el vèrtex directiu de les organitzacions públiques es mantingui colonitzat per una política que designa arbitràriament persones inexpertes, de filiació partidista manifesta, entre les quals no és difícil trobar-ne que tenen la pocavergonya d’aprendre l’ofici una vegada han estat nomenades.
Al seu torn s’ha dit i repetit que per disposar d’una bona DPP cal evitar —també— la seva captura per la funció pública, per tal de promoure i facilitar que l’assumpció del rol directiu només sigui accessible, ultra servidores i servidors públics capacitats, a l’expertesa i el talent externs. Tot plegat, amb la finalitat de seduir, captar i retenir les persones més aptes, que se sentin cridades a dirigir la gestió dels assumptes públics.
En això, Catalunya divergeix obertament d’una Administració General de l’Estat endogàmica i estantissa, que des del primer govern Aznar ha conreat un model directiu tancat, capturat per la funció pública. Totes les posicions d’alt càrrec han de ser ocupades per personal funcionari i, colonitzat per la política, el bipartidisme espanyol és curull de personal funcionari que milita al PP o al PSOE. Als currículums em remeto.
En resum, el que es predica per a les administracions i les universitats públiques catalanes és la configuració d’un espai específic per a la DPP que faci de ròtula entre la política i l’administració. Al mateix temps, també que esdevingui patrimoni indiscutible i privatiu dels millors perfils professionals disponibles, per tal que entomin les responsabilitats inherents al càrrec, durant un termini de temps superior al d’una legislatura, susceptible de ser perllongat quan els resultats de les seves actuacions ho facin recomanable.
Tot feia pensar que aquest doble mantra era compartit per tothom. No obstant això, una primera anàlisi de la iniciativa legislativa aprovada a finals de juliol pel Govern, i que ja roman en seu parlamentària, posa de manifest un mapa de la DPP en què la presència majoritària de llocs de treball que no n’haurien de formar part acaben aigualint el propòsit. A tot això li hem de sumar una colla d’excepcions i absències clarament injustificades.
Segons que es recull en l’article 3.1 del projecte impulsat pel Govern, "és personal directiu públic professional el que desenvolupa funcions i responsabilitats directives o gerencials, i al qual correspon l’execució de les polítiques públiques i de les normes i directrius que emanen dels òrgans superiors, de direcció política o de govern, mitjançant la participació directa en la seva formulació i l’exercici de competències pròpies i delegades que vinculen l’organització".
"Les 423 subdireccions tenen assignades funcions definides amb detall i precisió en els decrets d’estructura orgànica dels departaments, la qual cosa deixa un escàs marge d’autonomia per a la seva pràctica"
A la vista d’aquest enunciat, passant per alt la redundància sobrera d’afirmar que és personal directiu qui desenvolupa funcions directives, repto a qui sigui capaç de trobar i demostrar que aquestes comeses les té atribuïdes alguna de les 423 subdireccions generals de l’Administració de la Generalitat que el Govern incorpora al perímetre de la DPP. Totes elles, per cert, identificades sota l’eufemisme de càrrecs de direcció operativa. Les 423 tenen assignades funcions definides amb detall i precisió en els decrets d’estructura orgànica dels departaments, la qual cosa deixa un escàs marge d’autonomia per a la seva pràctica. A més, les funcions tenen un impacte sempre indirecte i més que limitat sobre l’execució de polítiques públiques, les quals gairebé mai reconeixen la participació en la seva formulació. D'altra banda, en cap cas comporten l’exercici de competències que vinculen tota una organització.
Les subdireccions generals són càrrecs de l’administració essencials per al bon govern del servei públic. Ocupen el cim de la cadena de comandament intermedi de caràcter tècnic i naturalesa orgànica. Sotmeses al compliment estricte del principi de jerarquia, sempre se situen sota la dependència de llocs que necessàriament haurien de ser de DPP, perquè per damunt d’ells només hi ha la política. Majoritàriament, els hi corresponen funcions facultatives d’assessorament i d’assistència, amb freqüència preceptives i —si ho són— només vinculants per als seus destinataris, i sempre necessàries per a la presa de decisions públiques. En tractar-se d’òrgans administratius, reservats a personal sotmès al règim estatutari de la funció pública, escau regularles en la normativa que en fixa el règim jurídic.
"Es fa un trist servei a la institucionalització de la DPP si forcem la pertinença d’aquest col·lectiu a l’entorn directiu"
Altrament, es fa un trist servei a la institucionalització de la DPP si forcem la pertinença d’aquest col·lectiu a l’entorn directiu. Més encara si darrere d’aquesta operació només s’amaga la voluntat de corregir un sistema pervers de provisió d’aquests llocs de comandament, el qual és un objectiu perfectament assolible regulant-ho allà on toca. En tot cas, la seva inclusió en el perímetre de la 2 DPP provoca que, d’un total dels 784 llocs de DPP previstos per la llei, el 54% corresponguin a aquestes posicions orgàniques.
Al seu torn, la llei permet excloure de la categoria de càrrecs de direcció gerencial fins a 26 direccions generals d’un total de 130 (el 20%), sempre que es tracti de llocs amb un perfil funcional essencialment polític. En aquest cas, és un concepte jurídicament indeterminat que caldrà veure com s’aplica. La llei també nega la condició de DPP, atès que manté sota la denominació anacrònica d’alts càrrecs setze secretaries generals i 33 de sectorials. Al Regne Unit, aquests òrgans s’identificarien clarament com a secretaries permanents, sempre en mans expertes i alienes a la política. Tot plegat dona per resultat que dels 179 alts càrrecs que avui conformen l’estructura orgànica de l’Administració de la Generalitat, 104 assoleixin la condició de DPP i 75 es mantinguin sota el domini arbitrari i capritxós de la política. Ni més ni menys que el 42%.
Pel que fa als directius del sector públic institucional, la proposta normativa del Govern deixa fora d’aquesta categoria, sense cap mena de motivació, les directives i els directius de l’Institut Català de Finances (ICF), del Consell Audiovisual de Catalunya, del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, de l’Institut Català Internacional per la Pau, de l’Autoritat Catalana de la Competència (Acco), de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (Icrea), i de 30 Centres de Recerca de Catalunya (Cerca), direccions gerencials, científiques i posicions directives de segon nivell de totes aquestes entitats.
És a dir, entre unes i altres, 37 entitats públiques, el 18% de les 2035 entitats amb un grau de participació majoritària de la Generalitat, que figuren donades d’alta en el registre corresponent. És cert que algunes tenen una naturalesa jurídica singular, però precisament això encara fa més convenient, que la seva direcció es reservi a perfils professionals, d’expertesa, capacitat i independència acreditades.
"La recerca és un àmbit públic que sempre ha gaudit de butlla papal i padrins que han vetllat perquè es mantinguin instal·lats en la foscor"
Cal fer notar que quan parlem dels centres Cerca, sobre els quals la Generalitat disposa d’una posició dominant, ens referim a 21 fundacions, vuit consorcis i una entitat de dret públic amb una estructura directiva absolutament opaca a l’escrutini públic. No s’inclouen en la relació de personal directiu del sector públic que s’hostatja en el Portal de transparència, de manera que no se sap quants llocs directius hi ha, ni què cobren. Llevat, és clar, que es practiqui l’arqueologia de dades cercant la informació —si és que hi és— en cadascuna de les seves webs. Es tracta d’un àmbit de l’activitat pública —el de la recerca— que sempre ha gaudit de butlla papal i padrins que han vetllat perquè es mantinguin instal·lats en la foscor, no sigui el cas que la llum i la transparència dissuadeixin a la millor expertesa.
I a tot això hi hauríem d’afegir l’absència palmària i inexplicable de la DPP del món local i de les administracions universitàries, i dels respectius sectors públics vinculats. Capítol a banda que mereix una atenció especial.
En definitiva, un model de DPP farcit de directives i directius d’entitats i òrgans volgudament exceptuats, 112 del 381 susceptibles de formar-ne part (el 29%), la qual cosa ha tingut per efecte que el col·lectiu més ampli, al qual la llei serà d’aplicació de manera extemporània i impròpia, acabi sent el de les subdireccions generals.
Estem, doncs, davant d’una reforma oportunista, clarament limitada i gratuïtament esbiaixada (preparació de la paret i primera mà de pintura). Una proposta que en voler fer entrar el clau per la cabota, incloent-hi òrgans que no hi tenen encaix i desestimant d’altres qui hi haurien de ser, queda lluny d’una veritable transformació que capgiri de manera efectiva l’actual sistema directiu de les nostres institucions públiques.
Malauradament, hi ha qui els agrada embolicar la troca per obtenir titulars on fan passar bou per bèstia grossa dient una cosa per acabar fent-ne una altra.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat