Una agència de publicitat catalana que prepara una campanya per a un client, per anar més ràpid i estalviar costos, decideix generar les imatges amb intel·ligència artificial. A través d’un model d'IA generativa escriu unes quantes instruccions, espera alguns minuts i ja té el cartell a punt. La campanya s’imprimeix, s’enganxa per la ciutat i té bona rebuda. Setmanes després, però, arriba una carta d’un despatx d’advocats que li notifica que una de les imatges reprodueix una obra protegida i reclama danys per infracció dels drets d’autor. Ningú a l’agència havia demanat copiar cap obra, i ni tan sols sabia que la imatge de la seva campanya reproduïa una obra aliena. Qui ha de respondre aleshores per aquesta infracció? Doncs és una pregunta que, ara per ara, té tres possibles destinataris.
El quid de la qüestió és que la intel·ligència artificial no pot respondre de cap mena d’infracció, ja que ni és una persona, ni té personalitat jurídica; no se li pot reclamar res, igual que no es pot culpar un pinzell d'allò que algú pinta amb aquest. Els drets d’autor es van pensar per a creacions fetes per humans, i ara ens trobem amb continguts que genera una màquina a partir d’una instrucció. Quan un d’aquests resultats vulnera una obra protegida, la responsabilitat no desapareix pel fet d’haver-la generat una màquina i algú n’ha de respondre. Aquest algú són, per tant, les persones que hi ha darrere del model d’intel·ligència artificial i del seu ús. I no es tracta d’un fenomen aïllat, ja que, segons dades publicades recentment per Acció, tres de cada deu empreses catalanes de més de nou treballadors ja van invertir en tecnologies relacionades amb la intel·ligència artificial durant el 2025, més del doble que només dos anys abans.
"La IA no pot respondre de cap mena d’infracció, ja que ni és una persona, ni té personalitat jurídica; no se li pot reclamar res, igual que no es pot culpar un pinzell d'allò que algú pinta amb aquest"
Aquests tres possibles destinataris de la responsabilitat es distingeixen segons la seva relació amb la infracció, en el que els juristes anomenem responsabilitat directa i indirecta, és a dir, la de qui comet materialment la infracció i la de qui hi contribueix o se n’aprofita d’ella. En primer lloc, hi ha qui desenvolupa el model d’intel·ligència artificial. En segon lloc, qui el posa al mercat com a servei perquè altres l’utilitzin. I, en tercer lloc, l’usuari final (en el nostre exemple, l’agència de publicitat), que és qui formula la instrucció, utilitza el resultat i, fins i tot, el pot explotar econòmicament. Convé que aquest usuari sigui conscient dels actes que duu a terme i de les repercussions que pot tenir el contingut generat, perquè acostuma a ser qui respon en una primera instància de la possible infracció, ja que és qui fa servir el contingut i, en molts casos, qui el publica i n’obté un benefici. Com més gran és aquest benefici i més àmplia és la difusió, més gran és també la seva responsabilitat.
Això no vol dir, però, que l’usuari final hagi de carregar sempre amb tota la responsabilitat. La resposta dependrà de cada cas, i es repartirà entre els tres actors segons el control que cadascú tingui sobre el sistema, la previsibilitat de la infracció, el benefici obtingut i la diligència desplegada per cadascun. Alguns tribunals que ja han començat a resoldre aquest tipus de conflictes tendeixen a mirar cap a qui controla i explota l’eina, com va passar a Alemanya, on un tribunal va condemnar en primera instància OpenAI, l’empresa creadora de ChatGPT, perquè les respostes del seu model reproduïen lletres de cançons protegides. La clau del cas és que el model havia memoritzat aquelles lletres durant el seu entrenament i les reproduïa sense que ningú les demanés expressament, de manera que l’empresa responia de forma directa, com a origen de la infracció, i no l’usuari. A la Xina, en canvi, l’anomenat cas Ultraman va acabar amb la condemna de l’empresa que explotava un servei d’imatges, perquè els resultats que generava reproduïen aquest superheroi japonès protegit pels drets d’autor.
Tot i això, mentre aquests criteris encara no són del tot clars i la justícia s’hi està adaptant, la incertesa predomina a l’hora de determinar qui ha de respondre. I aquesta incertesa, en el món empresarial, té un cost, perquè pot frenar decisions, complicar contractes i acords, i deixar oberta la porta a litigis que ningú havia previst, sobretot amb el nivell d’adopció actual d’aquestes tecnologies.
Convé, a més, distingir dues coses que sovint es confonen. Una és la retirada del contingut infractor, que es pot exigir a qualsevol que estigui en condicions d’aturar la infracció i que no depèn de si ha actuat amb culpa o no. És a dir, una empresa pot haver fet tot el que estava a la seva mà i, així i tot, veure’s obligada a retirar la campanya, encara que després no hagi de pagar cap indemnització. L’altra és la indemnització pels danys, que sí que es gradua segons com hagi actuat cadascú, i és precisament aquí on la diligència pot reduir el que s’ha de pagar o, fins i tot, evitar-ho.
Davant d'aquest escenari, actuar amb prudència és la millor opció disponible en aquest moment. Cal revisar els continguts generats abans de publicar-los, no donar per bo un resultat pel sol fet que l'hagi produït una màquina, conservar les instruccions utilitzades per poder acreditar com s'ha generat cada contingut i exigir garanties als proveïdors d'aquests models d'intel·ligència artificial generativa. Cap d'aquestes mesures elimina completament el risc, però totes redueixen l'exposició i demostren una actuació diligent, que és precisament el que els tribunals comencen a valorar. La normativa europea va en aquesta mateixa direcció, ja que l'AI Act, en vigor per a aquests models des de l’agost del 2025, obliga els seus proveïdors a ser transparents sobre com entrenen els models, fins al punt d’haver de publicar un resum dels continguts utilitzats, i a respectar els drets d'autor, tot i que no resol per si sol qui ha de respondre quan apareix la infracció. Les empreses que ho entenguin abans i ho posin en pràctica no hauran d'esperar que la justícia acabi de fixar els criteris. La intel·ligència artificial genera continguts en qüestió de segons, però les responsabilitats les continua repartint el dret, i les continuen assumint les persones.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat