Aquesta setmana ha estat notícia un fet que en cap cas hauríem de menystenir i molt menys titllar d’irrellevant. Perquè sovint són actuacions com aquestes les que actuen com a catalitzador d’un foc devastador i de conseqüències irreparables.
El nou regidor de Cultura a l'Ajuntament de Borriana, al País Valencià, ha anul·lat la subscripció del consistori a les revistes Camacuc, Cavall Fort i El Temps, així com a Enderrock i Llengua Nacional perquè, assenyala a Twitter, "no seguirem promovent el separatisme català amb els diners dels burrians. No som catalans de segona, som valencians i espanyols de primera".
Jo m’he fet amb el Cavall Fort. I he de dir que m’envaeix una dolça enyorança quan evoco les històries i aventures d’en Jan i Trencapins, dels barrufets, d’en Jep i Fidel, de l’Ot el Bruixot, d’en Felip Marlot, de l’avi Quim...
"La llengua, qualsevol llengua, és cultura. I la cultura, qualsevol cultura, és un factor determinant del grau de civilització del país"
A casa vivíem aquells continguts amb emoció, els rostres envaïts per un somriure llaminer i agradablement encomanadís. Cap rerefons polític, cap adoctrinament. La sola voluntat dels pares de fer-nos gaudir i estimular la nostra imaginació amb l’ús de la lectura en la pròpia llengua.
La llengua, qualsevol llengua, és cultura. I la cultura, qualsevol cultura, és un factor determinant del grau de civilització del país. En aquest sentit, considerant la realitat lingüística de l’Estat espanyol, lluny d’empetitir-lo hauríem de fer un esforç col·lectiu per preservar i empoderar de manera equitativa les set llengües que avui el conformen: el català, el castellà, el basc, el gallec, l’aragonès, l’aranès i l’asturià.
Vetar diferents revistes i publicacions amb l’argument, lamentable, de que s’expressen en llengua catalana, és un atac directe a la democràcia i a l’esforç diari i constant de moltes i molts.
Hem de donar l'oportunitat a les generacions futures de conèixer millor la seva llengua, la seva cultura i les seves arrels. I això passa per normalitzar-ne l’ús, protegir-lo de les agressions, estimar-lo, fer-lo amable i part necessària de la nostra identitat.
"Per què tolerem que la cultura s’emmetzini del sectarisme i la irracionalitat?"
M’enorgulleix dir obertament que avui parlo amb fluïdesa català, castellà i francès. Que estudio diàriament anglès per assolir aquest mateix nivell. I que en el meu imaginari anhelo algun dia poder també expressar-me en italià i en portuguès i en alemany i en japonès..., i en les tantíssimes llengües que vehiculen les relacions humanes d’arreu.
Per què permetem que la política supediti determinades esferes de la nostra vida? Per què tolerem que la cultura s’emmetzini del sectarisme i la irracionalitat?
La llengua i la cultura no han de ser mai eines d'enfrontament, sinó de concòrdia.
Vull formar part d’un país plural, respectuós i tolerant amb la diversitat, un país que protegeixi les llengües minoritàries i minoritzades, un país que reforci l’aprenentatge inclusiu i en promogui l’ús actiu en totes i cadascunes de les esferes de la nostra vida en societat.
El català és una llengua petita però amb una destacada presència global. Segons el darrer baròmetre de les llengües al món que publica cada cinc anys el Ministeri de Cultura francès, entre les més de sis mil llengües que hi ha avui al món, el català és la dotzena més influent. El parlem al voltant de 10 milions de persones i té presència en un total de 4 estats: als territoris de la Catalunya Nord, Andorra, Catalunya, la Franja de Ponent, el País Valencià, la comarca murciana del Carxe, les illes Balears i Pitiüses, i la ciutat sarda de l’Alguer. I malgrat això, la situació de la llengua catalana en el marc europeu es pot considerar una autèntica anomalia. No tan sols no hi ha cap llengua de característiques similars al català en termes demogràfics i de dinamisme sociocultural que no sigui oficial a la Unió Europea —és la 13a llengua en nombre de parlants—, sinó que hi ha onze llengües demogràficament menors que hi són oficials: el búlgar, el croat, el danès, l’eslovac, l’eslovè, l’estonià, el finès, el letó, el lituà, l’irlandès i el maltès.
"El català és la dotzena llengua més influent del món. El parlem al voltant de 10 milions de persones i té presència en un total de 4 estats"
Tenim encara un llarg camí a recórrer, i ni serà lleu ni ens ho posaran fàcil. Passem de les lamentacions als fets, de les piulades a les accions. És el moment de posar el català a les lluites compartides. Blindem les nostres escoles i institucions, dotem els nostres mestres dels millors recursos per arribar als joves, impulsem el català al món empoderant el nostre talent, exportem els nostres productes i les nostres tradicions arreu, fem fortes aliances de país que ens facin imparables, siguem referents en lideratge i seduïm, construïm marques primeres que parlin i es comuniquin en català, dotem la nostra llengua de prestigi, gaudim-la i visquem-la amb naturalitat.
I ja per acabar, article 3.3 de la Constitució espanyola: "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció".