El primer dia de classe, quan em presento als alumnes, sempre els explico que la meva trajectòria professional no va començar amb un contracte fix en una multinacional, sinó durant els estius, collint fruita dolça en una finca de l’Urgell i, poc després, repostant carburant en una benzinera de Solsona. És en aquell moment que detecto, gairebé de forma immediata, algunes cares de sorpresa i una certa incredulitat. I aprofito la reacció per introduir una reflexió que sovint cal recordar: que les persones no sempre són com apareixen a les xarxes socials, on sembla que tothom hagi nascut amb 40 anys i sent “mànager” de coses.
De fet, en el context actual, on el valor del mèrit sovint es confon amb l’aparença, convé reivindicar amb força la importància d’aquelles primeres feines que ajuden a iniciar amb bon peu el llarg camí laboral. Sense anar més lluny, fa només unes setmanes, durant un congrés sobre talent jove, una destacadíssima directiva d’una reconeguda empresa catalana afirmava que el primer que mira en un currículum no són els idiomes ni els estudis de postgrau, sinó si la persona va ser capaç de compaginar els estudis amb alguna feina d’estiu o de cap de setmana.
"Hi ha experiències professionals de base que no aporten títols, però transmeten valors i marquen la diferència"
I és que una de les grans lliçons que et deixen aquestes primeres feines és, precisament, aprendre a valorar-les. I fer-ho en majúscules. Perquè experimentar una immersió real en sectors com l’agricultura, la indústria o els serveis, ajuda a entendre que no hi ha ocupacions de primera ni de segona. Totes són necessàries i respectables. Totes compleixen una funció imprescindible per fer rutllar l’engranatge social. Per tant, són experiències que serveixen per esmicolar prejudicis, foragitar el fantasma de l’esnobisme i comprendre que qualsevol feina atresora un significat especial. D’aquesta manera, canvia per sempre la perspectiva i disminueix el risc de cometre un dels errors més comuns i detestables: mirar algú per damunt de l’espatlla.
Les primeres ocupacions també són una escola per copsar el valor diferencial de la feina ben feta, ja que connecten directament amb una de les evidències professionals més sòlides: tractar les coses amb cura té un impacte directe en el resultat. És el que intentava explicar l’almirall nord-americà William McRaven quan es va plantar davant de 8.000 estudiants universitaris per dir-los: “si algú no sap fer-se bé el llit, no espereu que faci bé les coses grans”. I aquest valor, tan fàcil d’enunciar però tan difícil d’inculcar, s’interioritza molt millor en feines de caràcter operatiu, on la diferència entre fer un cafè amb gràcia o sense, muntar una estanteria dreta o torta, o atendre un client amb empatia o indiferència, es percep d’una manera immediata i contundent. És així com s’entén que l’excel·lència no depèn del càrrec, sinó de l’actitud amb què afrontes qualsevol tasca, per petita que sigui.
Per altra banda, en aquestes feines d’estiu, sovint apareixen mestratges inesperats que deixen una empremta profunda. Són lliçons que no arriben d’un plans d’estudi, sinó de persones experimentades amb ganes de transmetre el seu saber. És aquell botiguer que et descobreix petits trucs per millorar els processos. O el monitor del casal que et fa entendre que els nens no busquen superherois, sinó referents coherents i propers. O aquell cap d’obra que t’ensenya que l’ordre dels factors sí que pot alterar el producte final. Sigui quin sigui el rol, en tots aquests casos es posa en circulació una ètica professional basada en el compromís, el respecte i la responsabilitat. D’aquesta manera, a través de gestos quotidians i frases senzilles, es construeixen les primeres conviccions sòlides sobre què vol dir treballar bé.
Però potser l’aprenentatge més evident (i alhora més determinant per a qualsevol trajectòria professional) és que aquestes primeres feines ajuden a interioritzar la cultura de l’esforç. Serveixen per entendre que les coses costen, que res no arriba sol, i que només amb constància i dedicació es poden obtenir resultats. Un cop adquirida aquesta consciència, fa que sigui molt més difícil que caiguin els anells per realitzar segons quines tasques, injectant una capacitat d’adaptació que esdevé clau. Alhora, aquests valors vinculats amb la humilitat també ajuden a rebaixar expectatives i a cultivar la paciència, dues habilitats imprescindibles en un context on la frustració s’està convertint en l’enemic principal de tota una generació.
El meu oncle és la persona que va tenir l’atreviment de donar-me aquella primera feina de recol·lector de pomes a l’Urgell. Però assegura que la cosa ha canviat. I que ara és molt difícil trobar joves que dediquin bona part de l’estiu a treballar al camp. Quina llàstima! Perquè aquelles primeres experiències no només aporten un grapat d’aprenentatges de valor incalculable sinó que, a més, deixen un record fantàsticament positiu a la memòria.