Barcelona podria convertir-se en la “meca” del talent
28
de Juny
de
2025
En el nostre món no està ben vist pensar en clau pessimista, sinó que el “tot és possible” continua essent el que més ens agrada sentir. I si segueixes aquest leitmotiv, evidentment tot és una oportunitat. Encara que, de vegades, costa una mica, vist el panorama geopolític mundial...
Jo no em pronuncio gaire sovint sobre política, però hi ha un tema que no he pogut mai ocultar: l’aversió que em genera el senyor taronja que presideix els EUA. Segueixo les notícies d’aquell país i les seves prolífiques declaracions, canvis de lleis, aranzels... amb especial atenció. I ho faig, precisament, perquè penso que podem convertir tot això en oportunitats. Si no ho fes així, pensaria que és impossible que es cometin tantes aberracions i es diguin tantes animalades sense sentit en ple segle XXI.
I pensant en aquesta clau positiva, fa dies que rumio sobre els titulars que prohibeixen als estudiants estrangers cursar estudis universitaris als Estats Units. Només dues dades per entendre la dimensió d’aquest canvi i el seu impacte: el 27% de les persones que fins ara estudiaven a Harvard són estudiants internacionals, sobretot de la Xina, el Canadà, l’Índia, Corea del Sud i el Regne Unit. I es calcula que les despeses dels estudiants internacionals als EUA aporten uns 44.000 milions de dòlars a la seva economia.
I ara el “got mig ple” que m’ha fet saltar l’alarma positiva: a la nostra ciutat podríem formar molts d’aquests estudiants “expulsats” del sistema americà gràcies a l’excel·lència de les nostres universitats. Universitats que brillen amb una mil·lèsima del pressupost de les americanes, sense gairebé cap endowment, amb donacions i subvencions ridícules en comparació.
"A la nostra ciutat podríem formar molts dels estudiants 'expulsats' del sistema americà"
Tot i aquest pressupost “minimalista”, la nostra posició en els rànquings mundials millora. La UB se situa a la posició 149, la Pompeu Fabra a la 175 i la UAB a la 199. I si parlem d’escoles de negocis, aquí sí que podem treure pit: IESE es torna a situar a la tercera posició mundial, ESADE a la cinquena i EADA ja es troba a la 19. Cada vegada exportem més talent i augmenta la xifra d’estudiants internacionals que han estudiat a Barcelona. Algunes de les escoles de negocis esmentades asseguren que, en alguns dels seus programes, els internacionals superen el 60%.
Tenim un ecosistema excel·lent: penseu en el Barcelona Supercomputing Center o en les start-ups del sector salut. I no podem obviar que Barcelona és —i serà sempre— una ciutat molt atractiva per a moltes cultures, que hi veuen, a banda del clima, un lloc segur per viure, amb cultura, disseny, tradició i història.
Si vols saber-ne més
Dos dels països que més estudiants “exportaven” als EUA són l’Índia i la Xina. I estem parlant de dues cultures que estimen la nostra. El 49% de les persones provinents de la Xina que venen a Espanya ho fan a Catalunya.
Per tant, què hi ha d’estrany en pensar en positiu i aprofitar aquesta oportunitat que ens brinda la bogeria política d’aquests temps?
Ja sé que la UPC no és el MIT —i perdoneu aquest exemple, és purament metafòric. També sé que fa temps que no tenim cap premi Nobel (dels nou que tenim, dos ho han estat en medicina). I sé que això no passa d’un dia per l’altre.
La meva expertesa no és l’àmbit acadèmic, per tant potser el que dic és una utopia pròpia de persones poc enteses en la matèria, i m’heu de disculpar. Però no seria un somni fet realitat que el nostre territori fos reconegut globalment per la seva excel·lència acadèmica? No us ho imagineu, si tanqueu els ulls, una ciutat amb estudiants de tot el món que contribueixen a posicionar-nos amb centres de recerca, innovació tecnològica i biomèdica… tot creat a través de col·laboracions entre l’àmbit acadèmic, el privat i el públic. Una ciutat que exporta i importa talent made in Barcelona arreu del món.
Evidentment, això comporta canvis. Alguns menys complexos, com augmentar l’oferta formativa en anglès, o potser en xinès —com em deien ahir uns amics acadèmics. També cal simplificar els tràmits burocràtics per a les persones que vindrien de tot el món. I d’altres que són més difícils, com solucionar el tema de l’habitatge sense perjudicar els residents de la ciutat, que fa temps que estan sent expulsats a causa de la gentrificació i dels lloguers aberrants que només poden pagar els nòmades digitals… Ja ho sé, no és fàcil.
Això no seria la Copa Amèrica, però em sembla un símil interessant. Si tenim la “matèria primera” per convertir-nos en una capital global de formació, potser hem de crear també un lobby per demostrar-ho. Hem d’invertir per evidenciar que fem el primer pas, i ho hem de dir ben fort i clar.
Si vols saber-ne més
I tornant al símil de la Copa Amèrica, hi haurà persones que veuran amb mals ulls que formem talent que després no es quedarà a la ciutat. Que pensaran que traiem recursos als nois i noies nascuts aquí. Però és una mirada curta.
He investigat quants anys va tardar el MIT a convertir-se en un referent mundial. Va ser en el període posterior a les guerres mundials, quan es van assignar considerables fons públics a la recerca. Aquell va ser el tipping point. És a dir, van trigar uns 40 anys.
Jo ja passo dels 50, i m’encantaria veure-ho. Per això, encoratjo a posar-nos a treballar ja. Abans que una altra de les boges notícies del panorama geopolític ens faci perdre aquesta escletxa d’oportunitat.