Bonica i complicada

Seria bonic viure en un món idíl·lic. Viure en una casa al camp, ben a prop i ben lluny com per poder estar en contacte amb la societat i aïllar-te quan ho necessitis. Seria bonic viure en un jardinet del darrere on conreem els nostres aliments, on tinguem les nostres plantes i els nostres llibres a dins de casa, en una llibreria guardonada per un vidre que evitaria que s’omplissin de pols. 

M’agradaria tenir una vida tranquil·la, una vida de saludar als veïns i rebre visites al cap de setmana. M’agradaria pensar que podrem fer-ho així, però jo sé que, en algun moment, aquesta vida se’m quedaria petita. No seria feliç. Necessitaria fer alguna cosa més. Sempre penso que el problema de saber on seria plenament feliç és saber que no t’hi pots quedar per sempre. No per la ximpleria de sortir de la teva zona de confort, sinó pel deure moral d’alinear el que fas amb el que creus que és necessari i de justícia. Sempre hi ha alguna cosa a dins que et diu que la teva vida no pot estar destinada a la teva felicitat al 100%.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-"La IA em fa treballar molt més"

No és que ningú ens estigui esperant enlloc, però jo no puc viure al pati del darrere de la meva societat. No puc amagar-me en un locus ideale mentre passen coses que necessiten cossos. És evident que tampoc soc la ciutadana del mes, però no podria fer res que no tingués a veure amb els altres, amb contribuir a fer que la pròxima generació de lliurepensadores pugui viure tan bé o millor del que he viscut jo. En contrarestar els crits amb paraules i protegir els drets que ben curosament hem construït amb moltíssimes persones. Viure una vida que també estigui alineada amb el que cal que fem per construir un futur millor.

Durant molts anys he pensat que hauria d’escollir-ne una o una altra. Pensava que no podria quedar-me a viure una vida feliç per sempre. Pensava que si escollia un camí em tancava l’altre, que tirar cap a un camí era automàticament tancar l’altra. O monja de la justícia global o una dona amb família i feliç. Però un cop més la vida em conforta amb mi mateixa i em diu que aquesta dualitat no només no és desitjable, sinó que és una dicotomia falsa: a partir de cultivar la mateixa felicitat també pots cultivar la teva posició social i el teu compromís amb allò que t’importa.

"Sempre hi ha alguna cosa a dins que et diu que la teva vida no pot estar destinada a la teva felicitat al 100%"

Per això, després de donar-hi moltes voltes, he pensat que m’agradaria una vida amb una base i moltes llars. Una vida activa que em permeti tardes i matins tranquils, viatjar de tant en tant i fer projectes interessants, tenir el meu propi jardí, escriure, ensenyar a la universitat o contribuir a pensar com puc deixar un millor futur per si mai se m’acut tenir descendència. D’anar a la universitat els dilluns i tornar els dijous a la tarda, d’emportar-me al fill gran a una estada de recerca, de demanar-me el matí lliure per anar al parc a jugar amb la mateixa aigua que estudio. No és una vida senzilla; és complicada, però també pot ser bonica. Els Pets, un cop més, guiant a tota una generació i la següent a tirar endavant les contradiccions vitals.