En cas de dubte, somriu

Des que som petites, des que hem nascut, se’ns ha dit que hem de ser simpàtiques, agradables, bones persones; que hem de tenir sempre una bona cara per a tothom. Quan creixem una mica més, descobrim -o intuïm- que aquesta realitat no és inevitable, sinó més aviat una versió imposada del que “s’hauria” de fer. No hi ha cap llei biològica que dicti que hem de somriure. I si hi fos, probablement també la posaríem en dubte.

És a dir: no hi ha cap compromís natural amb això de ser simpàtica i agradable. És, com tantes altres coses, una construcció social. Els científics socials tenim certa tendència a dir que tot és una construcció social, fins al punt que a vegades acabem dubtant de si la mateixa idea de “construcció social” també ho és. Ja us ho avanço: sí. No pot existir res que hagi estat construït socialment que no hagi estat construït socialment abans. La paradoxa és una mica embolicada, però ve a dir això: una construcció social està construïda socialment.

"No hi ha cap llei biològica que dicti que hem de somriure. I si hi fos, probablement també la posaríem en dubte"

En aquest sentit, somriure, ser agradables, amables, simpàtiques amb tothom, és una construcció que ens permet viure amb més tranquil·litat. En contextos en què potser voldríem esclafar la cara a algú, o en què tenim davant una persona profundament desagradable, se’ns ha ensenyat a somriure i fer com si res. És, en el fons, una manera de garantir la pau. I funciona: ens estalvia conflictes, temps i energia.

Ara bé, en el cas de les dones, aquesta exigència es multiplica. Per una qüestió de socialització -una altra vegada, la construcció social dels gèneres- se’ns ha dit que hem de ser agradables sempre. Això no només implica que carreguem amb la pressió de semblar-ho constantment, sinó que, a més, els altres ho esperen de nosaltres. I què passa quan una dona decideix no ser-ho? Quan no vol complir amb aquests reglaments una mica arbitraris que diuen que ha de ser encantadora?

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-La protesta, la queixa, i la molèstia

Passen dues coses. O bé se la castiga socialment -“és que no se la pot tractar, és tan antipàtica”- amb una duresa que rarament s’aplica als homes, als quals sovint se’ls interpreta com a “forts de caràcter”. O bé se la llegeix com a masculinitzada: en no complir els estereotips assignats al seu gènere, se la desplaça simbòlicament cap a un altre. Amb tota aquesta explicació -potser més pròpia d’una dissertació filosòfica que d’un article d’opinió- el que vull dir és bastant simple: això de ser simpàtiques pot ser útil, però també és una llosa.

No només perquè implica estar constantment disposades a oferir la nostra millor cara a persones que, francament, potser mereixerien la pitjor, sinó perquè suposa una pressió enorme haver de fingir fins i tot els dies en què l’únic que voldríem és plorar o simplement anar fent.

"Per què collons som amables? I per què, en altres moments, no ho som?"

I tot i això, aquest mecanisme existeix perquè funciona. Socialment, ens funciona molt posar una cara amable davant del conflicte: relativitza el problema, el desactiva, ens calma. Però la pregunta és: hem de ser simpàtiques per la simpatia mateixa? O hi ha alguna altra raó que ens fa perpetuar aquesta dinàmica?

L’altre dia, un dels meus directors em va dir que estava molt bé ser simpàtica -que jo ho era molt-, però que no calia que ho fos tant. Va tenir la delicadesa d’afegir que no m'estava dient què havia de fer, cosa que vaig agrair. Però la idea em va quedar: no cal. Com es mesura, això? Quan som amables i quan som simplement cordials? Jo m’he refugiat moltes vegades en aquesta capa d’amabilitat per sortir del pas. Però és cert que, sovint, aquesta amabilitat no comunica el que realment vols dir: no. I fa dies que hi dono voltes: potser hem de ser amables, sí, però potser no tant.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Elements intermedis

A aquesta reflexió s’hi suma una altra: a vegades, ser amable funciona. Si saludes cada dia la persona del pàrquing, és més probable que t’ajudi quan tens un problema. Si ets agradable, és més probable que algú et faci un favor. Si ets simpàtica, la gent voldrà ser la teva amiga. I això, en general, facilita una vida més amable. Però llavors, aquesta instrumentalització de l’amabilitat és legítima? Per què collons som amables? I per què, en altres moments, no ho som? Ser amable esdevé, alhora, una cosa trivial i important.

I aquí és on vull acabar, amb una idea de Blaise Pascal, tot i que ell parlava de Déu. Pascal deia que el cost de creure en Déu, si no existeix, és relativament baix, mentre que el cost de no creure-hi, si existeix, pot ser molt alt. Per tant, val la pena creure. Amb l’amabilitat passa una mica el mateix. El cost de ser amable és baix, però el de no ser-ho pot ser alt. I, sobretot, la retribució potencial de l’amabilitat sol ser més gran. Així doncs, en cas de dubte, somriu.