Compra-te-la!

Aquest juliol vaig anar amb la meva mare a una botiga d'aquestes que està especialitzada en molts productes bonics a un baix preu. És una d'aquestes botigues que canvia la seva línia cada dues setmanes i que de tant en tant col·labora amb artistes o dissenyadors de renom a un preu assequible pel públic general. És una botiga que, per la seva relació qualitat-preu, però també per l’aposta per l’estètica, s’ha convertit en un lloc estimat pels holandesos, esdevenint una de les seves marques que podríem anomenar “d’orgull nacional”.

La cosa és que sempre que vaig a aquesta botiga em capfico en alguna cosa. Soc una víctima perfecta, jo, quan es tracta d’estratègies de màrqueting. Normalment, són coses petites o coses sense importància, però aquest cop, aprofitant la visita amb la meva mare i fent un recorregut més llarg, en aquesta botiga que gairebé podria ser un centre comercial, em vaig enamorar d'una gerra. I podeu dir: “Oh, hi ha moltes gerres boniques avui en dia!”, però aquesta no era qualsevol gerra. Aquesta era la gerra. Era una gerra amb valor estètic i valor funcional. 

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Comprar massa, però a Vinted

Aquesta gerra ho tenia tot. Aquesta gerra era preciosa d’una manera atemporal, amb una estètica entre medieval i moderna. Aquesta gerra podrà tenir 300 anys i encara serà una gerra bonica. A més, era una gerra feta completament de ceràmica, cosa que sempre havia volgut tenir. Per si això no fos prou, la seva funcionalitat era excel·lent, servia aigua com mai cap gerra ho havia fet abans, deixant que l’aigua es posés exactament a dins del got en qüestió. Recordo una vegada que em vaig enamorar d'una gerra que tenia forma de balena, però que després vaig veure per internet que servia aigua era tot un sacrilegi.

Així doncs, reviso la gerra durant una estona, i la meva mare, que em coneix com si m'hagués parit, em mira i em diu: “Vols que te la compri?” Jo evidentment qualsevol cosa abans d'acceptar un regal, i més encara de la meva progenitora, que ja m'ha pagat prou coses a la vida. Així, deixo anar un: "No, gràcies, no em cal”. Però al meu cap continuo fantasiejant amb la meva fantàstica gerra: on la podria posar, en quins esdeveniments podria posar-la sobre la taula, de quants moments vitals podria ser testimoni, amb quins colors de la meva nova casa combinaria. Totes les fantasies i il·lusions del món, però en cap cas comprar la gerra.

Però unes setmanes més tard em venen a veure els meus amics Genís i Teresa a Holanda, i tal com indica la tradició, vam anar a la famosa botiga tan estimada pels holandesos. Als meus amics també els va encantar anar-hi, especialment a la Teresa, que és mig holandesa i va connectar amb molts records de la seva infància. I mentre donàvem voltes per la botiga, tafanejant les noves línies i productes, em trobo confrontada amb el meu destí: la meva preciosa gerra. 

"Molt poca gent necessita una gerra; tenint gots i una pica la gerra es converteix en un intermediari innecessari"

La meva preciosa gerra continuava allà, impecable, al mateix preu, les mateixes qualitats. La vida era fantàstica i em donava una segona oportunitat. Aquest cop no podria dir que no. Però en vaig ser capaç perquè, tot i ser molt maca i funcional, no necessitava una gerra. De fet, molt poca gent necessita una gerra; tenint gots i una pica la gerra es converteix en un intermediari innecessari. Tenir una gerra, al cap i a la fi, és un luxe que no cal, ja tenim moltes coses que no calen, a casa. I d’aquesta manera tan rebuscada em vaig convèncer, un altre cop, de no tornar a casa amb la gerra. Però al meu cap encara rumiava. Quina peça més bonica, hauria quedat preciosa amb les noves cortines! I al centre de la taula hi falta una mica de color. I moltes vegades ens hem d’aixecar molts cops en un mateix àpat per manca d’aigua a la taula. I…

Aquest cap de setmana he decidit posar punt final a aquesta resistència absurda. Després de la sobretaula a un restaurant tailandès que ja és “de confiança”, amb les meves amigues decidim anar a la botiga en qüestió. Jo vaig amb una mica de presses perquè el meu tren marxa aviat, però he pensat:“Avui és el dia, avui em trobo la gerra. Si la trobo, me la compro”. I quan he entrat m’he dirigit directament a la secció de cuina, quasi corrent i deixant a les meves amigues una mica estocades. “Ah, aquí estàs!” dic a l'única gerra del meu model predilecte que quedava. Aquí està, preciosa i funcional, al mateix preu del juliol, intacta, esperant-me. L’agafo d’un revolt, m’acomiado de les meves amigues, la pago a la caixa i corro cap al tren on m’assec durant una hora amb la gerra entre les mans. Ah, que bonica que és!