Ensenyar la casa

Ara que ja estic transitant a aquella edat adulta on les meves amistats comencen a fer passos de gegant, una cosa que s’ha convertit en habitual és visitar el nou pis, casa o apartament d’algú. Els amfitrions ens ensenyen els canvis que han fet, quants pocs (o molts) diners els ha costat, les coses que queden per fer i les tasques feixugues que ningú et diu que hauràs de fer, quan surts del pis compartit per passar a un pis llogat o de propietat en parella, sol o de manera temporal.

“El lavabo encara és antic, però quan rebem la paga de Nadal pensarem què podem fer”, “amb les vacances crec que trobaré un moment per tornar a pintar aquesta paret” o “hem trobat una pàgina per Internet que ho ven a molt bon preu, i fet a Riudellots!”. A mi m’agrada el moment de curiosejar a casa de tothom, mirar de quina manera han posat el sofà, com tenen de separat el llit de l’armari o com han incorporat espais pels llibres, per treballar o per hobbies musicals. És també un moment bonic, això de ser testimoni de com creixen les persones que t’estimes i veure què prioritzen en la seva rutina, en els seus espais personals i de creixement.

Jo encara no en tinc, de casa de llarga durada, tot i que és un tema que em fa pessigolles. Tanmateix, les meves decisions de viatjar i marxar de casa no han anat directament relacionades amb un pla d’estalvis sòlid. Tot arribarà. El cas és que si una casa tinc és els meus orígens, allò que jo anomeno “casa meva”, que és el lloc d’on vinc: Girona, ciutat i província: Catalunya.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Pilota endavant

Aquestes últimes tres setmanes hi he portat a l’holandès, per presentar-lo als amics que faltaven, veure a la família i assistir a esdeveniments importantíssims en els rituals de la vida, com són presentacions de llibres i casaments. I ha estat, en realitat, com ensenyar la casa, que en aquest cas no tenia parets ni marbre de la cuina, sinó casa els avis, la meva cafeteria preferida, amics d’infància i adolescència, la 22 o altres espais que conformen el petit imaginari del meu país on sempre tinc ganes de tornar.

Perquè quan vius a fora durant molt temps (en el meu cas, ara ja fa quatre anys), anar de vacances a casa teva és una mica com anar de vacances a la teva vida paral·lela, i poder-la ensenyar a algú és una experiència que, en realitat, et posa un mirall a sobre. Tornar a casa és, en certa manera, tornar als records d’una persona que vas ser i que duus a dins encara, però que ja no et conforma en la totalitat.

"Quan vius a fora durant molt temps, anar de vacances a casa teva és una mica com anar de vacances a la teva vida paral·lela"

A l’holandès també li ha fet molta gràcia, això de tornar als meus orígens. Li ha agradat l’escenari, les persones i l’atmosfera càlida d’un lloc on l’estiu encara no ha marxat del tot, i també, és clar, ser rebut amb tanta alegria per part de totes les persones estimades. Després d’una estona de deixar-lo sol, m’ha vingut emocionant dient que ha descobert un senyor molt important de l’edat medieval, un tal Jaume the first. Li he dit, irònicament, que no tenia ni idea de qui em parlava.

I un cop tornats al lloc d’on veníem ha explicat a la família, amics i coneguts les coses que l’han sorprès de la meva terra, els menús de quinze euros que inclouen tantes coses, la proximitat al mar i a la muntanya, la simpatia de la gent de muntanya i les llegendes que s’amaguen a cada racó del nostre petit país. M’ha dit que la nostra llengua és molt difícil i molt diferent del que es pensava. M’ha fet escoltar cançons que jo ja tenia molt escoltades 300 vegades més al cotxe perquè li agradava la sonoritat sense saber què volen dir. I les hi he traduït. Perquè una cosa que té, això d’ensenyar la casa, és que no és suficient en ensenyar-la, has de recalcar la història, les tradicions i costums que la fan tan especial.