Convertir sirenes en persones
31
de Juliol
de
2025
“Estic nerviosa perquè sé que alguna cosa gran passarà”. Amb aquestes paraules es va presentar Andrea Fuentes, l’octubre de 2024, al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, quan va assumir el càrrec de seleccionadora de l’equip espanyol de natació sincronitzada. Venia de treballar als Estats Units i no exagerava, ja que només nou mesos després, l’equip que lidera ha batut tots els rècords amb nou medalles als Mundials de Singapur. Una transformació tan profunda i fulgurant que ha merescut l’elaboració d’un documental, emès aquesta mateixa setmana a la televisió pública catalana, amb un gran èxit d’audiència.
Sota el títol El Mètode Fuentes, el documental analitza a fons l’estil de lideratge que ha fet possible aquesta gesta. Al centre del seu enfocament hi trobem una idea clau: l’acompanyament, entès com una manera d’estar al costat de cada esportista per ajudar-lo a créixer. Aquesta filosofia es concreta en quatre pilars fonamentals: l’autenticitat (fer de la genuïnitat un valor i evitar les comparacions internes), la unió (fomentar el respecte i la cohesió), la forta determinació (perseguir els objectius amb esforç i talent) i, finalment, el gaudi del camí (acceptar el dolor físic com a part del procés, però no el patiment emocional).
Si vols saber-ne més
Tanmateix, més enllà d’aquests quatre pilars, El Mètode Fuentes revela altres valors decisius que l’equip reconeix com a determinants. Un dels més evidents és l’excel·lència professional. I és que la seva trajectòria prèvia com a medallista olímpica genera una admiració inicial que obre portes, però que cal sostenir amb exemplaritat i passió en el dia a dia. Un altre element clau és la meritocràcia transparent: des del primer moment, Andrea estableix un sistema de proves obertes per formar els equips. Això elimina sospites de favoritismes i dona oportunitats reals a tothom. “És més feina per a l’entrenador, però t’emportes sorpreses: hi ha qui entrena molt bé però no sap competir”, explica.
També destaca la seva capacitat d’assumir riscos. A la coreografia d’equip no només incorpora un noi (en Denis González) sinó que li assigna les acrobàcies aèries més complexes, malgrat la seva envergadura. “El nostre deure és innovar, crear i arriscar. Si sempre fem el mateix, no guanyarem”, afirma Fuentes. Aquesta valentia va acompanyada d’una intel·ligent consciència dels propis límits, que l’ha portat a envoltar-se d’un equip de suport complementari i valuós: el biomecànic Andreu Roig, el ballarí Alberto del Campo, l’acròbata Víctor Cano o, fins i tot, la icònica Gemma Mengual. De fet, només qui ha superat les inseguretats i els egos pot incorporar algú tan rellevant sense sentir-se amenaçada.
Andrea Fuentes: "Si sempre fem el mateix, no guanyarem”
El bon tracte és l’últim gran ingredient del seu lideratge. Andrea Fuentes defuig l’autoritarisme que sovint plana sobre els entorns d’alt rendiment (perquè considera que genera pors que limiten) i aposta per l’amabilitat, l’empatia i el positivisme. Les seves nedadores se senten exigides, però també escoltades, valorades i cuidades. “Ara tenim unes entrenadores que, si necessitem una abraçada, ens la donen”, explica una d’elles al documental. I en una decisió tan simple com revolucionària, Andrea decideix que les tardes siguin lliures, per recuperar-se físicament, estudiar, llegir o, senzillament, viure. Tal com diu una altra de les protagonistes, amb un somriure que ho resumeix tot: “Abans només ens sentíem sirenes; ara ens sentim sirenes i persones”.