Cooperació o col·lapse
06
de Juliol
de
2025
Aquesta setmana han explotat els termòmetres a Sevilla. En aquest món boig que veu com la justícia social es desintegra davant dels nostres ulls, ens queda una mica de justícia poètica: la Quarta Conferència sobre Finançament per al Desenvolupament s'ha reunit en un moment i lloc on l'asfalt s'està fonent per parlar del desastre estructural del Sud Global.
Durant tota una setmana, han suportat una calor sufocant per tal de trobar una solució als problemes dels països que hem condemnat a unes condicions de vida sufocants. 60 delegacions d'arreu del món, 20 caps d'estat i de govern i onze organitzacions socials. La cimera ha estat organitzada per les Nacions Unides i tenia com a objectiu acordar el Compromís de Sevilla, amb mesures específiques per combatre el deute, els impostos i el canvi climàtic.
Si vols saber-ne més
Hi ha poques esperances que ho aconsegueixin, i fins i tot si ho aconsegueixen, sabem que no serà suficient: cal enfortir el sistema mentre el sistema mateix es transforma. No hi ha dubte que calen passos més audaços. Com va dir el mateix secretari general de les Nacions Unides, António Guterres: “El sistema de deute mundial és injust i està trencat”.
Fa deu anys es van adoptar els Objectius de Desenvolupament Sostenible, juntament amb molts compromisos globals per finançar-los. El Sud Global, que no ha rebut els recursos promesos, es pregunta si això va ser un reflex del fet que dos terços dels objectius estan lluny d'assolir-se i que cada any s'acumula un dèficit de quatre bilions de dòlars. El 2023, el deute dels països africans equivalia al 24,5% del seu PIB i van haver de fer servir més diners per pagar el deute, que s'incloïa en l'ajuda al desenvolupament.
No es tracta d'un simple exercici comptable: els tractaments contra el VIH, la tuberculosi i la malària s'han hagut de suspendre en innombrables països en els darrers mesos, i no trigarem gaire a veure'n les conseqüències. Un terç de la inversió en sistemes sanitaris del Sud Global s'ha suspès o està en greu perill.
"El benestar d'uns no es pot construir sobre l'exclusió d'altres, i el desenvolupament no es pot anomenar desenvolupament si no és equitatiu"
Fins ara, la cooperació internacional ha estat un dels pocs consensos morals que hem aconseguit a escala mundial. Hem criticat, i amb raó, les seves deficiències, però fins fa poc, els seus principis fonamentals semblaven indiscutibles: el benestar d'uns no es pot construir sobre l'exclusió d'altres, i el desenvolupament no es pot anomenar desenvolupament si no és equitatiu. Crèiem que la dignitat de la persona —és a dir, la dignitat de totes les persones— era un principi indiscutible.
És una idea podrida. Quan s'abandonen els principis davant les dificultats, queda clar que no eren essencials, sinó simplement elements decoratius de conveniència. El consens s'ha trencat, i ara, a la vista, la irresponsabilitat es disfressa eficaçment, sense necessitat d'amagar-se. Etiquetem la injustícia com a realisme polític. Les retallades, els retards i les expulsions es justifiquen, com si la cooperació fossin un luxe al qual hauríem de renunciar en aquests temps turbulents. Les tres D de la política exterior —Desenvolupament, Diplomàcia i Defensa— s'han alineat d'una manera única, incòmoda i perillosa. Som com funambulistes, caminant de puntetes per una corda fluixa, esperant caure.
La cooperació no és caritat: és justícia i equilibri. La lògica geopolítica no va inventar la interdependència: és anterior, és fonamental. Dir que podem aïllar-nos del sofriment dels “altres” és immoral, i també ingenu. Vivim en un món interconnectat i no hi ha límits per contenir la fam, les pandèmies, els conflictes o el col·lapse climàtic.
"El sistema global de cooperació necessita una reforma, no és prou eficaç, ha fallat incomptables vegades i el seu model ha quedat obsolet"
S'hauria de transformar la cooperació? Sí, sens dubte. Com? No abandonant-la, és clar. El bisturí i la guillotina no són equivalents. El sistema global de cooperació necessita una reforma, no és prou eficaç, ha fallat incomptables vegades i el seu model ha quedat obsolet. El model colonialista de caritat que encara perdura a la ment de molts s'ha de superar d'una vegada per totes.
La pregunta és si volem un món basat en l'aïllament o un món construït sobre la corresponsabilitat global. Necessitem solucions urgents, i per ser sincers: no és filantropia, ni gestos simbòlics, sinó l'estabilitat del planeta mateix. Qui rebutja això no només rebutja el principi de justícia: rebutja la supervivència col·lectiva.
La cooperació és una acció política i un compromís ètic, sí: acció i compromís. És hora de reviure el diàleg públic, d'exigir responsabilitat, de recordar que la cooperació no es negocia, es fa. Un món que no coopera només es prepara per al col·lapse i, tot i que no tenim gaire temps, encara podem triar un altre camí.
Si vols saber-ne més
El que està en joc no és una simple política pública. És la nostra capacitat de mirar més enllà del curt termini. És l'oportunitat de construir un món on el desenvolupament no sigui un privilegi, sinó un horitzó compartit. De fet, si la justícia no ens mou, almenys l'instint de supervivència ho fa: l'estabilitat del món depèn de l'equilibri que estem trencant.
Ens estem jugant un futur compartit o una separació global. Necessitem el coratge de nomenar i declarar, i ara és el moment. Davant del col·lapse, la cooperació és la nostra última opció.