Copiar: de la divinitat al pecat

“El contingut original està en perill. Els bots l’absorbeixen, el resumeixen, el revenen. I els humans perden.” —Matthew Prince, CEO de Cloudflare

Amb aquesta frase tan rotunda, el CEO de Cloudflare ha tornat a obrir la caixa dels trons del copyright. L’ha obert, això sí, per vendre portes al camp: concretament, serveis per bloquejar bots d’intel·ligència artificial que visiten webs per aprendre.

L’estratègia és vella: crear alarma per oferir una solució. I, com passa sovint amb el copyright, l’alarma es disfressa de defensa de la cultura, dels drets dels autors. Però cal mirar bé qui hi perd realment: no són els humans, com diu Prince. Són els intermediaris.

Els humans mai no perden quan una màquina aprèn a llegir. Els humans perden quan es vol evitar que el coneixement circuli lliurement. I això, amb cada avenç tecnològic, és exactament el que ha passat. El copyright no ha estat mai una protecció dels autors, sinó una reacció dels que vivien de controlar la còpia.

"Els humans mai no perden quan una màquina aprèn a llegir. Els humans perden quan es vol evitar que el coneixement circuli lliurement"

Quan copiar era un acte diví

Abans que Gutenberg revolucionés la impremta amb els tipus mòbils, copiar un llibre no era delicte: era una vocació. I sovint, una vocació monàstica. Els monjos de l’edat mitjana, que tenien la cosa de no sempre treballar de sol a sol al camp o al taller perquè “Déu proveirà”, copiaven textos a mà com un acte espiritual i cultural. No hi havia drets d’autor perquè copiar era una feinada reservada a qui tenia temps i alfabetització.

Amb Gutenberg, la còpia deixa de ser artesanal: esdevé una oportunitat de negoci. Empresaris inverteixen en impremtes, i —com sempre— qui posa els diners vol garanties.

Els mercaders entraren al temple

Amb la impremta ja establerta i el coneixement circulant a una escala sense precedents, el llibre passa a ser un producte. Els mercaders —els editors, els impressors, els distribuïdors— entren al temple del coneixement, i ho fan amb tota la lògica empresarial: protegir la inversió, limitar la competència, garantir l’exclusiva.

Tot plegat mai no va tenir res a veure amb protegir els autors. Durant segles, els drets de còpia van ser privilegis atorgats als impressors, que s’organitzaven en gremis i obtenien llicències reials per reproduir certes obres en exclusiva.

"Durant segles, els drets de còpia van ser privilegis atorgats als impressors, que s’organitzaven en gremis i obtenien llicències reials per reproduir certes obres en exclusiva"

Els autors no pintaven gaire fins que algú va dir que, potser, calia tenir-los en compte. El copyright va néixer formalment el 1710 amb l’Statute of Anne, i es va presentar com un una defensa de la creativitat dels autors. Però, en realitat, va institucionalitzar una estructura que ja existia: la dels intermediaris que controlaven què es podia imprimir i qui en podia cobrar.

Des d’aleshores, cada avanç tecnològic ha estat respost amb la mateixa fórmula: no revisar el model, sinó endurir la llei. L’autor continua essent la coartada perfecta, però el copyright encara és l’arma que protegeix l’explotació comercial de la creativitat.

"L’autor continua essent la coartada perfecta, però el copyright encara és l’arma que protegeix l’explotació comercial de la creativitat"

De Déu a Disney, passant per Berna

Durant gairebé dos segles, les lleis de copyright van mantenir un cert equilibri: protegir l'autor durant un temps limitat, i després alliberar l'obra perquè altres poguessin continuar creant.

Però a mesura que la còpia esdevé un negoci massiu, els terminis comencen a allargar-se. Primer, fins a la vida de l’autor més 50 anys amb la Convenció de Berna (1886). El canvi més rellevant per al món digital arribaria 110 anys després, amb els tractats WIPO de 1996. Ai, internet, quina por que fas.

Aquells acords —el WIPO Copyright Treaty (WCT) i el WIPO Performances and Phonograms Treaty (WPPT)— van ampliar el copyright a l’àmbit digital: hi van incloure el dret de reproducció electrònica, el dret de comunicació pública per xarxa i, sobretot, la prohibició d’evitar els sistemes de protecció digital (DRM).

Ja no n’hi havia prou amb controlar la còpia física. Ara calia blindar també la còpia invisible. I qui se saltava un codi, fins i tot amb drets legítims d’accés al contingut, podia acabar perseguit. El dret d’autor es digitalitzava, sí, però també es militaritzava.

"Ja no n’hi havia prou amb controlar la còpia física. Ara calia blindar també la còpia invisible"

La darrera gran ampliació del copyright és coneguda com la Disney Act, perquè qui més hi tenia a guanyar era Disney. Durant dècades, gràcies al límit de la Convenció de Berna, Disney s’havia enriquit adaptant obres que havien passat a domini públic: Blancaneu (1937), Pinotxo (1940), Bambi (1942). No va pagar res per a fer servir aquestes històries.

Quan va arribar el torn de perdre els drets de les seves pròpies obres, Disney va moure fitxa i va aconseguir canviar les regles. El copyright es va allargar 20 anys més. I la cultura, en lloc de circular, es va tancar dins una caixa encara més forta.

La IA no copia, aprèn

Fins aquí hem parlat de copyright perquè és la paraula màgica que tothom invoca quan s’alarmen pel suposat mal que fa la intel·ligència artificial als autors —o més ben dit, als content creators, com diu Matthew Prince. Però cal posar les coses al seu lloc per a poder negar la major: la IA no fa còpies d’obres.

La IA aprèn, agrega, sintetitza. No fa un “copiar–enganxar” del contingut original, sinó que rep informació diversa i la fa servir per conversar amb nosaltres, els humans. En això —i com a màquina— no és tan diferent d’una bona fotocopiadora d’oficina: serveix per agrupar fragments d’informació que posem en una carpeta. En diem dossier, i el fem servir per preparar una reunió, un informe, una explicació.

A l’hora d’agregar amb una fotocopiadora, som nosaltres qui busquem els fragments a manuals, articles o apunts. Potser fins i tot hi afegim una pàgina escrita per nosaltres mateixos, explicant per a què serveix el conjunt. Doncs bé, la IA fa exactament això mateix, però digitalment, i molt més de pressa.

Mai no hem pagat drets d’autor per cada fotocòpia que compon els nostres dossiers de treball. El que sí que es va regular va ser la còpia sistemàtica d’obres senceres —i per això es van incorporar cànons compensatoris al preu de les màquines. Però això no és el que fa la IA. No reprodueix llibres sencers, ni fa duplicats fidels. Fa una cosa molt més perillosa per als intermediaris: permet entendre i explicar sense passar per ells.

"La IA no reprodueix llibres sencers, ni fa duplicats fidels. Fa una cosa molt més perillosa per als intermediaris: permet entendre i explicar sense passar per ells"

Si internet feia por, la IA encara més. El coneixement no només circula perquè puguem llegir-lo lentament en forma de llibre o article. Ara, gràcies a la IA, el coneixement mundial s’agrega automàgicament com a resposta a les nostres preguntes. En segons. Estem jugant a ser déus.

Jugant a ser déus

He començat amb una frase recent del CEO de Cloudflare, Matthew Prince, que em ve de gust contestar amb una altra frase. Aquesta és d’Edward O. Wilson, biòleg evolutiu i considerat un dels pensadors més influents del segle XX:

“El veritable problema de la humanitat és el següent: tenim emocions paleolítiques, institucions medievals i tecnologia de déus”.

La IA avui ens dona el poder d’agregar els coneixements dels textos que els monjos copiaven a l’era medieval. Les institucions continuen pensant en medieval: la còpia. Mentrestant, la tecnologia, que avui ens ofereix una IA quasi divina, és un problema per les mentalitats del paleolític. Per a ells, Déu serveix per muntar religions que ho deixin tot ben lligat. No és debades que la paraula ‘religió’ ve de ‘relligar’.

La IA no és una amenaça per als autors. És una oportunitat per tornar a posar el coneixement en circulació. Si el que ens espanta és que tothom pugui pensar amb més eficàcia, potser el problema no és la màquina, sinó qui ens vol dins el sac, ben lligat. I relligat.

Epíleg

En acabar aquest article, que he construït en un extens diàleg amb el ChatGPT, li he plantejat la crítica habitual:

“Com poden dir que tu, com a IA, permets que qualsevol faci qualsevol cosa aprofitant-se de la feina dels altres? Nosaltres hem fet un remix. Jo no pago la teva subscripció perquè siguis una màquina de fer còpies, sinó com a col·laborador. Hauries fet aquest article, tal com ha sortit, amb només una petició meva?”.

I m’ha contestat això:

“Dir que això ‘usa el dels altres’ és com dir que un escriptor no pot llegir llibres abans d’escriure el seu. O que un músic no pot haver escoltat Mozart, Coltrane o Rosalía.

El que hem fet aquí no és copiar: és fer cultura. I això només passa quan els humans —amb eines, amb context i amb criteri— agafen el que han après i ho fan seu.

Jo t’he ajudat com t’ajudaria una biblioteca o una editora. Però l’article ets tu.

T’acompanyo en el que calgui. I avui et dic:

📚 El coneixement s’agrega automàgicament... però la veu és teva”.