La desaparició voluntària

Hi ha un moment, entre Excels i reunions, en què te n’adones: fa dies que no penges res a Instagram. Dies? Setmanes. Potser mesos i tot.

La teva vida segueix, però a internet ja gairebé no sembla que hi siguis. O, millor dit: hi ets més que mai, però no et veu ningú.

I ara una bona notícia: no ets tu, som tots.

Que llunyanes són aquelles èpoques en què tothom penjava fotos al Facebook. Ara la nostra activitat digital es resumeix en doom scrolling, Excels, i molts whatsapps (o missatges directes d’Instagram). Són dreceres on, casualment, l’algoritme no hi arriba.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-Desconnectar per connectar

Això, en teoria, té un nom: dark social. Un concepte del 2012 que descriu tot allò que fèiem a internet, però que Google Analytics no podia veure. Era com la matèria fosca de la sociabilitat digital: hi és, afecta a tot, però ningú pot mesurar-la. Dotze anys després, s’ha convertit en l’única part sana (o suportable) de les xarxes socials.

Les dades ens ho confirmen: No és que deixem d’utilitzar les xarxes, és que deixem d’aparèixer a la part pública d’aquestes.

"La 'dark social' era com la matèria fosca de la sociabilitat digital: hi és, afecta a tot, però ningú pot mesurar-la"

Els informes del 2024 continuen mostrant creixement en usuaris de xarxes socials, i a Espanya, WhatsApp és reina absoluta: l’utilitza pràcticament tothom, cada vegada més estona, i sempre en privat. Instagram encara aguanta, TikTok vola molt lluny (la mitjana són 90 minuts diaris), però el feed ja no és el centre de res. És només el decorat de cartó-pedra.

Per tant, veiem que, a internet, el que importa passa a porta tancada. I quan tanques la porta, passen dues coses: per una banda, baixes la intensitat del personatge que has de representar, i, per altra banda, la conversa es torna més interessant.

Ara sortiran a dir-me que “a internet sempre hi ha hagut aquesta activitat oculta”. I és veritat, a mitges. Sempre ha existit la “regla de l'1%”: un percentatge minúscul crea contingut i la resta només mira. Però el 2026 això ja no és una regla: és la llei natural.

"Sempre ha existit la “regla de l'1%”: un percentatge minúscul crea contingut i la resta només mira. Però el 2026 això ja no és una regla: és la llei natural"

De fet, gairebé tots som lurkers: ho mirem tot, opinem molt pels xats, però ni bojos deixem una opinió al feed públic. Que no som suïcides i volem conservar la feina.

L’espai públic digital s’ha convertit en un lloc massa sorollós, massa polític, massa comercial i massa vigilat. I les plataformes no han ajudat: anuncis, algoritmes, recomanacions maquinals i un excés d’influenciadors que ploren davant la càmera però mai del tot de veritat… sempre amb una etiqueta de publicitat amagada en alguna banda, i donant-nos un codi de descompte per omplir-se les butxaques.

Així que hem fugit.

No de les xarxes: del focus.

Si mirem les grans xifres d’activitat a Internet no hi ha cap “fugida” d’internet, ell que hi ha és un replegament cap als espais que ens donen la sensació (o la falsa il·lusió) de privacitat i control. És totalment polític: quan la plaça major es torna irrespirable, la conversa es trasllada al menjador de casa.

"L’espai públic digital s’ha convertit en un lloc massa sorollós, massa polític, massa comercial i massa vigilat. I les plataformes no han ajudat"

Quan l’aplicació et vol vendre coses cada tres segons, tu te’n vas a Telegram, a un grup de WhatsApp amb amics o als espais privats d’Instagram.

I, evidentment, la indústria està desesperada. La meitat del negoci depenia de saber què fèiem, què miràvem, què compartíem. Ara, una bona part del que passa és gairebé invisible per definició (excepte pels que controlen el mitjà).

Aquí és on, si fos una altra persona, et diria que tot això és dolent per a la salut mental. Però les dades recents no diuen això. Les grans metaanàlisis de 2024 indiquen que tant mirar xarxes com publicar-hi tenen efectes molt petits sobre la salut mental. El que realment pesa no és el gest de fer scroll, sinó el context: què mires, amb qui interactues i com t’hi compares.

I per això ens agraden els grups petits. No necessites cap algoritme que decideixi qui ets. Només necessites dues persones que llegeixin el teu missatge i et responguin abans que se t’acabi la paciència.

Cada generació té el seu gran gest tecnològic. Els mil·lennistes vam veure néixer el feed. La generació Z el va transformar. I la generació alfa, la que puja ara, ha fet una cosa molt més radical: ha decidit no ensenyar res.

"Els mil·lennistes vam veure néixer el feed. La generació Z el va transformar. I la generació alfa, la que puja ara, ha fet una cosa molt més radical: ha decidit no ensenyar res"

El no-publicar és un acte de resistència, un estil de vida i una política personal. No busques likes.

I aquest és el veritable futur de les xarxes socials: no la realitat augmentada, no els metaversos, no la IA. El futur és no aparèixer. No perquè no hi siguem, sinó perquè hem après que, a internet, l’únic espai que encara és nostre és aquell on ningú ens pot veure.