Diré que ets aquí encara que sigui mentida

Ell seria la persona que em podria dir què fer quan perds un pare massa aviat. Però justament ell és el meu pare, i ha marxat massa aviat, com el seu pare. Això fa que sigui una mica complicat de gestionar. La connexió amb la ultratomba sempre ha fallat bastant.

Quan la millor persona que et podria ajudar a solucionar-ho és la mateixa que trobes a faltar entres en un cercle sense sortida, en un mite de Sísif psicològic. Pots anar passant totes les fases del dol una vegada i una altra; en cinc anys, en una setmana marcada, en un dia especial. És igual quantes vegades repeteixis el mateix procés: mai sabràs com fer-ho, sempre serà com va ser el primer dia. No sabràs quan plorar i quan no, sabràs que els altres no ho acabaran d’entendre mai, sentiràs una espècie de complicitat amb les persones que també han perdut un progenitor massa aviat. Un dia et pujarà una tristor pel coll mentre vas en bicicleta, un altre seràs molt feliç, però tindràs una espina al cor. Mai podràs compartir la teva felicitat del tot, però mai més tornaràs a estar sola.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Bonica i complicada

Amb les persones que no es porten bé amb els seus pares sentiràs enveja, a vegades: si tu no t’estimessis al teu pare potser seria més fàcil de portar. Els que es porten bé amb els seus pares, qui afirmen ser amics dels seus pares, et posaran molt nerviosa, perquè els miraràs amb ulls tendres, pensant que t’agradaria molt ser així d’insuportable cap als altres si això signifiqués que et pots pixar de riure amb el teu pare els dijous a la tarda. Però els que pitjor portaràs seran els que es queixin de les atencions dels seus pares. Amb aquests no podràs, i seràs potser massa severa. El que donaria jo perquè el meu pare em toqués els pebrots un dia més.

Però mai estaré sola, com diu la cançó de la Sílvia Pérez Cruz. Sempre hi haurà amb qui parlar al llit, mirant al sostre abans d’anar a dormir. Sempre tindré algú que em miri des de l’altra banda de l’escenari i em digui que ho estic fent molt bé amb una llagrimeta a l’ull esquerre. Sempre tindré algú que em miri quan em giri d’esquena i pensi que ja soc una dona, però que no en tinc ni idea de com es fa, això. I no estic boja (bé, potser una mica), perquè ho he parlat amb altres membres del Dead Dad Club i m’han confirmat que això passa. Una amiga em va obrir el xat del mòbil i em va ensenyar que fa cinc anys que té una conversa unidireccional amb el seu pare mort en un accident de trànsit.

"El que donaria jo perquè el meu pare em toqués els pebrots un dia més"

No vull pensar en què passarà quan tingui una criatura i em pregunti pel seu avi. No podré dir res sense posar-me a plorar, però potser li diré que està comprant i que un dia el coneixerà. Hi ha una gràcia en conèixer una persona nova i fingir que el pare és viu. És una manera de mantenir-lo, encara que sigui mentida. Diré que ets aquí encara que sigui mentida.

Cinc anys després encara es fa dur. Cinc anys després encara no sé què dir, a un amic que acaba de perdre el seu pare massa aviat. Cinc anys després la vida encara es fa complicada i encara marco el teu número al telèfon per explicar-te alguna cosa. Encara a vegades em pregunto on ets, si vindràs després, si algú t’ha avisat del pla que farem. Encara penso que, potser, tornaràs i ens faràs una sorpresa. Al principi ens enfadarem amb tu per fer-nos patir tant, però en acabat anirem a sopar i ens explicaràs què has fet i nosaltres t’explicarem què hem fet, durant tants anys. Pensaré que tornaràs encara que sàpiga que és impossible. I això, probablement, serà suficient per viure una vida feliç.