En memòria de Cristóbal Colón

Ahir ens va deixar Cristóbal Colón, fundador de La Fageda, impulsor d’un projecte empresarial i social reconegut arreu del món i una persona profundament vinculada a la Garrotxa.

La història que m’han explicat sobre l’origen del seu nom, no sé si del tot certa, explica que, cada vegada que naixia un nou fill a la nombrosa família Colón, el capellà insistia a preguntar als pares per què no li posaven Cristóbal. Fins que, amb l’arribada del més petit, la mare va acabar cedint. I així, aquell nen va rebre un nom difícil d’oblidar.

El primer cop que vaig parlar amb ell va ser en una de les conferències que feia on explicava la història i les virtuts de La Fageda i recordava com havia començat tot. Per als qui encara no en conegueu els orígens, us avanço que val la pena continuar llegint fins al final.

Si vols saber-ne més

 

   

Mor amb 77 anys Cristóbal Colón, fundador de La Fageda

En Cristóbal treballava al manicomi de Salt, així és com s’anomenaven aleshores aquestes institucions i, juntament amb la seva esposa, la Carme, va conèixer de prop la realitat de les persones amb trastorns mentals, i també el tracte, sovint indigne, que rebien. Davant d’aquella situació, van decidir que calia fer-hi alguna cosa, oferir-los una vida i, sobretot, un treball digne. Per en Cristóbal, el treball no era només una manera de guanyar-se la vida, sinó allò que podia donar sentit i autonomia a qualsevol persona, també a aquelles que la societat havia arraconat.

En Cristóbal tenia, a més, un fantàstic sentit de l’humor. I així en aquesta primera conferència vaig sentir per primera vegada com explicava els inicis del projecte: un bon dia es va presentar davant l’alcalde d’Olot i una colla d’empresaris i prohoms garrotxins, i sense gaire preàmbul, els va explicar que venia del manicomi de Salt, que es deia Cristóbal Colón, que volia posar en marxa un projecte a la Garrotxa i que necessitava la seva ajuda.

L’anècdota fa somriure sempre, però també diu molt de la seva manera de ser. Darrere d’aquella presentació tan inversemblant hi havia una idea revolucionària construir una empresa en què les persones més vulnerables no fossin només destinatàries d’assistència, sinó protagonistes.

"Per en Cristóbal, el treball no era només una manera de guanyar-se la vida, sinó allò que podia donar sentit i autonomia a qualsevol persona"

Però la petjada que deixen en Cristóbal i La Fageda també es pot explicar amb xifres i en termes socioeconòmics, puix alguns d’aquests resultats són extraordinaris,

Fa uns anys, el Col·legi d’Economistes de Girona vam convidar a la nostra jornada anual a la Sílvia Domènech, que és qui va prendre el relleu d’en Cristóbal i ha sabut donar continuïtat al seu llegat amb una gestió extraordinàriament professional i rigorosa. Durant la seva intervenció ens va explicar moltes coses que, com a economistes, ens obligaven a repensar la manera convencional que tenim d’entendre l’empresa i de mesurar-ne l’èxit. Però n’hi va haver una que em va impressionar especialment: la comparació entre les dades generals d’ocupació de les persones amb discapacitat intel·lectual o per raó de salut mental i les que registra la Garrotxa.

Històricament, aquest col·lectiu registra algunes de les taxes d’activitat i d’ocupació més baixes. Les taxes d’ocupació se situen només entorn el 17%. Dit d’una altra manera, ni tan sols dues de cada deu persones en aquesta situació tenen feina.

"Gràcies a la tasca de La Fageda, la Garrotxa és una excepció a Catalunya i la taxa d’atur entre les persones amb discapacitat intel·lectual o trastorn mental és pràcticament inexistent"

A la Garrotxa, però, la realitat és radicalment diferent. Segons ens va explicar la Sílvia, gràcies a la tasca desenvolupada durant dècades per La Fageda, la taxa d’atur entre les persones amb discapacitat intel·lectual o trastorn mental és pràcticament inexistent a la comarca. La Garrotxa s’ha convertit així en una excepció dins de Catalunya, una comarca on aquest atur se situa gairebé en el 0%.

Aquesta és la dimensió real del llegat d’en Cristóbal i de la Carme. Allò que va començar amb la convicció que el treball pot retornar la dignitat i el sentit a la vida de les persones, ha acabat transformant les estadístiques de tota la comarca. Poques petjades empresarials poden ser més profundes que aquesta.

Però la Fageda ha estat també un èxit empresarial, malgrat haver construït el seu model sobre principis i decisions que difícilment trobaríem en els manuals de gestió i que, probablement, pocs ens atreviríem a aplicar a les nostres empreses.

Si vols saber-ne més

 

   

La Fageda i Cristóbal Colón: impulsant un món millor

La Fageda té una granja de vaques, on elabora els seus famosos iogurts i altres productes com les melmelades. I és darrere les melmelades on trobem una altra història que desafia bona part dels manuals convencionals d’eficiència empresarial.

A La Fageda, les melmelades es fan com abans, com les feien les nostres àvies, amb una olla, fruita, sucre i una persona que remena pacientment la barreja amb una espàtula de fusta. Es podrien fabricar d’una manera més ràpida i segurament més rendible. Però l’objectiu no és adaptar les persones al procés productiu, sinó adaptar el procés productiu a les persones. Perquè aquesta feina, per algunes persones, representa l’oportunitat de treballar i de fer una tasca amb sentit. I a més la fan extraordinàriament bé doncs les melmelades són excel·lents.

La Fageda crea aquests llocs de treball expressament, encara que això contradigui els criteris més estrictes de productivitat i rendibilitat. No ho fa per caritat, sinó perquè creuen que l'empresa ha de trobar un lloc per cada una de les persones que la formen sense renunciar a elaborar un gran producte.

"A La Fageda creuen que l'empresa ha de trobar un lloc per cada una de les persones que la formen sense renunciar a elaborar un gran producte"

El projecte empresarial de La Fageda ens ha ensenyat moltes coses, però la més important, al meu parer, és també el gran llegat d’en Cristóbal: posar les persones al centre de l’empresa perquè en són el centre.

En homenatge a en Cristóbal, podríem provar d’aplicar aquesta màxima a les nostres organitzacions. Posem les persones al centre. El pitjor que ens pot passar és que acabem fent unes melmelades excel·lents.

Cristóbal, gràcies per tant. Que la terra et sigui lleu.