L’ètica laboral forma part de l’educació d’un país

Quan vivia a Rio de Janeiro se’m va trencar el vidre d’una de les finestres de l’apartament. Li vaig demanar al conserge si podia avisar un vidrier per arreglar el desperfecte. El professional va trigar uns dies a donar senyals de vida -fet d’escassa repercussió, car el clima, a Rio, permet viure sense tancaments estancs-. El cas és que quan l’home era a lloc es va adonar que havia oblidat portar la cinta de mesurar. Vam quedar per un altre dia. Quan va tornar, va prendre les mesures i va dir que ja em diria alguna cosa. Encara va tornar un altre dia perquè, deia, volia verificar les mesures que havia pres en la visita anterior -jo crec que les havia perdut-. Atenció, parlo d’un vidre que havia de ser un rectangle, sense cap complicació. A la tercera volta que va venir, vam comprovar, ell i jo, que el vidre no encaixava -era massa gran-. Va marxar per tallar-lo a la mida corresponent. Afortunadament, les anades i les vingudes van finalitzar a la quarta visita quan el vidrier, ara sí, va venir amb el vidre de mides adequades, i el va instal·lar.

Hi ha qui pensa que aquesta manera d’actuar, quan és de forma generalitzada, no afecta la productivitat i a la riquesa d’un país. I que la manera d’afrontar col·lectivament el fet laboral, no és fruit de la cultura del país corresponent. No és cert. El preu que vaig pagar per aquell vidre a Rio era correcte, però només amb dues visites el rendiment econòmic per al vidrier hagués estat molt més alt -s’hagués estalviat dues visites innecessàries, a més del meu enuig-. 

El fet de l’actitud davant la feina l’he pogut comprovar per haver treballat en diversos països i haver tingut sota la meva responsabilitat gent d’arreu del món, de cultura diversa. Els ben asseguro que la cultura laboral que porta impregnada un treballador alemany no és, ni de bon tros, la que portem nosaltres o, més diferent encara, la que acompanya a un bolivià, per exemple.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Practicar turisme no és un dret social... per ara

És cert que un treballador que fa feines que podem considerar bàsiques, o que poden ser fàcilment descrites i organitzades en un manual de procediments, poden arribar a ser impermeables a la cultura laboral de l’individu. Per exemple, un restaurant de cuina ràpida -McDonald’s-, una empresa de transports, etc. Però fins i tot en tasques molt senzilles -per exemple, un cambrer- la cultura impregnada compta, i molt. Per això vostès estan disposats a pagar un preu molt elevat per una copa de xampany servida en determinades condicions i per segons qui.

Com dic, he pogut comprovar, personalment, com treballa la gent d’oficines per Europa o per Nord-amèrica i comparar-la amb els nostres vicis i, no diguem, els de Rio. Soc prou explícit si dic que a Grenoble la gent arriba esmorzada de casa? I que a ningú se li acut que un altre fet -com el d’esmorzar a la feina, en horari laboral- sigui considerat un dret com està reconegut en el conveni laboral de la majoria d’oficines dels diferents sectors laborals espanyols?

"És evident que la riquesa d’un país és el gruix humà que el pobla i, per tant, de com el col·lectiu està educat"

El sistema educatiu d’un país té molt a veure amb l’ètica laboral -que no només inclou l’honestedat, sinó moltes altres coses com ara l’orgull per la feina ben feta i quan toca-. Negar-ho equivaldria a dir que no importa que un sistema educatiu -com el nostre- sigui un desastre. Si els fets no tinguessin conseqüències, per què esforçar-se a tenir un sistema que transmeti determinats valors als infants i als joves? Inclosos els de l’ètica laboral. És evident que la riquesa d’un país és el gruix humà que el pobla i, per tant, de com el col·lectiu està educat.

Donem poca importància a l’ètica laboral que impregna una societat, un país, a l’hora de parlar de la seva productivitat i de la seva eficiència global. Tenim por de ser tractats de ves a saber què. Però els països tenen comportaments socials en molts aspectes. També per allò que fa a la vida laboral. Si no, que li ho preguntin al meu vidrier de Rio.