HAL, Doraemon i l’origen del món

Al juny vaig ser a París al Congrès du Syndicat de la Presse Hebdomadaire Régionale, que en la seva 50a edició anava de l’impacte de la intel·ligència artificial en els mitjans de proximitat. L’Aliança Francesa de Premsa d’Informació General va reunir durant dos dies les principals capçaleres regionals de l’estat francès per debatre com encaixar la IA en els processos de llurs redaccions. Ens hi van convidar a explicar el cas d’èxit d’integració de la IA als mitjans associats de l’AMIC, l’entitat que agrupa tots els mitjans interactius de proximitat en català, en què hi hem treballat des de la nostra empresa Sorensen.

Després de dos dies de debats, conferències magistrals, de demostracions i de molta, molta cultura francesa (amb ministres i exministres inclosos), em va semblar que, en el cas de la IA, el capteniment dels mitjans francesos de proximitat era més pragmàtica que en altres canvis anteriors. Potser per necessitat, per esgotament o per no repetir els errors anteriors.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Els 5 errors que no has de fer quan parlis d’IA

Quan va arribar la web oberta a mitjan 1990, els mitjans van obtenir clics publicitaris fàcils a canvi de regalar en línia els continguts que feien pagar fora de línia. Quan van arribar les xarxes socials, a partir del 2010, els mateixos mitjans van regalar els seus lectors a les xarxes socials a canvi d’uns clics que han acabat havent de pagar.

"Quan va arribar la web oberta a mitjan 1990, els mitjans van obtenir clics publicitaris fàcils a canvi de regalar en línia els continguts que feien pagar fora de línia"

Em va semblar que la integració de la IA a les redaccions que els vam proposar —respectuosa en les especificitats culturals de cada comunitat receptora, capaç de generar àudio en diferents accents de francès, privada i respectuosa amb la propietat intel·lectual del mitjà— era allò que estaven buscant. O almenys, allò que volien sentir.

L’argument de venda era molt fàcil, especialment a França: els grans models de llenguatge són anglocèntrics i, no és que no tinguin en compte les especificitats culturals de tot allò que no és anglocèntric, és que ni tan sols saben que existeixen; ni tan sols saben que existim.

I és que massa sovint cometem l’error de creure que la IA és universal. La percepció, recepció i adopció de la IA, com les de qualsevol altra tecnologia, depenen de la cultura destí. La IA, com a creació cultural que és, no és universal, perquè les societats que la reben —i les que la desenvolupen— són particulars. A la IA hi ha incrustades les nostres pors, esperances, mites i sistemes de valors.

"La IA, com a creació cultural que és, no és universal, perquè les societats que la reben —i les que la desenvolupen— són particulars"

S’entén molt bé si comparem el HAL 9000 d’Una Odissea de l’Espai amb el Doraemon, el gat robot japonès. D’una banda, Doraemon ve del futur per ajudar un nen a sortir-se’n a la vida; de l’altra, HAL elimina metòdicament la tripulació humana per complir amb la missió. Tots dos són màquines pensants, però el seu paper en la ficció —i en l’imaginari col·lectiu— no pot ser més diferent.

Aquesta percepció a occident ve de lluny. En podríem trobar les arrels als mites de Prometeu o del Gólem. És per això que quan imaginem màquines intel·ligents acaben rebel·lant-se contra nostre. Són els Frankenstein, els HAL 9000, els Terminator o els replicants de Blade Runner.

En canvi, en altres cultures aquest pòsit no existeix. Al Japó, el xintoisme veu ànimes (kami) en tot: en els arbres, les pedres, la tassa amb què bec el te… i per extensió, en els robots. No és cap sorpresa que allà un robot pugui ser company de jocs, cuidador o fins i tot objecte d’afecte. Doraemon, Astroboy o el gos robot Aibo no desperten recel, sinó simpatia. El robot no competeix amb l’humà, el complementa. Això explicaria el fet que els avis del Japó acceptin amb molta més facilitat els robots assistencials que els d’altres latituds.

I podríem seguir. La visió ultracompetitiva, neoliberal i tecnofeudal dels EUA on la IA o bé ens prendrà la feina a tots o ens farà hipereficients; la de la ciència-ficció de Bollywood on la IA pot meditar, estimar i evolucionar espiritualment; o la de l’Àfrica subsahariana, amb narratives en clau afrofuturista on la IA s’afegeix com a eina col·lectiva al concepte d’ubuntu (“jo soc perquè nosaltres som”).

Totes aquestes visions desmenteixen la idea que hi ha una sola manera d’entendre o de relacionar-se amb la IA. Quan parlem de la IA com si fos un fenomen global, homogeni i neutral, oblidem que allò universal és només allò que ha estat imposat per una cultura dominant, i sovint a cops d’espasa.

"Quan parlem de la IA com si fos un fenomen global, homogeni i neutral, oblidem que allò universal és només allò que ha estat imposat per una cultura dominant, i sovint a cops d’espasa"

En acabar el congrés vaig aprofitar per quedar-me un parell de dies a París perquè volia veure l’exposició sobre el cartellisme L’art est dans la rue que hi havia al Museu d’Orsay.

En passar per les diferents sales del museu em vaig topar amb el quadre L’origen del món de Gustave Courbet. Dic topar, perquè és el que li passa a tothom quan entra a la sala Courbet; el quadre queda immediatament a la dreta de la porta i només el veus quan et gires per mirar per on has entrat. Era el primer cop que el veia en directe i el vaig observar fascinat una bona estona.

Immediatament després el meu interès va canviar: del quadre als observadors del quadre. Vaig tenir la sort que el vigilant de sala no hi era i em vaig poder apropiar de la seva cadira durant ben bé tres quarts d’hora. L’espectacle d’observar les reaccions de la gent en topar-se amb uns genitals femenins en primer pla i pintats amb tot luxe de detall és hipnòtic.

De seguida vaig començar a observar patrons: els adolescents somreien de manera burleta i fotografiaven el quadre; la canalla se’l mirava amb curiositat; les senyores grans europees reien per sota el nas mentre l’observaven; les asiàtiques passaven de llarg mirant de reüll; les noies que portaven vel ni el veien; les famílies nord-americanes que anaven amb fills passaven de pressa. Em va fer molta gràcia un pare i una mare, italians del nord, que preguntaven a la seva filla de sis o set anys que perquè el pintor l’havia titulat “L’origen del món”.

És clar que una mostra de tres quarts d’hora no té massa validesa a banda d’estar condicionada per la meva experiència personal i els meus propis biaixos personals. Però em va fer pensar en com les creacions humanes depenen del context cultural tant del qui les crea com del qui les rep. En aquest aspecte, L’origen del món i la IA són iguals.