Kohei Saito: comuns, barbàrie i l’abundància del decreixement

Crònica de la conversa “Pensament crític en temps d’emergència ecosocial” a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) entre el filòsof japonès Kohei Saito i el periodista català Xavi Bundó el 26 de maig de 2025.

Preludi

Arribo uns vint minuts abans al Campus de la Ciutadella de la UPF. La xerrada es fa a l’auditori, que és prou gran. Penso que no s’omplirà. Passa sovint que les universitats porten primeres espases i hi assisteixen pocs alumnes, ja sigui perquè no els ha arribat o perquè al bar s’hi està millor.

L’entrada és amb registre previ, allò que has d’ensenyar un QR que no trobes. Em troben a la llista pel nom. Un cop a dins em sorprèn veure una senyora que té aire de professora de filosofia, ordenant la gent per fileres a mesura que anem entrant, demanant-nos sobretot de no deixar espais buits. Com si fóssim als Oscar. Al final s’omple i hi ha gent dreta.

Magnífica obertura

La sessió s’inicia amb unes paraules de la rectora de la Universitat Pompeu Fabra Laia de Nadal Clanchet, que contextualitza la trobada en dues emergències: la climàtica i la humanitària. D’una banda, adverteix que “el rol de la ciència està en discussió” en un moment de crisi climàtica i restriccions a la llibertat acadèmica —com ara als EUA, amb retallades i controls sobre la mobilitat estudiantil.

De l’altra, denuncia “l’angoixa de la comunitat universitària per la situació a Gaza”, reclamant el respecte dels drets humans, un alto el foc i l’entrada d’ajuda humanitària. M’agrada que la meva rectora parli sense embuts i posicioni la nostra universitat al costat bo de la història i de la ciència.

"M’agrada que la meva rectora parli sense embuts i posicioni la nostra universitat al costat bo de la història i de la ciència"

També recorda la importància de l’educació pública de qualitat; són els fons públics els que garanteixen la independència de la recerca i que, per això, “cal defensar la llibertat i la independència acadèmica”. 

L’aplaudeixo amb el portàtil a la falda, que m'està a punt de caure.

Dramatis personae

La conversa és en anglès sense traducció simultània. Xavi Bundó obre el diàleg reconeixent la distància cultural que hi ha entre un periodista català i un filòsof japonès. S’excusa per si no està a l’altura pel seu nivell d’anglès perquè “Words are important”, diu amb un perfecte Oxford English.

Saito li diu que no es preocupi, que en general els japonesos tampoc parlen massa bé l’anglès.

Bundó presenta Kohei Saito com “una de les principals autoritats mundials sobre decreixement”, malgrat els seus 38 anys. Recorda que el seu èxit mundial Capital in the Anthropocene ha estat traduït al català com a Una nova manera de viure (Tigre de Paper, 2022). Bundó cita, a talld’introducció, el vídeo viral del creador de continguts Albert Lloreta on parla del concepte d’hipernormalització —un terme d’origen rus que descriu com tothom sap que un sistema està caient, però segueix actuant com si no passés res.

Barcelona lab

Comencem a Barcelona. Bundó li diu que no sabia que que “Barcelona és la ciutat més pública del món”, com explica Saito al llibre. Saito la va agafar com a exemple i en parla molt. També admet que com que quan va escriure el llibre hi havia Ada Colau al capdavant, potser va idealitzar una mica la ciutat, però hi veu un exemple de transformació social. Admet que no és l’ideal que en tenia, però “Japó és encara més conservadora, allà segur no podem esperar una revolució social”, diu.

Critica la turistificació, la gentrificació i la dificultat d’accés a l’habitatge: “Com fem que la ciutat sigui habitable per a la gent que hi viu i no només per a Airbnb?”. Saito contrasta la quantitat d’espais públics de Barcelona amb els de Tòquio, on “hi edifiquen de seguida amb edificis com més alts millor i a on, fins i tot, el cel està mercantilitzat”.

També veu paral·lelismes amb altres ciutats europees com Milà, Madrid o Amsterdam, que comparteixen problemes similars. Per això, defensa que cal buscar “pistes per al canvi local” i que Barcelona és un bon lloc per fer-ho.

"Saito contrasta la quantitat d’espais públics de Barcelona amb els de Tòquio, on 'hi edifiquen de seguida amb edificis com més alts millor i a on, fins i tot, el cel està mercantilitzat'"

El Japó marxista

Bundó assenyala que sovint es percep el Japó com un país ultracapitalista, però que no obstant té molts pensadors marxistes. Saito ho matisa: “El Japó té una tradició acadèmica marxista molt forta”. Recorda que els marxistes japonesos van lluitar contra l’imperialisme durant la Segona Guerra Mundial i, després de la derrota, van esdevenir símbols de llibertat i oposició.

Aquesta cultura va tenir una forta presència a les universitats —“una renaixença marxista”—, i quan molts dels estudiants van acabar convertint-se en buròcrates hi va haver un cert interès polític en el marxisme.

Amb el col·lapse de l'URSS, el marxisme acadèmic es va esvair gairebé del tot. “Ara soc l’únic”, afirma Saito, “i potser per això el meu llibre s’ha fet tan popular”. Explica que va anar a estudiar a Alemanya, on va poder accedir a les notes inèdites de Marx i, a diferència dels seus predecessors, “no n’he fet una repetició dogmàtica, sinó una reinterpretació actualitzada”.

Afegeix, amb to irònic: “Quan dic ‘comunisme’ al Japó, la gent s’espanta. Quan dic ‘decreixement’, encara més. Però també em passa quan ho dic a Barcelona”.

Decréixer és créixer

Saito aclareix que, per decreixement, ell entén creixement. Aquí rau la radicalitat de la seva idea i els fonaments de la seva obra: “No es tracta de viure amb menys, sinó de viure millor col·lectivament”. 

Segons ell, cal entendre el decreixement no com a escassetat, sinó com a abundància de béns comuns —parcs, serveis públics, infraestructures compartides, coneixement, lleure i temps— que substitueixin la lògica de mercat. “Crear més comuns obre noves possibilitats de creixement”, diu. Aquesta abundància comuna, segons Saito, configura una nova forma de comunisme, allunyada tant del productivisme soviètic com del capitalisme verd.

"Segons Saito, cal entendre el decreixement no com a escassetat, sinó com a abundància de béns comuns que substitueixin la lògica de mercat"

La crisi del 2008 i Fukushima

Xavi Bundó li pregunta què el va portar a desenvolupar el seu pensament. Saito respon amb dos esdeveniments, un d’impacte global i l’altre d’impacte local, que són els que més li han influït.

Primer, la crisi financera del 2008: “Ja hi havia molta precarietat al Japó, però la crisi em va confirmar que el sistema no funcionava”.

Segon, el desastre de Fukushima el 2011: “Tòquio consumeix l’electricitat, però Fukushima en pateix tot el risc i no en consumeix. És una metàfora perfecta de les desigualtats entre el Nord Global i el Sud Global”. Fukushima el va portar a estudiar com la tecnologia pot esdevenir una amenaça: “En lloc de progrés, crea desastre”.

Marx ecologista

Bundó recorda que tant el marxisme com el comunisme clàssic aposten pel creixement industrial. Saito replica que, en els manuscrits dels darrers anys de Marx, especialment en els de ciències naturals, “hi ha un pensament més crític amb la tecnologia”. Afirma que Marx, cap al final de la seva vida, va reconsiderar el creixement i va estudiar societats precapitalistes com les de Rússia, Nord-amèrica i l’Índia: “Societats que pensaven a set generacions vista. Igualitàries i sostenibles”.

Així, Saito resumeix els seus valors: “Igualtat, solidaritat, llibertat i sostenibilitat” en contraposició al creixement infinit.

Fast fashion i Green New Deal

Bundó li planteja si n’hi haurà prou amb el Green New Deal. Saito respon que, encara que s’apliqui i que tots els països signants complissin, “no n’hi ha prou”.

Parla del Greenwashing i del Human rights washing: “Ens venen cotxes més grossos, més cars, però la gent pobra no pot accedir-hi”. També denuncia la moda ràpida, que considera un sistema profundament insostenible: “Dius que ho recicles, però la producció de cotó ja contamina. Això passa a l’Índia o a Bangladesh i com que no ho veiem, tenim la consciència tranquil·la. Aquestes són relacions d’explotació global”.

La ciutat dels 15 minuts

Saito insisteix que cal continuar invertint en renovables, però també en igualtat i sostenibilitat. Defensa, per exemple, que “la bicicleta pot ser la nova tecnologia”. Planificar una ciutat perquè tot estigui a 15 minuts en transport públic requereix molta tecnologia i molta planificació. “Ens hem oblidat de planificar a llarg termini”, diu. 

“Hi ha moltes oportunitats de creixement”. L’organització d’una ciutat de 15 minuts, on la vida es pot fer a peu o en bici, passa necessàriament per la tecnologia. Però no a qualsevol cost.

Acceleracionisme i IA

Preguntat per l’acceleracionisme, Saito es mostra categòric: “És estúpid. Et diuen que és bo per a la gent, però crec que els que ho diuen tenen problemes mentals”. Afegeix que aquesta fugida endavant es basa a consumir cada cop més.

Proposa, en canvi, “treballar 30 hores per setmana i viure en una ciutat de 15 minuts”, en lloc de “treballar 50 hores i passar-ne 10 al cotxe”.

Sobre la intel·ligència artificial, alerta que “fa la gent estúpida. Mata el pensament crític”, i comparteix la seva preocupació amb figures com Yanis Varoufakis.

No vol prohibir la tecnologia —“podríem prohibir alguna cosa, però em sembla massa estalinista”, diu de broma—, però sí decidir col·lectivament què volem prohibir i quines dades permetem que s’extreguin. “Les plataformes digitals han de ser públiques”, afirma.

Comuns digitals i democràcia

Saito argumenta que no vol abolir Internet, però sí transformar-ne el model. Posa com a exemple Barcelona i Amsterdam i els seus models de dades obertes a la ciutadania. 

Quan Bundó li pregunta si no seria millor abandonar la tecnologia, Saito diu: “No cal abandonar-la tota. Però les xarxes socials i la IA no són sostenibles”. La IA, diu, s’ha convertit en una eina de control per a benefici només de l’1 %. Per això defensa “més control democràtic sobre les plataformes”.

Comunisme?

Bundó li diu que si la paraula comunisme espanta molta gent, si no seria millor canviar-ne de nom. Als EUA, és quasi un insult; a Europa, s’associa encara a l'URSS.

Saito respon: “Soc un estudiós del socialisme i del comunisme. I crec que el comunisme existeix en les nostres societats a diferents nivells: a la família fem feines per tots, a la universitat també, als hospitals… Ens ajudem”.

El capitalisme, diu, “es basa en aquests comuns, però alhora els ataca. Avui estan amenaçats”.

Maoisme climàtic, feixisme climàtic i barbàrie

Preguntat per com imagina el futur si tot cau pel canvi climàtic, Saito presenta tres possibles escenaris:

• Maoisme climàtic: govern fort que protegeix els més febles.
• Feixisme climàtic: el govern protegeix només els poderosos.
• Barbàrie climàtica: caos i col·lapse de les institucions.

Relaciona aquestes categories amb les respostes a la pandèmia: “Trump seria feixisme, la Xina maoisme”.

Cap al final de la conversa, Saito adverteix amb to serè, però ferm: “Ens encaminem al feixisme climàtic o a la barbàrie climàtica”. Abans de la pandèmia —diu— semblava plausible arribar a la descarbonització el 2050, però la successió de crisis (Ucraïna, Gaza, Trump, la DANA a València i altres catàstrofes derivades del temps) ha anat normalitzant les situacions extremes i diluint qualsevol horitzó d’estabilitat. 

Saito: “Ens encaminem al feixisme climàtic o a la barbàrie climàtica”

El seu pròxim llibre, avançava, parteix d’aquesta constatació i dibuixa un escenari incòmode: “Encara que ens hi poséssim ara, no podem evitar un cert grau de barbàrie”. Segons ell, només dins d’aquest escenari —de col·lapse parcial, d’institucions desbordades i de desigualtats creixents— es podrà articular una alternativa viable: “Només podrem establir el comunisme del decreixement enmig de la barbàrie”. 

Saito creu que, tot i el panorama, encara hi ha marge: “Barcelona pot ser un model”. I torna a defensar el paper de les ciutats com a escala per a fer el canvi possible. “Fins i tot a la Xina, amb tot el poder de l’Estat, no van poder contenir la pandèmia. El localisme és el futur”, rebla.

El paper de la canalla

Quan Xavi Bundó li pregunta si haver vingut a Barcelona amb la seva dona i els dos fills —són a l’auditori— influeix en la seva visió del món, Saito ho admet amb naturalitat: “És clar, però va més enllà de la meva canalla”. 

Reconeix que tenir un vincle personal —una família, un lloc, una història concreta— ajuda a començar a pensar el canvi. “Tinc un amic a Fukushima, i això ho fa tot més personal”, comenta. 

Així i tot, adverteix que cal transcendir l’emoció i anar més enllà: “Has de superar-ho per poder pensar en termes abstractes”. Aquesta tensió entre l’experiència personal i l’elaboració teòrica és, per ell, el que permet connectar idees com les de Marx —formulades fa 150 anys— amb les necessitats i les possibilitats del present. “És el que ens permet imaginar un futur diferent”, conclou.

Palestina des d’Alemanya

Bundó treu el tema del genocidi de Gaza i li pregunta per com ho viu des d’Alemanya, país on actualment resideix. Saito explica que ha pogut parlar obertament de Gaza recentment a la fira Literal 2025, a Catalunya, però que “a Alemanya no ho pots fer”.

Malgrat això, no és crític amb el país que l’acull, ans al contrari: “És un país que ha après. Van fer coses estúpides a la Segona Guerra Mundial, però han evolucionat, han demanat perdó i han assumit responsabilitats històriques”. En contraposició, assenyala que “al Japó no van admetre res; simplement van canviar els llibres de text”. Per això, diu, “Alemanya per mi és un bon model”.

Ara bé, Saito també es mostra decebut amb el silenci dels seus col·legues: “Els meus companys filòsofs, parlant d’aquests temes, són molt decebedors”. Critica que les idees occidentals de democràcia i llibertat serveixin sovint per protegir els interessos propis: “Són valors que es defensen només quan ens convenen”. I hi afegeix una observació geopolítica: “El Japó és molt proper a Occident, però a la Xina o a Suda-Amèrica es pensa diferent”.

Per què els joves giren cap a la dreta?

A la darrera pregunta, Xavi Bundó introdueix un dels temes sociomediàtics del moment: “Tradicionalment la gent jove era més progressista. Ara molts joves tiren cap a la dreta. Què en penses?”.

“Que haurien de llegir més Marx”, replica a l’instant Saito amb un somrís sorneguer.

Assenyala que aquest replegament és la resposta a la pèrdua de privilegis percebuts, i que només es pot contrarestar amb un procés actiu de desaprenentatge: “Hem d’aprendre a desaprendre els nostres privilegis”, diu. Aquesta despossessió conscient obre la porta a “nous valors, noves relacions i la possibilitat de crear noves societats”.

Coda

Bundó li demana si és un optimista pràctic. 

Saito somriu un cop més i respon lacònic: “Sí. Però el meu pròxim llibre serà molt fosc”.

PS 1

La simpatia de Kohei Saito s’encomana tant com les seves idees. Surto, corro cap a la llibreria i me’n compro el llibre.

Ja l’he llegit i vosaltres també ho hauríeu de fer.

PS 2

Vull agrair la UPF, la meva universitat, per demostrar amb fets com l’educació pública de qualitat “defensa la llibertat i la independència acadèmica”, com deia la magnífica rectora.