Xarxes socials: hora de passar comptes

Si abans l’espai natural de joc de la canalla era el parc, el pati o una era, ara és TikTok, Instagram o YouTube. El canvi no és només d'analògic a digital: és de físic a incorpori i d’autogestionat a dictat per algorismes. Psicòlegs, educadors i científics socials en comencen a mesurar els efectes, i sembla que no ens agraden massa.

La qüestió de fons és com en regulem l’entrada, les regles i la propietat d’aquest pati virtual. Queda lluny aquella visió tecnohippy de la xarxa com un espai igualitari concentrada aquella vinyeta de Peter Steiner de 1993 on dos gossos davant d’un ordinador deien: “A internet ningú no sap que ets un gos”. La xarxa s’ha convertit en un espai feudal en mans de quatre que ho saben tot de nosaltres, també de la nostra canalla.

"La xarxa s’ha convertit en un espai feudal en mans de quatre que ho saben tot de nosaltres, també de la nostra canalla"

Cada nova tecnologia ha encès alarmes sobre els seus efectes en els joves. Als anys 50, els tocadiscos i el rock eren acusats de corrompre la joventut; als 60, els còmics; als 70, la tele; als 80, el rap; als 90, els videojocs; als 2000, internet; als 2010, els mòbils. Avui les xarxes socials són el nou terreny de joc i de disputa. I, com en les passades iteracions “de corrupció de la joventut”, la solució fàcil és respondre amb prohibicions o controls estrictes (que sigui la solució fàcil no la fa menys vàlida). Prohibició? Control d’accés? Meritocràcia digital? Carnet d’e-punts?

De mètodes de control d’accés a continguts en tenim experiències. El cinema es va inventar allò de “per a més grans de 18 anys” i la tele dels 70 els dos rombes que sortien a la pantalla si el contingut era pujat de to (el que sigui que fos “pujat de to” a l’Espanya nacionalcatòlica de Franco). Amb l’eclosió del rap als 80 i les seves lletres explícites —sexualment i violenta— es va crear la famosa etiqueta “Discreció Parental” (l’etiqueta es va acabar convertint en una marca d’autenticitat). Avui, les sèries de les plataformes mostren abans de començar tota una colla d’icones indicatives de tot el dolent que hi surt: sexe, paraulotes, drogues, violència i no sé quantes coses més (em fan molta gràcia les de White Lotus).

No podríem fer el mateix amb les xarxes socials? Els continguts podrien anar etiquetats —per editors o per IA— i que els usuaris els veiessin segons edat? Sí, però caldria salvar tres problemes. El primer és el de saber l’edat de l’usuari. El control de declaració voluntària d’edat en registrar-se a una xarxa social només serveix perquè la canalla aprenguin de bon principi que mentir és el que es fa a la xarxa. La farsa, a les xarxes socials, comença abans de ser-hi! Nogensmenys, les empreses propietàries saben perfectament qui és qui i l’edat que té. Un algorisme censor podria anar tancant sense pietat comptes de menors amb un alt grau d’encert. Aquí és on rau el segon problema: això suposaria perdre negoci present, i, sobretot, negoci de futur. Ho sabem pels casos contra Instagram que hi ha judicialitzats on Meta, tot i ser conscient de l’efecte nociu de la xarxa entre els més joves, no va fer-hi res. I la tercera i més recent: amb la barra lliure digital del trumpisme, les xarxes socials han reduït encara més els seus ja minvats —inexistents, en el cas d’X— equips de moderació. Menció especial per a Mark Zuckerberg, que va decidir traslladar-los de Califòrnia a Texas “per evitar biaixos”: es veu que la gent de Texas viu en el món de les idees.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Trumpelònia i la realitat

En vista de l’èxit, han estat els reguladors qui s’ho han començat a plantejar. El millor moment per exigir a les tecnològiques solucions de veritat pel que fa a la protecció dels menors era al seu inici, ara ja fa uns 20 anys. El segon millor moment és ara. França, per exemple, ja estudia requerir un certificat digital d’edat. La Xina directament imposa tocs de queda a internet per als adolescents i els limita el temps de pantalla entre setmana.

"El millor moment per exigir a les tecnològiques solucions de veritat pel que fa a la protecció dels menors era al seu inici, ara ja fa uns 20 anys. El segon millor moment és ara"

Espanya, al seu torn, va aprovar al març la Llei de protecció dels menors en entorns digitals que eleva de 14 a 16 anys l’edat mínima per obrir un compte a les xarxes. Les xarxes ho hauran de validar amb un certificat d’edat digital. Aquest certificat només revelarà si l’usuari és major o menor de l’edat legal requerida, sense exposar cap dada personal addicional. Un sol bit d’informació amb el millor dels dos mons: un sistema de control d’edat que alhora és respectuós amb la privacitat. Allunya la temptació del Gran Germà digital. França i Espanya lideren aquesta iniciativa de regulació i volen estendre llur model a la UE.

Austràlia, per la seva banda, ja ha convertit en llei la prohibició que qualsevol menor de 16 anys obri o mantingui un compte a xarxes socials com TikTok, Snapchat, Instagram, Facebook o X (estranyament, YouTube en queda al marge). L’Online Safety Amendment Act dona a les plataformes fins al desembre de 2025 per desplegar sistemes de verificació d’edat robustos, sota amenaça de multes de fins a 50 milions de dòlars australians (30 milions d'euros). Austràlia és el primer estat que estableix per llei un mínim de 16 anys per accedir a les grans xarxes socials.

Les empreses tecnològiques saben que en el públic jove s’hi juguen el futur. Quan es veuen forçades per la regulació, sovint ho fan a contracor i amb solucions de mínims amb sistemes de verificació d’edat basats en IA que fallen més que una escopeta de fira; o amb versions “segures per a menors” de les aplicacions, que acaben sent parcs infantils poc atractius (algú recorda YouTube Kids?).

"Les empreses tecnològiques saben que en el públic jove s’hi juguen el futur"

El teòric dels mitjans i educador Neil Postman deia que davant de cada nova tecnologia cal fer-se la pregunta: “Quin problema vol solucionar?”. Una pregunta que el millor moment per fer-nos era ara fa vint anys i el segon millor moment és ara. Postman veia la tecnologia com un pacte faustià en què per cada avantatge que ens aporta una nova tecnologia sempre hi ha un desavantatge: “La tecnologia dona i la tecnologia treu”. La clau és fer números i veure’n el còmput final. Les normatives que els estats volen imposar a les plataformes són precisament això: una regulació que el que pretén és fer que la suma sigui per a la societat.