La nicotina de la pantalla

Hi va haver una època en què els metges sortien als anuncis recomanant marques concretes de cigarrets. Eren els mateixos que després van signar estudis dient que potser, només potser, fumar tres paquets al dia no era tan saludable com ens havien fet creure. L’estratègia de la indústria tabaquera va ser senzilla: no deixar de vendre, sinó disfressar el producte. Van inventar el “light”, el “suau”, el “mentolat”, el “sense additius”, com si afegir un filtre de menta convertís una cigarreta en una infusió de camamilla.

Avui en dia tinc la sensació que passa el mateix amb els mòbils. Estudis recents (i n’hi ha cada setmana) demostren que un ús intensiu del telèfon és nociu per la salut mental, per les relacions socials, per la memòria, i per l’atenció sostinguda. Però en comptes de plantejar-nos un canvi estructural en el model o una regulació intensiva, la indústria fa exactament el que van fer les tabaqueres ara fa 40 anys: ens ofereixen un additiu digital i ens felicita per utilitzar-lo.

Les mateixes plataformes que fa una dècada que perfeccionen algoritmes per retenir-te, fent que cada gest teu sigui interpretat, analitzat i convertit en una recomanació encara més addictiva, ara et proposen iniciatives de desconnexió: Instagram et convida a desconnectar a les 21 h, i TikTok et proposa una meditació abans d’anar a dormir.

Però, en canvi, als fòrums de programadors d’apps segueixen parlant d’engagement, de retenció, de time well spent, de CPI, de CPC, RTV… tots acaben al mateix punt: quin és el negoci de tenir-te enganxat a la pantalla, i com més temps dins, més diners a la butxaca.

"Estudis recents (i n’hi ha cada setmana) demostren que un ús intensiu del telèfon és nociu per la salut mental"

I ara arriba la següent fase de la història. La part on se’ns diu que el telèfon no és el problema, sinó la manera com l’utilitzem. Com si fos culpa nostra que una màquina dissenyada per manipular la dopamina i pensada per tenir-nos enganxats, ens tingui hipnotitzats. Recordem que part de les persones més llestes del món treballen perquè ens encanti tot el que fan les apps, i tinguem ganes de tornar-hi a tota hora.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-La IA en la guerra i la pornografia

Per altra banda, Jonathan Ive, l’arquitecte del disseny de l’iPhone, i Sam Altman, el cap d’OpenAI, acaben de presentar una nova aliança amb aires de redempció amb la humanitat. Després de construir les eines que ens han desconnectat del món real, ara s’ajunten per parlar de la importància del talent humà i la calidesa de la tecnologia. Un intent de cigarreta eco-friendly amb càpsula d’eucaliptus. Però clar, són experts en la seva àrea i sabem que el que presentaran té molts números de funcionar.

I per això no m’agrada dir-ne “pantalles” de la tendència tecnològica actual, ja que aquestes dues persones s’han ajuntat per fer alguna cosa sense una pantalla: ens ho col·locaran a les ulleres, en un anell, o ens ho projectaran al cervell. Ja no fan falta les pantalles.

"Com si fos culpa nostra que una màquina dissenyada per manipular la dopamina i pensada per tenir-nos enganxats, ens tingui hipnotitzats"

Tanmateix, no tot és nicotina digital, i jo em defineixo com a tecnooptimista. (Llegint-me avui, no ho sembla, ho sé). 

La tecnologia també ens ha connectat com mai. Ens ha permès seguir operacions a distància gràcies al 5G, mantenir l’educació i la comunicació durant una pandèmia mundial, generar comunitats per a col·lectius abans invisibles, facilitar la vida de persones amb discapacitat, democratitzar l’accés al coneixement, i fins i tot salvar vides a través d’eines d’intel·ligència col·lectiva.

A Catalunya, per exemple, més del 90% de la població entre 16 i 74 anys fa servir internet diàriament per estudiar, treballar, formar-se, comunicar-se amb la família, o accedir a serveis essencials. No es tracta de demonitzar la tecnologia, sinó d’aprendre a conviure-hi amb criteri. Com amb qualsevol eina trascendental com aquesta, el problema no és la cigarreta, el problema és el disseny que hi muntem al voltant.

Això no impedeix que hi hagi impactes que cal abordar. Un estudi recentment impulsat per Cotec i Iseak conclou que els estudiants que fan ús intensiu de dispositius digitals dins l’aula tenen pitjors resultats acadèmics: fins a 22,5 punts menys en matemàtiques, l’equivalent a mig curs escolar. El mateix passa amb lectura i ciències. I cada vegada hi ha més joves universitaris que deixen d’utilitzar IA per evitar perdre pensament crític i creativitat. No estem parlant de luddites, sinó de persones altament autoexigents que volen preservar la seva capacitat intel·lectual.

I després hi ha dies en què el món ens fa un favor i s’apaga. Fa unes setmanes, una apagada va deixar sense cobertura a Espanya i Portugal. No era que no sentís el mòbil perquè l’hagués deixat a una altra habitació, ni perquè s’hagués mort la bateria. No funcionava perquè cap mòbil funcionava. I aquell “cap” ho canviava tot: no hi havia FOMO. Ningú m’estava escrivint, ningú m’estava mirant, ningú m’estava demanant res. I jo, per primera vegada en molt de temps, vaig deixar d’aguantar la respiració.

Aquella tarda vaig sentir una felicitat que no venia d’un missatge, ni d’un like, ni d’un vídeo curtet. Era una alegria antiga, d’abans d’internet. Una alegria de sortir al carrer i saber que si no hi eres, ningú et trobaria. Com quan als noranta sorties a jugar i l’únic que comptava era arribar abans que hi hagués cua als gronxadors.

"I aquell “cap” ho canviava tot: no hi havia FOMO. Ningú m’estava escrivint, ningú m’estava mirant, ningú m’estava demanant res"

I llavors em vaig preguntar: és greu, doctor? És greu trobar més benestar en la desconnexió que en la hiperconnexió? És un símptoma, una recaiguda, una nostàlgia per un món que no tornarà? O potser el món m’està dient una cosa que encara no vull escoltar: que no ens cal més tecnologia que ens humanitzi i ens relaxi, sinó més humanitat que sàpiga quan apagar-la.