Un nom i les seves grans conseqüències

Tinc el costum de comprar el cartell d'alguna exposició temporal als museus que visito durant els meus viatges. No sempre és el de l'exposició més important ni el del museu més conegut. És, simplement, el que vull emportar-me a casa. Amb el temps, aquests cartells s'han convertit en una forma de conservar la memòria dels viatges. N'hi ha prou amb tornar a mirar-los per recordar una ciutat, una data o una anècdota.

L'octubre del 2016 vaig viatjar a Dinamarca i vaig visitar el Louisiana Museum of Modern Art. En aquells dies hi havia una exposició temporal de Poul Gernes i, com tantes altres vegades, vaig comprar el cartell.

Fa unes setmanes, aprofitant la tranquil·litat de l'estiu, vaig treure la meva col·lecció per recrear-m'hi. En arribar al cartell de Gernes vaig pensar que em venia de gust emmarcar-lo. Vaig comprar un marc i, una vegada col·locat, el vaig observar des del sofà, satisfeta amb com de bé quedava.

Llavors em va venir, de sobte, un pensament: “A veure si tindràs un pòster d'un artista amb una història que, quan la coneguis, ja no et permeti mirar-lo igual…”

Si vols saber-ne més

 

   

Mar Gaya Quiñonero-Del parany del conflicte a la intel·ligència del dilema

No era una preocupació menor. Hi ha coses que, una vegada conegudes, ja no puc deixar fora de l'obra. No puc tornar a llegir Neruda ni contemplar un quadre de Picasso amb la mateixa mirada. No entraré aquí en el debat sobre si és possible separar l'obra de qui la va crear. Hi ha persones que poden fer-ho. Jo no. Però aquest és un altre debat.

El que sé modifica la meva relació amb allò que llegeixo, admiro o decideixo tenir davant. Per això, si en investigar descobria una història que ja no em permetia mirar aquell cartell de la mateixa manera, hauria de treure'l.

Vaig començar a investigar. Volia conèixer la història vinculada a aquell nom abans de concedir-li un lloc destacat a casa meva.

Va ser llavors quan va aparèixer un nom que fins a aquest moment desconeixia: Aase Seidler. Artista tèxtil i pintora danesa, va estar casada amb Poul Gernes i va compartir amb ell vida i feina durant dècades. Van col·laborar en nombrosos projectes artístics, especialment en intervencions per a espais públics i en propostes on el color i el patró eren elements centrals. La seva participació va ser molt més rellevant del que suggereix el relat més estès sobre l'artista. No obstant això, mentre el nom de Poul Gernes es consolidava en la història de l'art danès, el d'Aase Seidler va anar quedant relegat a un segon pla.

"Com més investigo, més clar veig que també hi ha ignoràncies construïdes: les que neixen de tot allò que la història va decidir no mostrar-nos"

És probable que algú pensi que soc una ignorant per no conèixer-la. Jo mateixa ho sospito. Però com més investigo, més clar veig que també hi ha ignoràncies construïdes: les que neixen de tot allò que la història va decidir no mostrar-nos. Resulta difícil conèixer els qui han estat apartades del relat.

Una vegada més, en mirar amb una mica més d'atenció la trajectòria d'un home reconegut, apareixia una dona la contribució de la qual havia estat minimitzada, absorbida o desplaçada cap als marges. No perquè la història l'hagués oblidat per accident, sinó perquè l'autoria i el prestigi s'han construït des d'unes relacions de poder que han decidit qui mereixia ocupar el centre i qui havia de romandre fora del relat.

No és un mecanisme exclusiu de l'art. També succeeix a les empreses, encara que allà no hi hagi cartells penjats a les parets. Passa quan una dona desenvolupa una idea i un altre la presenta; quan sosté durant mesos un projecte, però el reconeixement recau en qui ocupa la posició més visible; quan coordina, resol, connecta equips i fa possible el resultat, però la seva aportació es dilueix sota el nom d'un responsable, un departament o una marca.

"Decidir qui signa, qui presenta i qui rep el reconeixement mai és un gest neutral"

No es tracta únicament d'una injustícia simbòlica. A les organitzacions, el nom que queda associat a un èxit condiciona les promocions, el salari, la reputació professional i l'accés a nous espais de decisió. Qui apareix com a autor acumula capital i poder. Qui desapareix del relat perd també oportunitats. Per això, decidir qui signa, qui presenta i qui rep el reconeixement mai és un gest neutral.

Com en la història d'Aase Seidler, moltes contribucions no van ser invisibilitzades perquè fossin menors, sinó perquè els qui les van realitzar tenien menys poder per reclamar la seva autoria. La feina hi era. El que faltava era el nom.

Quantes dones falten encara als cartells, els catàlegs i les parets dels museus; als articles de recerca, les patents i els premis; a les empreses, les institucions i els relats amb què construïm la memòria col·lectiva?

Potser, en aquests dies en què moltes aprofitem per conèixer nous llocs, visitar museus i admirar obres d'art, val la pena tenir present aquesta pregunta: quantes dones apareixen, quantes continuen absents i qui van compartir vida i feina amb els artistes que ocupen les sales.

"A vegades, la història més important no és la que apareix escrita sota una obra, sinó la que mai va arribar a escriure's"

En mirar una mica més de prop, apareix una història que no estava escrita al cartell.

Són dones que han quedat fora de la memòria, del reconeixement, del relat i també dels museus. Recuperar els seus noms no corregeix per si sol totes les desigualtats, però els retorna presència i permet que ocupin l'espai del qual van ser excloses.

Perquè, a vegades, la història més important no és la que apareix escrita sota una obra, sinó la que mai va arribar a escriure's.