La passió i un bon sou no repel·len el burnout

25 d'Octubre de 2025

“Amb la feina que tens no pots queixar-te”, “cobres una pasta, els mals de cap estan inclosos al sou”, “quina sort que t’agrada tant el que fas”. Aquestes frases, que sovint es diuen amb bona intenció, amaguen una idea tan estesa com perillosa: la síndrome del treballador cremat, o burnout, només afecta persones que odien el que fan, tenen males condicions o treballen en ambients de treball tòxics.

Però la realitat és que el burnout també impacta a professionals compromesos, brillants i ben valorats. La síndrome del treballador cremat no sempre té a veure amb si pots pagar la hipoteca o fer el viatge dels teus somnis, ni amb el teu càrrec dins de l’empresa; sinó amb com vius la feina. I, a vegades, el que sembla un privilegi es converteix en una presó de barrots invisibles.

"El 'burnout' també impacta a professionals compromesos, brillants i ben valorat"

Treballar en una feina que t’agrada, ben pagada o amb prestigi no et fa immune a l’estrès, la pressió o la desconnexió interna. De fet, moltes vegades genera l’efecte contrari: fa que costi molt més reconèixer què està passant i demanar ajuda perquè:

Quan la feina és part de la teva identitat, posar límits sembla falta de compromís i responsabilitat.
Quan tens bones condicions, el malestar es viu amb culpa.
Quan has arribat lluny, verbalitzar que estàs malament sembla un fracàs.

Aquesta paradoxa genera un tipus de patiment silenciós, però devastador, que es viu com una llosa en persones que creuen que han de demanar permís per poder queixar-se. Persones que se senten obligades a agrair el que tenen per molt que s’estiguin trencant per dintre: “Sé que ho tinc tot i que no puc queixar-me, però fa una temporada que no em trobo bé”. “Per què em sento així, si en realitat no em falta res?” I així perpetuen la frustració, la soledat i el sentiment de culpa, fins que no poden més.

El problema no és que t’agradi la teva feina, el problema és idealitzar-la fins a tal punt que perdis la perspectiva. Perquè que t’agradi el que fas, no vol dir fer-ho a qualsevol preu. El sentit no ho compensa tot. Una feina que t’agrada, ben pagada o amb prestigi no exclou l’excés de pressió, les jornades eternes, les expectatives irreals ni la fatiga emocional. I romanitzar aquestes conductes fa que es disfressi de compromís el que en realitat no són més que formes d’evitar el turment i la insatisfacció:

Treballar fins tard com a norma.
Estar sempre disponible.
No delegar mai perquè ningú ho farà tan bé ni tan ràpid.
Assumir més responsabilitats de les que et pertoquen.
Ambicionar sense fi perquè mai és suficient.

Quin és l’impacte a l’empresa?

Més enllà de la repercussió del burnout en l'àmbit personal, també té un impacte per l’empresa:

Es perd talent en llocs claus.
Es generen dinàmiques de sobre exigència que es contagien a l’equip.
Es normalitza la saturació i això té un efecte expansiu.
Es prenen decisions sense perspectiva i energia.

Un error molt comú és creure que una persona que està cremada no pot ser funcional, i no és cert. Una persona cremada pot continuar treballant; però ja no lidera, no crea, no inspira… Només sobreviu. Ara bé, quines mesures es poden prendre? A escala individual:

Identificar què està passant i per què.
Treballar no en tenir-ho tot, sinó en tenir suficient.
Acceptar el procés.
Redefinir què significa èxit, compromís i benestar per a tu.

Però compte, perquè no podem individualitzar el problema i delegar tota la responsabilitat en la persona com si poguéssim desconnectar la seva experiència de les variables externes que la condicionen. El burnout no és només una qüestió de posar límits personals, també té a veure amb contextos, cultures i expectatives externes.

"El 'burnout' no se soluciona amb una baixa mèdica per ansietat i una recepta de Lexatin"

Per això la solució passa també per polítiques en l'àmbit organitzacional i social:

Avaluar la cultura interna (es normalitza l’excés?, hi ha cultura del feedback?, com és la comunicació?)
Formació en lideratge i eines per la seva gestió no només funcionals sinó també emocionals.
Dissenyar entorns de feina més humans: conciliació, ritmes sostenibles, reconeixement, autonomia, entre d’altres.

I, en clau cultural, necessitem desprogramar creences heretades sobre l’alt rendiment, el sacrifici com a virtut i la realització com a deure i començar a parlar de feina des d’una perspectiva més real, més conscient i més humana.

El burnout no se soluciona amb una baixa mèdica per ansietat i una recepta de Lexatin. Requereix revisar amb profunditat quin paper jugar la feina a la nostra vida i com volem que sigui aquest futur laboral que construïm. Perquè ja no vivim en una època en què esperem jubilar-nos després de 40 anys creixent a la mateixa empresa. I tampoc una feina és sinònim d’estabilitat emocional, vital o econòmica. Necessitem una nova ecologia de la feina: més flexible, més justa i més humana. Però sobretot més conscient.