Quan tots tenen respostes, l'important són les preguntes

08 de Juliol de 2026

Fa unes setmanes, en acabar una sessió amb un comitè de direcció, un dels assistents va fer un comentari que crec que és al cap de molts de nosaltres: "El que més em preocupa de la intel·ligència artificial no és que faci part de la meva feina. És que ja no sé quin és el meu veritable valor." No parlava d'eficiència, ni d'automatització. Parlava d'identitat.

Durant dècades hem construït les nostres carreres professionals al voltant d'una idea molt senzilla: aportar respostes. Com més gran era el nostre coneixement, més gran era la nostra capacitat per resoldre problemes, influir en les decisions i progressar dins de l'organització. El coneixement era escàs i precisament per això tenia tant valor.

"Avui qualsevol directiu pot analitzar un mercat, resumir centenars de pàgines, comparar estratègies o explorar escenaris alternatius en qüestió de minuts"

Però acabem d'entrar en un món diferent. Avui qualsevol directiu pot analitzar un mercat, resumir centenars de pàgines, comparar estratègies o explorar escenaris alternatius en qüestió de minuts. La intel·ligència artificial ha reduït dràsticament el cost d'accedir al coneixement.

I quan alguna cosa deixa de ser escassa, deixa també de ser el principal factor de diferenciació. Va passar amb la informació quan va arribar internet. Comença a passar amb la intel·ligència. Crec que moltes organitzacions encara no han entès la magnitud d'aquest canvi. Continuen preguntant-se com utilitzar la intel·ligència artificial per treballar més de pressa quan haurien de començar preguntant-se per a què continuaran necessitant els seus millors directius.

Si tots tenim accés a respostes extraordinàries, el veritable avantatge deixa d'estar a trobar-les. Comença a estar a decidir què fer-ne. Hi ha una diferència enorme entre tenir informació i exercir criteri. La primera pot generar-la una màquina; la segona continua sent profundament humana.

Daniel Kahneman va dedicar bona part de la seva carrera a estudiar com prenem decisions. A Noise, escrit juntament amb Olivier Sibony i Cass Sunstein, planteja una idea que costa acceptar: fins i tot experts amb la mateixa experiència i la mateixa informació arriben amb freqüència a conclusions diferents. No perquè uns siguin més intel·ligents que altres, sinó perquè el judici humà està ple de variabilitat, context i interpretació.

Durant anys vam assumir que el criteri era una conseqüència natural de l'experiència. Potser mai va ser tan senzill. La intel·ligència artificial no elimina aquesta incertesa, la fa visible. Quan una IA proposa cinc alternatives raonables, ja no n'hi ha prou amb triar-ne una. El veritable treball consisteix a justificar per què aquesta opció mereix convertir-se en una decisió empresarial i quines en seran les conseqüències. Això exigeix una cosa que cap model pot assumir: responsabilitat.

"Si tots tenim accés a respostes extraordinàries, el veritable avantatge deixa d'estar a trobar-les. Comença a estar a decidir què fer-hi"

I crec que aquí hi ha el veritable canvi que estem vivint. Durant anys hem confós coneixement amb lideratge, fins i tot experiència amb lideratge, però un líder mai ha estat simplement la persona que més sabia. Ha estat qui estava disposat a decidir quan la informació era incompleta i assumir les conseqüències d'aquesta decisió.

La intel·ligència artificial pot ajudar-te a analitzar una adquisició, identificar riscos, anticipar escenaris o qüestionar les teves hipòtesis, però continuarà sent el directiu qui hagi de votar. Continuarà sent el CEO qui hagi d'explicar al consell per què va prendre una determinada decisió.

Aquest moment continua sent irremeiablement humà. Per això sospito que estem formulant malament la pregunta. No hauríem de preguntar-nos quins treballs desapareixeran. Ni tan sols quins canviaran. La pregunta realment interessant és una altra. Quines capacitats augmentaran de valor precisament perquè la intel·ligència deixa de ser escassa?

La meva resposta és clara: la capacitat de formular millors preguntes, de connectar informació aparentment inconnexa, de distingir el soroll del senyal, d'incorporar principis ètics allà on les dades no arriben i, sobretot, d'assumir la responsabilitat d'una decisió.

Potser el lideratge mai va consistir a tenir les millors respostes. Simplement, no ens n'havíem adonat perquè eren difícils d'aconseguir. Ara que qualsevol pot accedir a una intel·ligència extraordinària en qüestió de segons, descobrim quina ha estat sempre la veritable feina d'un líder.

La intel·ligència artificial pot respondre gairebé qualsevol pregunta.

Un líder continua sent qui decideix quina mereix ser formulada.