Res no et recupera d’un dol
28
de Juliol
de
2025
Ja sé que tothom ho sap, això, però no es poden ressuscitar els morts. Potser hi ha algunes teràpies estranyes o rituals satànics que et permeten comunicar-t’hi, però, en general, els morts continuen morts. A vegades te n’oblides, que els morts són morts, i et trobes estúpidament trucant a un número de telèfon que fa anys que no funciona o apuntant que has de portar una cosa a l’àvia que va morir abans de la pandèmia. El cap, el cor i l’ànima són una combinació ben complicada, i nosaltres, com a espècie humana, no estem preparats per afrontar la mort.
Aquest mes fa quatre anys que va deixar-nos una de les persones que més he estimat a la vida, i també fa una mica menys de quatre anys que vaig escriure un dels articles més sentits que he escrit mai: Viure. Es va publicar després de la meva estada a Ciutat del Cap, quasi un any després de la mort del pare. No ho hauria pogut fer abans, no hauria tingut el coratge ni tampoc la força, per no parlar de la manca de claredat que hi havia al meu cap fins aleshores. Aquest mes fa quatre anys que el meu pare és mort, però sembla com si fes una setmana o tota una vida que no hi és. Visc en una altra ciutat, envoltada d’amics que ell no coneixerà mai, escrivint textos que no llegirà mai, amb una parella que, malgrat crec que es portarien molt bé, no tindrà el plaer d’intimidar mai.
Res no et recupera d’un dol i encara menys d’una pèrdua gran durant la joventut. Tanmateix, el cos aprèn a viure amb el dol com una part d’ell mateix, com un record present al centre, entre el coll i el pit. En les dates assenyalades es remou i fa mal, i en els moments de felicitat es mostra com una mà que t’arreplega els cabells del serrell llarg cap a darrere. Les persones que t’estimen et donaran suport, paraules boniques i amor, tot i saber que res no et traurà el buit de l’abraçada que no podràs fer mai més. Sabent que al teu cap hi corren tots els records, els bons i els dolents, les contradiccions i les esperances del que resta al teu cos de la persona que un cop va ser tan important.
Si vols saber-ne més
Res et recupera d’un dol, però moltes coses t’acompanyen. Més enllà de l’amor, hi ha lectures que t’ensenyen que no estàs boja, que hi ha més persones que viuen el dol com tu; que malgrat una fe desactualitzada i unes creences personals massa progressistes per acceptar que la gent va al cel o a l’infern, encara pensen que hi ha d’haver alguna cosa després de la mort. Una de les lectures que he regalat a les persones que han perdut a una persona estimada és L’any del pensament màgic, de la Joan Didion. Un llibre que exposa el procés de dol d’una dona que perd al seu marit i a la seva filla a menys d’un any de diferència. El llibre no és un manifest, com tampoc una guia infal·lible de com superar la pèrdua d’una persona estimada, però és un consol. Una abraçada. Un “ei, que a mi això també em passa”. Un “encara que ara no ho sembli, acabarà essent suportable”. Quan ja han passat uns anys, s’ha de llegir Sud i Oest. El groc, la sensació del desert, la gent apagada per la calor, són metàfores perfectes pel dol de llarga durada.
Res no et recupera d’un dol, però amb els anys es fa més portable. Recordes coses gracioses, comparteixes records amb altres persones perquè no quedin mai en l’oblit, parles amb els teus morts a les nits, a les esglésies o quan estàs sola a la natura amb una veu interior que et fa pensar que encara hi són. “Bueno, normal, això és la vida!”, et diuen els avis en una videotrucada quan els expliques que avui estàs trista. I penses que, encara que aquesta generació no hagi estat massa connectada amb res que s’assembli a la salut mental, potser amb el tema de la mort són molt més acceptants que nosaltres. Bé sigui perquè els queda poc per viure-la, o bé perquè ja s’hi han enfrontat tantes vegades que ja forma una part indistingible de tot el que han viscut.